Quan el Barça valida l'odi

Tenia previst escriure sobre la dependència de Lamine Yamal i apuntar una teoria: que el que és extraordinari en aquest Barça de Hansi Flick no és el que està passant ara, sinó el que va passar abans, al començament. Per exemple, en la setmana dels quatre gols al Bayern i els quatre més al Madrid. I que és molt difícil, per no dir impossible, mantenir aquest nivell d'excel·lència amb un entrenador nouvingut, una plantilla curta i una majoria d'adolescents en llocs clau rendint per sobre de les expectatives.
També volia dir que el mèrit continua sent inqüestionable malgrat haver sumat només cinc punts dels últims quinze, perquè absolutament ningú s'havia imaginat a l'agost una arrencada tan espectacular. El divertiment, la il·lusió, l'alegria, la sospita i l'esperança d'un futur brillant estan basats en fets, dades i la identificació que generen jugadors, a més, formats a La Masia. D'això pensava escriure. Fins que em van explicar això de la gala del 125è aniversari del Barça.
Entre els convidats per la institució hi havia tuitaires que porten anys –abans fins i tot que Twitter fos X– dedicant-se a assenyalar, assetjar i insultar periodistes i que van veure així premiada, validada, la seva labor: amb un seient al Liceu. També hi havia senyors de pòdcasts, molt gamberros ells, que fan servir expressions tan elaborades com dir que els hi han de "menjar la polla" i que les utilitzen una vegada i una altra fins a la nàusea. El públic majoritari de l'acte —oh, sorpresa— eren, són, més senyors, molts d'ells joves, als quals la vulgaritat els sembla revolucionària, un canvi de paradigma. Quan parlem de masculinitat tòxica també parlem d'això.
Ara que en el debat públic comença a ensenyar la poteta el mal que com a societat estem patint a causa de les xarxes organitzades, i finançades, propagadores d'odi i que comencem a ser conscients del perill que representen, no estaria de més que en comptes de parlar en abstracte assenyaléssim fets concrets. Perquè això al Barça passa, està passant. I no es tracta de corporativisme, no és que no et convidin a una gala. No és personal i, per descomptat, no ho dic per mi. Es tracta de qui ocupa aquest espai i amb quin objectiu, de quin missatge arriba, de quin relat s'intenta imposar i a qui s'intenta fer callar, acovardir o arraconar. El silenci per part dels mitjans de comunicació tradicionals també resulta significatiu i la reflexió és urgent. Perquè el Barça de Joan Laporta ja ha triat, i no és una bona notícia.