El Barça s'enlaira gràcies al sorprenent món d’Ousmane Dembélé (4-0)

BarcelonaEl Barça té cor. Tan ràpid com va enfonsar-se als inferns fa pocs dies n'ha sortit un altre cop. Dos primers temps per emmarcar, contra el Vila-real i l'Athletic Club, han servit per recuperar l’autoestima per un projecte que té molt camp per córrer, que té molt per guanyar, especialment quan brilla l’estrella de Dembélé, un dels jugadors més indesxifrables que ha conegut mai el Camp Nou. Un home que encerta quan pocs ho esperen i s’equivoca quan sembla impossible fer-ho. Un vers lliure, capaç de deixar pinzellades de talent en tres gols en 25 minuts, abans d’esfumar-se durant mitja hora i reaparèixer després per posar la cirereta a una festa blaugrana. Llàstima de la ferida europea. Just abans de l’estranya jornada de dimecres vinent, en què tocarà rebre el Bayern després d’haver posat una espelma al Viktoria Plzen, el Barça va espolsar-se de sobre un Athletic que va caure trencat en mil bocins.

Xavi Hernández no té temps per perdre. El seu cap no para de donar-hi voltes, buscant solucions i revisant les seves pròpies idees. Si contra el Vila-real ja va refer l’equip, contra els lleons tres quarts del mateix. És com un avís a navegants: que ningú esperi saber-se de memòria l’equip que sortirà titular, al Barça. Els entrenadors rivals s’hauran de trencar la closca per intentar llegir la ment del tècnic terrassenc. Unai Emery va patir-ho dijous, Valverde diumenge. Trist retorn, el d’Ernesto Valverde. Ni xiulat ni aplaudit per un Camp Nou que el va ignorar, centrat com està en pensar en el futur. I Valverde forma part d’un passat que fa mal. El barcelonisme està tip d’aquest passat, d’aquestes pedres a les butxaques, d’aquest pes al cor. Vol tornar a somriure. Vol guanyar.

Xavi va refer-ho tot, renunciant a la seva idea de jugar sempre amb extrems purs. Va modificar el pla que li va funcionar contra el Vila-real, però amb canvi de barrets. En lloc de Ferran, Dembélé. En lloc d’un Ansu que semblava destinat a ser titular, va acostar Pedri a la porteria rival. El laboratori d’idees de Xavi va explorar una nova fórmula: va fer jugar plegats la nineta dels ulls del tècnic, Sergio Busquets, amb un Frenkie de Jong cotitzant a l’alça. Una mena de doble pivot més creatiu que destructiu, que va mantenir el control del matx. També quan el Barça va perdre Gavi, lesionat després d’una topada molt violenta amb Dani Garcia. Un cop va entrar Kessie per Gavi, el partit va perdre una mica d’electricitat, la que sempre dona el jugador andalús. El resultat hi ajudava, cert. El Barça guanyava 3-0 després de 25 minuts de futbol de pitet que van deixar moix Valverde.

Sergi Roberto, secundari de luxe

El primer l’havia marcat Dembélé en una jugada en què, com si fos una juguesca, es van canviar els papers amb Lewandowski. Centrada del polonès i rematada de cap del francès, disfressat de número 9. El segon va ser una internada d’un Sergi Roberto que va acabar lesionat, just ara que segueix sumant minuts, quan no fa tant tothom donava per fet que marxaria del club. El seu xut va ser desviat per un rival, superant un Unai Simon que va passar a engreixar la llista de víctimes de Lewandowski poc després. El polonès va girar sobre si mateix, com una baldufa, marejant la defensa basca per fer el tercer. Tant Sergi Roberto com Lewandowski amb assistència d’un Dembélé que encarava, tal com li agrada, amb metres per davant. El francès es va fer perdonar els pecats de Milà i Madrid. Li feia falta. I de pas va donar arguments als seus soferts defensors. Els crítics encara no ho veuen clar. Estan escarmenats, ja que uneix grans actuacions amb dies en què no hi és. O fa les dues coses en 90 minuts. Dembélé és una moneda en l'aire, és un artista incomprès. Una capsa de sorpreses.

Tal com va passar contra el Vila-real, la segona part va ser un tràmit amb poca història. Només els suplents afegien una mica de ritme a un partit en què Xavi va encertar situant Balde a la banda. Ràpid com és, va saber aturar Nico Williams i va projectar-se en atac sempre amb encert. Xavi va protegir Lewandowski: li va donar descans i va situar un renascut Ferran de fals nou, posició en la qual va aprofitar un altre regal d'un Dembélé disfressat de Rei de l'Orient per fer el quart. El francès, xiulat en el passat, va acabar ovacionat quan Xavi el va substituir pel jove Pablo Torre. Dins d'una jornada rodona on va destacar el col·lectiu, amb De Jong, Balde o Ferran somrient, el francès va ser el més destacat. El mal temps sembla haver passat de llarg just quan torna al Camp Nou el monstre que no deixa dormir els nens, el Bayern. I una Champions que segurament farà mal. Tant per la possible eliminació com per constatar que amb un millor calendari i encert aquest equip també podria caminar amb el cap alt per Europa.