Behobia-Sant Sebastià, la Meca del ‘running’
Per què és tan especial aquest cursa on tots els atletes hi volen anar un cop a la vida?
Sant SebastiàBehobia és un barri d’Irun que a simple vista no té cap atractiu especial. De fet, és més conegut pels francesos, que hi baixen a comprar alcohol i tabac perquè els surt més barat. Però Behobia és un nom venerat per qualsevol runner. La Meca del running a la qual tots els atletes (populars i d’elit) volen anar com a mínim un cop a la vida. D’altres, cada any.
Però per què és tan especial la Behobia? Així és com es coneix aquesta històrica cursa, només amb el nom del lloc on es fa la sortida. Qui escriu aquestes línies va voler viure la cursa en primera persona, des de dins, per respondre a aquesta pregunta. Anem a pams. Té la distància perfecta: 20 quilòmetres. No és ni tan agònica i explosiva com una cursa de 10 quilómetres ni tan llarga i pesada com una marató. S’ubica al lloc d’Espanya on el públic és més entregat (es calcula que hi ha uns 100.000 espectadors repartits en un circuit exigent) i on t’animen pel nom que llegeixen al teu dorsal. I, al pes de la tradició que li donen 54 edicions, de vegades s’hi suma la pluja: la cirereta del pastís que li dona un toc més èpic.
La sortida s’organitza en diversos calaixos, en funció del temps acreditat en una mitja marató. En realitat es fan moltes sortides durant més d’una hora per optimitzar la convivència de 30.000 corredors en una carretera estreta, cosa que no evita els cops de colze per fer-se un lloc durant els primers quilòmetres, abans que l’asfalt posi cadascú al lloc corresponent.
5.000 catalans ens vam deixar encisar per una cursa (o més ben dit, una experiència) que no es dona en cap altre lloc de la península Ibèrica. I difícilment d’Europa. Després de la competició, la Bella Easo segueix parlant català. És molt fàcil sentir la nostra llengua al nucli antic, on els nostres atletes fan pinxos o beuen xacolí per recuperar forces. O fins i tot al vespre prenent una copa en algun dels locals de moda de la Concha. Una litúrgia que es repeteix cada any després de suar a la Behobia.
L’organització s’ha posat un repte ambiciós per al 2025. Que les dones portin el 50% dels dorsals. Per aquest motiu, la mestra de cerimònies de l’última edició va ser Kathrine Switzer, la primera dona que va esmicolar les ridícules regles establertes de l’època i es va atrevir a córrer una marató amb dorsal el 1967, tot i que van intentar impedir-l’hi abans de travessar amb èxit la línia de meta a Boston. Un dels grans atractius és la duresa del recorregut, amb moltes pujades, un factor que no és gaire habitual en una cursa d’asfalt. L’última pujada a Miracruz, de més d’un quilòmetre i a quatre de la meta, és el punt culminant. Si se supera, la medalla de finisher està asegurada.
Futbolistes sobre l’asfalt
Vaig tenir la sort d’avançar dos mites del futbol donostiarra ja retirats: Xabi Alonso i Xabi Prieto. Amb la pilota als peus han marcat època, però amb un dorsal no destaquen especialment. Va afinar més un altre il·lustre guipuscoà, el cantant Mikel Erentxun. Amb 53 anys i operat del cor, el líder de Duncan Dhu va fer una marca espectacular (1:20:31). Just un minut menys que l’autor d’aquest article. A un minuto de ti, com diu una de les seves millors cançons en solitari.
Les últimes quatre edicions han tingut guanyador català. Carles Castillejo es va posar la txapela al podi de Donosti els anys 2015, 2016 i 2017, mentre que Jaume Leiva va aixecar els braços diumenge passat (1:00:21). L’egarenc no va fer rècord de la prova (amb el circuit dels últims temps) perquè va preferir celebrar la victòria amb el públic del bulevard donostiarra. El campió, com si fos un atleta popular més, també volia gaudir d’aquest ambient que converteix la Behobia en la cursa més mística.