Barcelonistes pessimistes: sortiu i disfruteu!
Els culers no són els únics perplexos amb el començament de temporada del Barça. Ningú, absolutament ningú, ho podia preveure. No només el ple de victòries a la Lliga, sinó com s'ha fet i amb qui: un grup d'adolescents liderats per un Lamine Yamal que està en mode crac mundial. L'onada d'il·lusió està absolutament justificada, però mentre els altres assisteixen sorpresos a l'arrencada estupenda, els del Barça de tota la vida comencen a inquietar-se perquè aquest èxit inesperat comença a ser tan bonic que es resisteixen a creure-se'l. Que ja van amb la mosca darrere de l'orella, vaja.
Hi ha un pessimisme atàvic al barcelonista impossible d'erradicar. Si t'atreveixes a assenyalar-lo, immediatament després quedes sepultada per una allau de dades, de petits i grans desastres històrics, de sospites sobre favoritismes i d'actuacions arbitrals de fins a cinc dècades enrere amb noms i cognoms. La idea, en general, és que si els culers tendeixen a ser tan patidors és per alguna cosa. Ja pots seure, que per descomptat t'ho poden argumentar –i a més ho faran.
Tot això ve a tomb perquè les últimes setmanes no són pocs els socis i aficionats del Barça amb qui he xerrat i, sense pretendre fer una anàlisi sociològica, em sembla significativa la inquietud, per no dir temor, amb què estan vivint el que en teoria hauria de ser una festa. Pregunten “Què, el Barça?”, i no has acabat de dir que fenomenal que t'aclaparen amb un arsenal de dubtes: que si no aguantaran; que és impossible, home, són molt joves; que la plantilla és curta i està descompensada... i, sobretot, que ai, Lamine!, segur que ens el lesionaran. Davant d'aquest autosabotatge, de l'afany de caure en bucle en pensaments negatius i de l'anticipació de dissorts que estan convençuts que vindran, jo em limito a contestar: “Però disfruta, disfruta de l'ara, de l'avui, no deixis de disfrutar-ne”. La resposta és silenci i un gest de desconcert.
No tinc ni idea de què passarà aquesta temporada, no sé com s'acabarà, però tots els senyals que emet l'equip de Flick són excel·lents fins ara: el compromís, la tensió competitiva, l'esforç innegociable, l'alegria, l'exuberant joventut, la qualitat i els recursos d'un planter que no s'acaba mai i sempre suma. Així que proposo disfrutar, així, sense més ni més. I la idea no és nova ni és meva. També és història del Barça.