El Barça s'immola contra el PSG i no en té prou amb la fe per seguir a Europa

BarcelonaInjustícia. Desconsol. Desesperació. Indignació. Immolació. Per aquests cinc estadis va transitar el Barça en un dolorós adeu de la Lliga de Campions després de caure contra el PSG (1-4). Europa continua sent una quimera. Ja són cinc anys sense olorar les semifinals de la Champions. El dia en què Barcelona i bona part de Catalunya s'havien tenyit de blaugrana, el dia en què l'afició tornava a creure que es podia reparar l'orgull malmès durant uns últims anys nefastos en la màxima competició de clubs, el dia en què tot el barcelonisme s'havia permès el dret a somiar, la Lliga de Campions es va convertir de nou en un malson. Un més. La ferida és gran. Toca acceptar-ho. Toca renunciar a la sensació d'eufòria que va despertar la victòria a París i el primer gol de Raphinha a Montjuïc perquè, malgrat que l'estadi blaugrana es va preparar per viure una festa, les errades pròpies i l'arbitratge van fer tocar de peus a terra un Barça que no va perdre l'orgull fins al final. La temporada segurament acabarà en blanc, sense títols i, si res canvia radicalment, amb Xavi Hernández fent les maletes.

Tot es va tòrcer al minut 29. Sempre farà mal recordar aquest moment. Quan Ronald Araujo va ser expulsat. L'acció va capgirar el relat d'un partit i tota la història d'un Barça que volia creure en tornar a brillar a Europa. El duel havia començat bé. Cada recuperació, cada pilota dividida guanyada, cada batalla superada era celebrada per una afició il·lusionada. Luis Enrique es va deixar estar dels invents estranys de l'anada, en què havia situat Asensio de fals nou, i va apostar per centrar Mbappé i cedir les bandes a Dembélé i Barcola. Mbappé tenia certa tendència a caure cap a la dreta, on Cancelo era la baula més feble de la defensa. Prou en tenia el lateral portuguès en domar la seva naturalesa ofensiva i estar pendent de la seva complicada parella de ball: un Dembélé escridassat en tot moment a Montjuïc.

Les ajudes defensives dels migcampistes eren innegociables. Tots els jugadors del Barça van injectar-se a la sang el missatge amb què Xavi havia insistit una vegada i una altra: "Hem de ser un equip". No n'hi va haver prou. Club i afició, remant junts, van haver de creure en totes les religions possibles i resar a tots els déus perquè el partit es va convertir en un exercici de supervivència colossal a partir de la mitja hora de joc. Araujo, que havia iniciat el duel rebent una ovació per tallar amb la seva característica vigorositat una pilota a Mbappé, va pecar de passerell en el pitjor moment. Barcola, un autèntic mal de queixal, va saber deixar-se caure després de rebre un mínim contacte, minúscul i gairebé inofensiu, d'Araujo i l'àrbitre István Kovács no va dubtar a ensenyar-li la vermella al central perquè era l'últim defensor abans de Ter Stegen. 

L'expulsió d'Araujo castiga el Barça

Des del VAR van donar per bona la decisió del col·legiat i ni tan sols el van requerir perquè l'anés a revisar. Les cares d'incredulitat es van apoderar de tot el barcelonisme. La sensació d'injustícia és una de les violentes que l'ésser humà pot experimentar. Era el minut 29 i la UEFA, amb els seus arbitratges, es va encarregar de recordar-li al Barça que no és un club amic des que va decidir donar suport a la Superlliga. Xavi retirava l'espurna de Lamine Yamal i donava entrada a Iñigo Martínez per restaurar el forat que l'uruguaià havia deixat al cor de la defensa. S'havien d'afrontar seixanta minuts amb un jugador menys davant el multimilionari PSG de Luis Enrique i Mbappé. Amb el Barça desubicat i desorientat, els francesos no van tardar en olorar la sang. Una centrada endimoniada de Barcola no la van arribar a rebutjar ni Cubarsí ni Iñigo: la pilota va anar a parar als peus d'un Dembélé amb el do de la ubiqüitat contra el seu exequip: amb Cancelo fent tard en el marcatge, l'extrem francès va empatar el partit.

El Barça demanava arribar a crits al descans perquè Xavi, que acabaria el duel expulsat per protestar i xutar una tanca protectora d'una càmera televisiva, pogués reordenar l'equip. Però a la represa, l'equip va sortir amb la por al cos i el PSG va convertir el Barça en una joguina trencada. Vitinha, davant un marcatge massa passiu de Frenkie de Jong, va rematar tot sol des de la frontal. La pilota li cremava al conjunt blaugrana, que patia defensant-se. Amb el 1-2 no tot estava perdut, l'eliminatòria estava empatada, però Cancelo va cometre un penal tan innecessari com grotesc sobre Dembélé, quan aquest s'estava allunyant de l'àrea. Incomprensible. Mbappé no va fallar des dels onze metres.

Però quan semblava que l'equip es podria esquinçar en mil bocins, el Barça va competir. Amb la benzina de Ferran Torres entrant des de la banqueta per un exhaust Pedri, els jugadors s'hi van deixar els pulmons per no perdre la cara al duel malgrat jugar amb deu jugadors des del primer temps. No hi era Xavi, expulsat. Tampoc Lamine Yamal, canviat al primer temps. Però l'afició cantava i cantava i Gündogan va enviar un xut fregant el pal.I el migcampista alemany també va protestar un penal que a Kovács no li va donar la gana de xiular.  I Lewandowski va fer lluir Donnaruma. I Raphinha va provar un gol de córner olímpic. Montjuïc s'ho volia creure, però, amb fortuna, el PSG va fer el quart gol quan pitjor ho estava passant. El malson europeu es va consumar: el Barça, un cop més, eliminat de la Champions. No hi ha temps per llepar-se les ferides, el pròxim partit és al Bernabéu.