Marta Segú: "Per molt bo que sigui, a La Masia no hi pot haver un jugador racista o xenòfob"

BarcelonaMarta Segú (Barcelona, 1963), metge especialista en salut internacional, porta més de 25 anys treballant en projectes solidaris. Compleix la seva segona etapa al Barça i coneix bé l'espinós terreny que trepitja. Tot i això, no es mossega la llengua ni la condiciona a l'hora de parlar que Joan Laporta sigui familiar seu. Ella té clar el discurs, els encerts i els errors. Conversa amb l'ARA després de llegir el reportatge sobre vexacions i assetjament a La Masia d'aquest diari i d'escoltar els podcasts que parlaven sobre la novel·la Triomfador, de l'escriptor Joan Jordi Miralles. Al Barça s'estan llegint amb atenció el llibre.

Què n'opina, del que va passar a La Masia als anys 80 i 90?

— Com a Barça, el primer és estar al costat de les persones que han pogut patir aquest tipus de violència. És veritat que va passar fa molts anys, que era un altre context, però com a club donem suport a les víctimes i lamentem i condemnem qualsevol violència. No volem amagar-ho ni tapar res, sinó conèixer tot el que ha passat per oferir ajuda i, si la necessiten, teràpia.

¿Aquests episodis serien impossibles avui?

— Quan hi ha nens i nenes no hi ha res impossible, però ara és molt difícil que passi. Estem entrenant la mirada dels professionals perquè sàpiguen que situacions que estaven normalitzades als anys 80 i 90 ara no són correctes ni estan permeses. I si passen, ara ho detectem molt precoçment.

L'assetjament és precisament un dels pilars de la feina de la Fundació. El 9% dels infants que formen part d'un equip de futbol formatiu són víctimes d'assetjament.

— Ho estem treballant en escoles des de fa 5-6 anys i, gràcies a aquest programa, nens i nenes que estaven patint assetjament ho han revelat als professors. També abús sexual intrafamiliar. A l’esport semblava que no passava perquè es tenien normalitzades algunes actituds. Vam ampliar la nostra feina a qualsevol tipus de violència contra la infància al món de l’esport. Tenim un sistema molt complet que permet formar uns referents de protecció, que són les persones més properes als nens perquè puguin fer la revelació si pateixen violència. És com una piràmide, tenim 60 referents a tots els esports formatius del club, 20 delegats i un comitè de protecció. Quan hi ha qualsevol sospita s’activa automàticament el protocol. Són situacions violentes, desagradables, delicades, la gent no sap com actuar, ni qui ha d’actuar ni què fer. En canvi, quan hi ha un sistema tan ben estructurat, no hi ha dubtes.

Quantes vegades l'han activat?

— Diverses, però no podem donar dades.

S’ha expulsat algú de La Masia per mal comportament en els dos anys que porta com a directora?

— Crec que no.

Vostè ja hi va ser durant el primer mandat de Joan Laporta.

— Entro el 2006. Des de feia uns anys La Masia s'havia començat a professionalitzar, però quan vam signar amb Unicef vam demanar-los que en fessin una avaluació. Ens van dir que s'havien de fer més canvis. És quan es va decidir tenir educadors socials, psicòlegs, gent que hi estigués durant els caps de setmana, les nits, per poder donar suport a tots els residents, que llavors eren uns 60. Una de les coses que més preocupava era el suport a la frustració. Molts joves entraven amb el somni de jugar al primer equip i vam treballar amb psicòlegs i educadors per preparar els nois i les famílies perquè entenguessin que no tots hi arribarien, per gestionar la frustració.

En aquesta primera etapa, quan van arribar els nois de la Fundació Samuel Eto'o, van haver de col·locar càmeres de seguretat.

— Eren nois d'altres països, d'altres cultures, amb una altra manera d'entendre la vida: la convivència no és fàcil, hi havia nois de tot el món. I adolescents. Això és complex de gestionar i es van posar les mesures per poder facilitar la convivència.

Ara en la gestió dels residents hi ha altres perills: tenen agents, contractes milionaris... Tot això pot dificultar molt més la convivència.

— Hem d'ajudar aquests nois a abaixar els fums. Tu cobres tants diners, tens tanta projecció, però aquí som tots iguals. Respecte, humilitat i treball en equip.

