El Barça s'acomiada de la Lliga caient a Madrid contra tot i contra tots (3-2)

BarcelonaMés que una derrota, una punxada al cor. Ha sigut un clàssic dolorós, el del Barça al Santiago Bernabéu (3-2). Ha sigut un partit en què l'equip de Xavi Hernández ha tingut la sensació de lluitar contra tot i contra tots i en què ha encaixat una derrota de les que fan mal. Lluitat contra les decisions arbitrals, contra un rival que sap com guanyar sempre i contra les errades pròpies en defensa. Lluitar contra el calendari i contra el fet de saber que un empat no servia per a gaire. Lluitar contra tot, contra les pors i la sensació que aquesta temporada el destí tràgic de l'equip està escrit ja fa temps.

La burla final ha estat rebre el tercer gol quan el partit acabava, amb una rematada de Bellingham, que ja va ser botxí a l'anada. Ara bé, si algú pensava que la Setmana Tràgica barcelonista acabaria amb els deixebles de Xavi entrant al Bernabéu com xais a un escorxador, res d'això. Ho han donat tot. Però l'equip ha vist com les decisions arbitrals no acompanyaven gens. Sempre ha sortit creu. Si Lamine Yamal ha generat l'esperança signant un partit deliciós, a l'altra banda de la balança han pesat massa les decisions arbitrals, el rival i les errades de Cancelo. Tocava perdre, un altre cop, aquesta setmana.

Xavi, que s'ha passat els últims anys emprenyat amb els àrbitres, ha viscut l'últim clàssic intentant no ser expulsat. Si bé molts cops el tècnic ha exagerat i ha vist fantasmes, avui tenia raons per estirar-se dels cabells. No ha sortit mai cara, quan hi havia una jugada dubtosa. Com la del penal de l'empat madridista, en què Lucas Vázquez ha aprofitat una errada defensiva de Cancelo, que sempre juga massa accelerat, per encarar Cubarsí. El defensa català ha deixat anar la cama, jugant amb foc, però no ha fet caure Lucas, no. Ha estat el lateral blanc qui ha buscat el contacte. Després Camavinga ha vist groga en una acció en què semblava l'últim defensa i no s'ha xiulat un possible penal de Rüdiger a Fermín a la segona part. I Lamine, qui sap, potser hauria marcat un gol. L'autoanomenada millor lliga del món, que treu pit de tenir el partit que genera més audiència en un estadi remodelat amb el sostre tancat, segueix sense la tecnologia que permet saber si una pilota ha entrat. Així ho voten els clubs en assemblea, però costa entendre'n les raons. I així s'allarguen les polèmiques, la sensació que t'aixequen la camisa i les hores deixant-te la vista analitzant imatges pixelades per intentar saber si la rematada de Lamine Yamal ha entrat o no. Un gol que ho hauria pogut canviar tot però que no ha pujat al marcador.

Xavi havia demanat en la prèvia convertir la ràbia posterior a la desfeta contra el PSG en benzina per motivar-se i incendiar el Bernabéu. I s'ha vist un Barça amb caràcter, potser massa revolucionat per moments, però molt motivat, unit, sense caure en guerres internes. El partit ha estat més divertit que bo, amb jugadors amunt i avall. I polèmiques. Que no faltin mai, les polèmiques. Però no s'ha vist en cap moment que el Barça fes onejar la bandera blanca, com ha quedat clar en els primers cinc minuts, de pressió alta i que han acabat amb el premi del gol de Christensen, que ha rematat un córner. Era l'inici de partit somiat d'un equip amb Pedri suplent i que buscava tenir més múscul. L'equip de Xavi s'ha sentit més còmode provocant les errades del Madrid que no pas amb possessions llargues. Especialment Lamine, estel·lar, semblava gaudir sota el sostre del Bernabéu. Però no n'hi havia prou. Amb l'empat local pel penal marcat per Vinícius i el gol no donat a Lamine, Xavi ha mogut les seves peces, en part per la lesió de De Jong, en part perquè sabia que empatant no en tenia prou per aspirar a guanyar la Lliga.

Així que han entrat Pedri i Fermín i han apuntalat la possessió del Barça. Fermín va ajudar a canviar el matx, però Pedri, fora de forma, no gaire. El partit, elèctric a la primera part, ha anat mutant cap a un nou guió amb possessions catalanes més llargues i el Madrid fent el que sap fer, com saben a Manchester: defensar i buscar contres. Tampoc n'hi havia prou amb això, així que Xavi ha fet un doble canvi al cap de 63 minuts en què ha cremat les seves últimes naus: ha fet entrar João Félix i Ferran per Lewandowski i Raphinha, que havien estat una ombra. I ha estat Fermín qui ha marcat el gol de l'1-2, un gol que feia justícia. Tot i que la justícia futbolística, quan juga el Madrid, no val per a gaire. Lucas ha aprofitat una nova errada de Cancelo per empatar pocs minuts després. Ha fet mal, aquest gol. I el partit ha acabat trencat, amb ocasions a banda i banda, un context en què el Madrid acostuma a guanyar, com ha passat amb el gol de Bellingham en l'última jugada del partit. La befa final a un equip que tanca una setmana per oblidar.

Ha sigut un clàssic frustrant, ja que deixa una sensació de fer tard, de no poder escapar del destí tràgic d'aquesta setmana fosca que no s'acabava mai. Queda la sensació que, amb una mica més d'encert, aquest Barça hauria pogut guanyar la Lliga, però, en canvi, la temporada acabarà en blanc, sense títols. En lloc de pensar en retallar punts al Madrid, s'entra en una fase en què es parlarà més del futur de Xavi, dels jugadors i del record dels trens perduts que haurien pogut canviar el destí d'aquesta temporada de dolor.