El Barça de Xavi salva els mobles quan semblava ofegar-se (1-2)

BarcelonaEl Barça s'ha especialitzat en salvar el coll. A l'espera de jugar bé, tira endavant els partits no sap gaire bé com, amb gols miraculosos en els últims minuts. A Las Palmas, després d'una primera part ben fluixa, va acabar enduent-se els tres punts gràcies a un penal en l'últim minut transformat per Gündogan (1-2). Seguir l’equip s’ha convertit en un acte de fe, ja que sembla jugar un esport diferent si el compares amb equips com el Girona. És un equip ferit que carrega dubtes però que sura en lloc d'enfonsar-se, i ja és tercer a la classificació. Ara potser la seva realitat és intentar acabar entre els quatre primers i prou, jugant com juga.

A Las Palmas, un equip ple d’exjugadors de La Masia dirigits per un barcelonista per moments va saber lligar de mans i peus un Barça massa lent. Mentre alguns jugadors s’amaguen, havia de ser Sergi Roberto qui intentés defensar la bandera barcelonista. Un equip sense pólvora, massa tou en defensa. Una olla de grills. Si aquest havia de ser el dia per veure una nova forma de gestionar l’equip, amb mà dura, no es van acabar de veure resultats fins als últims minuts. A Las Palmas va sortir un equip indolent, com si hagués sortit a jugar amb pijama i fent badalls. Només les curses de Sergi Roberto, tot cor, semblaven donar vida a un equip pla que va imposar-se de forma agònica. Veure el Barça així fa mal. Quan aconsegueix marcar, ho fa patint, mossegant els llavis, sense engrescar.

Veure el Barça patir feia mal, ja que davant seu hi havia un equip ple d’exjugadors del Barça. I un tècnic, Francesc Xavier Garcia Pimienta, que era patrimoni de La Masia fins fa poc. Un entrenador que somiava en dirigir el primer equip mentre cuidava els joves del planter. Però quan Joan Laporta va arribar, el van fer fora. No era de la seva corda. I Pimi es va buscar la vida, i va trobar un port on fer arrels a Las Palmas, on saben valorar el bon joc. Viure a mig camí de diferents continents els fa amants de l’alegria, del ritme, del joc ofensiu. Garcia Pimienta hi ha encaixat i el seu equip és modèlic: sap què vol fer i sap com executar-ho. Contra el Barça potser no va tenir tanta possessió com altres cops, però era valent amb una defensa situada gairebé al mig del camp. Posava tots els jugadors junts, ofegant Gündogan i De Jong. I el Barça queia al parany de buscar pilotes a l’esquena de la defensa canària. Quan no queien en fora de joc, el porter Valles arribava abans. Pura frustració.

Cancelo, KO

Lewandowski, jugant de titular amb el jove Vitor Roque a la banqueta, no tocava ni una sola pilota, forçat a jugar lluny de l’època. Raphinha, un fantasma. Tampoc feia res un Ferran que jugava en el lloc de João Felix. Xavi havia convertit el matx en una declaració d’intencions donant la titularitat a qui s’ho mereix. El portuguès, doncs, quedava assenyalat. Ara, els que van jugar de titulars no van enamorar, i més d’un va suspendre. Un naufragi en tota regla al primer temps, que es va maquillar després. I per acabar-ho d’adobar, Cancelo es va lesionar ja abans dels cinc minuts.

El destí d’aquest Barça és fer patir. Lluny queda el record d’un Barça que enamorava, aquest és un viacrucis, amb problemes tàctics i individuals i una banqueta que perd la salut sense trobar idees. Al cap de 10 minuts, una pilota perduda va acabar amb el gol canari. Un gol massa fàcil, creat per jugadors als quals no marcava ningú i dos vells coneguts fent de les seves. Sandro donant l’assistència i Munir marcant davant Iñaki Peña. Una nova broma del destí: que un equip entrenat per un entrenador que Laporta no volia estigués ensenyant al Barça com jugar a futbol amb un gol creat per dos exjugadors blaugrana. Quina manera de començar l’any, encaixant una derrota que situa el Barça en una nova realitat. Ja no es tracta de perseguir el Girona i el Madrid, es tracta d’assegurar ser a la Champions, ja que l’Athletic de Bilbao s’acosta de forma perillosa a la classificació. Al descans, de fet, el Barça era cinquè a la classificació.

Si contra l’Almeria Xavi havia estirat les orelles dels jugadors al descans, a Las Palmas devia passar el mateix. El tècnic vallesà estava tan decebut que ni va celebrar gaire el gol de l’empat. El gol, ben lleig, després d’un munt de rebots. Ferran, que poca cosa havia fet, va batre Valles amb un bon xut, en un inici de segona part en què el Barça havia reaccionat gràcies a dos jugadors amb el cor ben gros, Sergi Roberto i Raphinha. L’equip, després de tocar fons a la primera part, com a mínim ara ho donava tot, tancant els canaris a la seva àrea. Xavi ensumava sang i va donar minuts a Lamine Yamal i un João Felix que s’havia de fer perdonar els seus pecats. Poc va fer, el portuguès, així que va acabar debutant Vitor Roque, que va demostrar posar-hi més ganes. L'heroi poc esperat acabaria sent Gündogan, que va rebre un penal clar en l'últim minut que va transformar ell mateix. El Barça respira. Guanya temps. Li feia falta.