El Barça viu un moment dolç i no vol baixar del núvol on s'ha instal·lat (0-1)

BarcelonaL’alegria s’encomana. I el Barça fa unes setmanes que està que no pot parar de guanyar i encomana felicitant. Al talent dels seus jugadors, s’hi suma un xic de sort, que sempre cal. Ara fa la sensació que la moneda sempre caurà de cara i que, si fos Nadal, la grossa tocaria dins del vestidor blaugrana. Sense enamorar com va fer a París, l’equip de Xavi va endur-se els tres punts de Cadis gràcies a un regal de João Félix en forma de gol de xilena (0-1). És estrany el futbol. No fa gaire aquest equip s’embussava fàcilment i ara sembla que guanyarà fins i tot quan no ho busca. A la Lliga el Barça sembla un funcionari; a Europa, un artista.

Una aposta que li funciona, a Xavi, de moment. I mira que era arriscada, la seva alineació al camp del Cadis, que donava descans a gairebé tots els titulars de París per enfrontar-se a un rival amb l’aigua al coll. A les baixes ja conegudes de Lewandowski, Cancelo i Iñigo Martínez, el tècnic vallesà va afegir una revolució en què ho canviava gairebé tot, amb l’excepció de Ter Stegen i un Cubarsí que ara juga sempre. En pocs mesos ha passat de ser el desconegut fill d’un fuster d’Estanyol a ser el defensa de moda del futbol europeu. I ell segueix igual, inalterable, concentrat en fer bé la seva feina. Si el Barça hagués punxat, hauria fet la sensació que l’equip blaugrana dimitia de la Lliga i l'oferia a un Madrid que no va fallar a Mallorca. Però ni les rotacions, ni el ritme baix ni el paper testimonial de jugadors una mica desapareguts van evitar un nou triomf. La Lliga segueix sent complicada, però, just abans de visitar el Madrid el diumenge vinent, el triomf a Cadis permet tenir encara esperança. I més ara que aquest equip guanya quan s’ho mereix i també quan no fa res de l’altre món, com va passar durant bona part del partit al Nuevo Mirandilla.

La màgia de João Félix

De fet, la primera part va ser prou ensopida. El Cadis intentava mossegar amb un joc agressiu i vertical, prioritzant no prendre mal. El Barça tampoc semblava amb pressa. Com si els jugadors necessitessin temps per adaptar-se al fet de jugar per primer cop amb aquesta alineació experimental. El mig del camp, amb Oriol Romeu, Fermín i Sergi Roberto, es va veure enfangat en una guerra de trinxeres contra els adversaris. Sense Lewandowski, sancionat, la lògica deia que per fi jugaria Vitor Roque com a davanter centre. Dit i fet. El brasiler, acompanyat a les bandes per Ferran Torres i João Félix, va fer el que va poder. De moment segueix semblant un estudiant d’intercanvi que encara no s’ha adaptat a la nova facultat. Ferran, encara lluny del seu millor estat de forma, va ser una ombra.

I João Félix? No va jugar un gran partit, però es va guanyar la setmanada en una sola acció, la del 0-1. Just quan el partit semblava més tancat, sense ocasions, ritme ni alegria, va rematar un córner amb una xilena espectacular en què va demostrar una gran capacitat de coordinació: un cop ja havia alçat el vol el van moure, per molestar-lo. Ni així van evitar que marquès un dels gols de la temporada. Un instant de bellesa, una petita obra d’art, una bogeria d’un jugador maleït, d’aquells que s’amaguen massa cops, com si estiguessin enfadats amb el món. Un jugador que, quan vol, aconsegueix ser admirat. Qui no ha somiat fer un gol com el seu? Pocs ho aconsegueixen. Ell és un dels escollits.

Però el portuguès prefereix jugar partits de Champions i, contra el Cadis, va limitar-se a viure de les rendes del seu golàs en una segona part en què el Cadis va espantar de tant en tant, com en un gol en fora de joc de Juanmi. Xavi, amagat en una sala a les altures del camp, ja que encara està sancionat, va ordenar un triple canvi a temps per aturar els intents de reacció locals, cridant a files a Pedri, Koundé i Lamine Yamal. Els pesos pesants, tot i que un d’ells sigui un adolescent, per tal de tancar l’expedient i fer via.

El Cadis, però, s’aferrava a la vida com un nàufrag que no vol enfonsar-se, enviant pilotes al cor de l’àrea, per veure si aconseguia forçar un penal o un rebot. Poca cosa, contra aquest Barça amb estrella. La sort potser no existeix i el que viu ara l’equip és fruit de la bona feina, de recuperar lesionats i del clima més relaxat al vestidor, ara que Xavi s'ha tret de sobre el pes d’anunciar el seu futur. Com ja ha passat més d’un cop a la Lliga, sense fer res de l’altre món, el Barça segueix viu, com si no volgués amagar a ningú que la competició en què vol fer saltar la banca és la Champions. Xavi vol acomiadar-se per la porta gran a Wembley.