El Barça de Serrat, el Barça de Laporta
BarcelonaUn bon any acaba de la pitjor manera possible: amb un derbi al camp del FC Barcelona. És el partit més molest de tot l’any. La síntesi de tots els maltractaments. Aquesta setmana és aquella en la qual els mitjans públics parlen en primera persona del Barça i en tercera de l’Espanyol. La setmana en la qual, gairebé amb tota probabilitat, podran dir “hem guanyat” quan alguns que també formem part del “nosaltres” haurem perdut.
Confesso que la mania al Barça concentra tota la meva dosi d’irracionalitat. Amb tots els altres àmbits de la vida intento, i crec que ho aconsegueixo, posar distància i fer que la raó domini els sentiments. Fins i tot, amb el pas dels anys, visc l’Espanyol amb aquell punt necessari de relativisme. Però el dia que veig els entranyables jugadors pericos enfrontant-se als antipàtics jugadors culers, aquell dia, no hi ha relativisme possible.
Però fa poc més d’una setmana vaig tenir una experiència ben contradictòria. Vaig anar al concert del gran Joan Manuel Serrat (aquest immens artista que tant ha fet per al país i per a la llengua catalana i que alguns sectaris titllen, des de la petitesa moral, de traïdor) i vaig arribar a comptar tres moments diferents en què el Barça era el protagonista de les imatges. No em va molestar gens. Tot el contrari: em va semblar emocionant. Perquè al Barça de Serrat –o al de Vázquez Montalbán o al de Sergi Pàmies– no li tinc cap mania especial. Som d’equips diferents, però portem la mateixa samarreta.
Al cap de tres dies vaig recuperar el meu sentiment habitual. Veient per televisió el concert de Serrat va aparèixer a casa meva la imatge de Laporta. Aquest és el meu Barça!!!, vaig exclamar. El dels nens de classe maltractadors de minories. El dels fatxendes encantats d’haver-se conegut. El dels que diuen “que n’aprenguin!” o “amb dos collons!” El dels Enric Masip o els Lluís Carrasco. El dels que diuen “Cornellà” amb un deix de menyspreu classista. El dels que van de patriotes però només els agrada la postal més bonica del país. En definitiva, els que representen el Barça dels meus (pre)judicis.
Dissabte em conformo amb no prendre mal. Dono per feta la derrota i només demano que sigui digna. Per consolar-me, pensaré en els “Serrat”. Això sí: si salta la sorpresa, després de celebrar-ho amb el meu fill pensaré en els “Laporta”.