A Lamine Yamal el van sancionar arran d'un episodi amb la sub-17 espanyola.

— Els fem veure als nois que hi ha hagut una situació no adequada i els ensenyem aquests valors. Amb la Fundació fem que molts joves, juvenils o del Barça Atlètic, vagin a centres amb què col·laborem, siguin centres d'acollida o hospitals, perquè no visquin en una bombolla. Perquè vegin la realitat.

Què prima més, els valors o el futbol? Què passa si una gran estrella genera problemes de convivència?

— La finalitat de La Masia és convertir els jugadors en bons jugadors i bones persones. Va lligat. No podem tenir un bon jugador de La Masia que arribi al primer equip i no sigui bona persona. Estem treballant contra el racisme, en l'empoderament de la dona, contra l'homofòbia, estem en contra de qualsevol tipus de discriminació. A La Masia no pot haver-hi una persona que creixi sense compartir aquests valors, per molt bon jugador que sigui. No pot estar aquí sent un racista o un xenòfob. No se sentirà còmode. Si una persona té una projecció molt gran i veiem que li falta polir algun d’aquests aspectes, hi treballem específicament perquè acabi formant part d’aquest grup.

A l'article s'explicava que algun jugador que va arribar al primer equip no havia anat gairebé cap dia a classe.

— Ara no pot passar, no està passant. Hi ha un seguiment molt personalitzat dels 110 esportistes que tenim. Som com la seva família, també detectant el que passa a fora.

Detecten problemes que els nois tenen a casa seva, amb les seves famílies?

— Per estadística, és el més comú. Quan creem un espai segur baixen els riscos i es detecten casos fora amb més facilitat. Tot i que no tots, òbviament. Hem creat un sistema que volem regalar al món, som l’equip esportiu d'elit en què el sistema de protecció dels infants és de més alt nivell, ja que tenim un estàndard de protecció de la infància molt similar al d'Unicef o Save the Children.

Abans davant una situació d'abusos o d'assetjament molts adults giraven la cara.

— O es posava en dubte el menor. Ara està prohibit qüestionar el nen o la nena. A les xerrades i formacions sempre diem: «Aquest sistema és perquè no penseu gaire». Als anys 80 i 90 era molt difícil parlar d’aquests temes, era tabú, tenien vergonya. En canvi, ara s’atreveixen a parlar. Has d’estar molt pendent de totes les persones que treballen amb menors. Hem fet un mapa de riscos, de quan n'hi ha més: en els desplaçaments, a les dutxes, als vestuaris... El nen o la nena sempre ha d’estar amb més persones, mai sols amb un únic adult, ni tan sols amb els metges o els físios.

En el cas d'Albert Benaiges no van aparèixer víctimes vinculades al Barça.

— El president ja va fer una declaració condemnant aquesta violència sexual. Vam donar la possibilitat que qualsevol persona a qui li hagués passat alguna cosa a les nostres instal·lacions pogués informar-ne i no vam rebre res. Nosaltres no tenim por.

Com es troba la Fundació en un context econòmic complicat com l'actual?

— Vam haver d'optimitzar recursos perquè la situació econòmica del club no era bona. Fa 16 anys vam signar amb Unicef, que ha sigut una meravella, i ara vam fer un pas endavant signant amb Acnur. Unicef són nens del món, qui hi està en contra? En canvi, amb els refugiats hi ha una connotació geopolítica que no tothom veu bé. Apostar pels refugiats és un pas molt valent del president Laporta i la junta directiva.

Recentment, ha aparegut una possible operació del club amb Qatar. ¿Aquests acords dificulten la feina de la Fundació?

— Una cosa és la part comercial, l’altra la Fundació. No la dificulta.

Suposo que va veure Messi amb una samarreta diferent dilluns. ¿Com a directora general de la Fundació li hauria agradat que tornés?

— Sí, esclar. Hem treballat molts anys amb la seva fundació, tenim molt bona relació. El seu pare ha mostrat interès a continuar col·laborant. Per tant, no tanco la porta a poder fer-ho. M’hauria agradat que tornés, hauria sigut maco per a tots, també per a ell. Però hi ha coses que no poden ser.