Bolt i la seva retirada entre trets barcelonins

BarcelonaEl 5 d’agost del 2017, el món es va aturar per veure l’última cursa de 100 metres d’Usain Bolt. Sense saber-ho, milions d’espectadors van clavar els ulls en un barceloní, Jordi Roig, jutge d’aquella prova. “Quina llàstima per Bolt”, diu el català a l’ARA. Seus van ser l’“ On your marks! ” i el tret d’inici d’aquells gairebé 10 segons que van marcar una etapa a l’atletisme. Dies després, el també polític al municipi de Sant Vicent del Raspeig tornava a presenciar en primeríssima persona el relleu masculí 4 x 100 en què Bolt va signar la seva retirada lesionat. “El final no va trencar el seu mite. Era un superdotat. La seva complexitat li impossibilita fer grans sortides. És una qüestió d’anatomia: un cos de més d’1,90 metres d’alçada reaccionarà més tard que un d’1,75. Quan passa dels 20 metres i encadena les gambades, agafa un ritme enorme i trenca la cursa”, diu Roig, que assenyala que la superioritat del recordman es trasllada als moments extraesportius: “Domina la versió mediàtica molt bé. Els seus gestos durant la presentació, detectar el moment en què l’enfoquen... la promoció és bestial. Ell i el seu espònsor principal han sabut crear un univers que gira al seu voltant”.

Tot plegat fa de Bolt un atleta únic, difícilment igualable. “Els rècords estan fets per trencar-los, tots. El problema és que Bolt ha deixat el llistó molt alt. Hi ha hagut molt poca gent que s’ha acostat al 9.58 que va signar a Berlín, per exemple. Crec que haurem d’esperar 25 o 30 anys per veure algú capaç de córrer els 100 metres en menys temps”, apunta. Roig dedica uns segons a madurar les seves respostes. Repassa mentalment els seus més de 40 anys d’experiència en l’atletisme com a atleta i tècnic a les files del Barça i com a jutge d’elit des que va formar part dels Jocs de Barcelona 92. “Vaig fer el salt molt jove, quan ja no podia compaginar feina i l’esport. Ser jutge era l’única via per seguir connectat a l’atletisme, i no volia renunciar-hi. De fet, és un procés habitual”, comenta. El rol d’àrbitre no l’incomoda. El barceloní matisa que l’atletisme no és “com el futbol, en què hi ha més rivalitat”. “Tot és molt més familiar. La pressió i la por d’equivocar-te existeixen, estem igualment exposats, però és diferent. La nostra missió és intentar aplicar el reglament a partir d’una pauta. Hi ha poques facetes que estan subjectes a la subjectivitat. Si un saltador de perxa tomba el llistó, el salt és nul, no hi ha més història”, explica. Una d’aquestes excepcions són les sortides. “El temps no genera dubtes, no accepta interpretacions. La sortida, sí. El reglament, per exemple, t’obliga a donar el tret quan estiguin tots en la postura elevada, fixa. No és fàcil encertar-la, perquè els esportistes es mouen o no marquen la posició. Són 2 o 3 segons de màxima exigència. M’haig de concentrar al màxim. Intento no pensar, perquè, si ho fes, em posaria nerviós”, confessa.

La clau és controlar l’escena, contaminada en un mercat de marques i contractes multimilionaris. “Hi ha hagut una evolució, i ha fet que hi hagi un contrast entre l’atletisme de planter i el de l’elit. Les grans competicions estan dominades per la publicitat i la televisió. T’hi has d’adaptar. Hi ha hagut canvis de regles per adaptar-s’hi. Abans, si un corredor feia una sortida nul·la, la cursa tornava a començar fins que fos bona. Ara no hi ha opció: si comets un error, estàs eliminat perquè perdre cinc minuts en repeticions és inadmissible”, diu. L’embolcall ha canviat, però l’essència de l’atletisme és la mateixa. És aquí on gaudeix Roig. “No es tracta de voler els focus i els grans xous. Soc un afortunat per haver acumulat totes aquestes experiències. Ara intento fer seminaris i conferències per transmetre aquest coneixement als més joves. S’allunya de les competicions, però és el que més m’agrada”.