El bucòlic poble que va veure créixer el central més prometedor del Barça

EstanyolEndinsar-se a Estanyol –que no l'Estanyol, com segurament s'encarregaran de recordar-vos els poc més de 170 veïns que té– és fer-ho en un petit municipi envoltat de naturalesa, on encara és possible escoltar el silenci i on només hi ha un parell de restaurants, un forn de pa tan amagat que costa de trobar i la fusteria Cubarsí, al costat de l'església i del petit cementiri del poble. Estanyol és tan petitó que pertany a Bescanó, si bé no és estrany que els més menuts vagin a col·legi a Aiguaviva o Vilablareix, tot i que fins als anys setanta hi havia una escola al municipi. A Aiguaviva, per exemple, és on els pares de Pau Cubarsí, el Robert i la Glòria, hi van a comprar la carn al supermercat familiar que regenta l'alcalde, Josep Pinsach, i a Vilablareix és on viuen els avis materns i paterns del central blaugrana i, també, on va començar a estudiar i va fer els seus primers passos com a futbolista.

"Sempre volia jugar a futbol. Arrossegant els companys, si feia falta. Sempre estava jugant i rient. Era molt rialler. Era difícil veure'l enfadar-se. Fins i tot es preocupava pels nens dels altres equips, si algú es feia mal. I els seus pares eren esplèndids, el Robert era el delegat de l'equip. El Pau, de petit, ja apuntava maneres. Sempre amb la samarreta del Barça posada", recorda David García, que va ser el seu primer entrenador a Vilablareix, on el Pau va jugar tres anys abans d'anar al planter del Girona. "Teníem un equip que guanyava lligues i tornejos. El Pau destacava i als camps se'n parlava. No és estrany que vingués el Girona a fitxar-lo", afegeix García. Poc després, l'estiu del 2018, aterrava a la Masia, on cremaria etapes amb passos de gegant.

Aquest dissabte es compleix un any del seu debut contra l'Unionistas, a la Copa i amb Xavi Hernández. Superat l'impacte inicial de la seva gran irrupció al primer equip, la vida a Estanyol continua sent tranquil·la. Només el cant dels ocells, els vehicles que travessen de tant en tant pel costat del poble, el bullici al migdia als restaurants o la maquinària de la fusteria Cubarsí interrompen el silenci. Bé, o també sentir cantar el Robert o el Jordi, el tiet del Pau. "Canten fatal, els hauries de sentir", bromeja l'Albert, que des de fa set anys és qui porta el restaurant ArEst, juntament amb la Judith, la seva dona. El seu restaurant, on no falta clientela d'arreu a l'hora de dinar, està a tocar de la fusteria. "Són una família treballadora. Són diverses generacions familiars que treballen a la fusteria. A les set del matí aixequen la persiana i s'hi posen", continua l'Albert.

"Amb nosaltres sempre es van portar molt bé des que vam arribar al poble. Per exemple, a l'Arnau, el nostre fill, li van preguntar si li agradaven les motos i l'endemà ja li van portar una moto petita de gasolina perquè la provés. També recordo que al Pau de petit li agradava conduir el tallagespa dels seus pares. Coses que fan la canalla als pobles. Estanyol és això, un poble preciós, tranquil i, estem força ben avinguts. Si hi ha algun malparit, ja sabem qui és", remata el propietari de l'ArEst, on a vegades van a menjar els Cubarsí i on destaca el xuixo ruixat amb ratafia entre les postres.

La vida entre Estanyol i Vilablareix

Tot i que a l'Albert i la Judith no els interessa especialment el futbol, de tant en tant posen els partits del Barça al restaurant. A la seva altra filla, l'Esther, que té nou anys, tampoc li feia gaire cas al futbol, però ara no és estrany que pregunti: "I el Pau? Quan juga el Pau?". Tenir un central d'Estanyol titular al Barça és un orgull per a una família culer i també per al Vilablareix. "De conya li deia al seu pare que arribaria lluny i el Robert mateix m'ho va recordar: al Barça, tu", explica a l'ARA Didac Romagós, coordinador de Ràdio Vilablareix, que coneix el Pau des que era un nen i en va ser monitor seu. "Era defensa, i era ben petit, però el veies córrer amunt i avall tot el camp i fer una pila de gols. Era escandalós. Hi havia dies que feia cinc gols en un partit. Et preguntaves per què jugava de defensa!", somriu Romagós.

"Potser a molts els va sorprendre la celebració del pare del Pau a la final de la Supercopa [en què va llençar-se lliscant per la gespa per abraçar el seu fill], però si el coneixes, és així. És un tio molt divertit. Tal com raja. La seva mare també és molt maca. Va ser, per exemple, la presidenta del club de rítmica de Vilablareix, en el qual també va anar molts anys la Irene, la germana del Pau. Tot i que això de la fama els ha vingut de nou, són una família que toquen de peus a terra. No els hi han pujat gens els fums –explica Romagós–. Segueixen participant en les activitats del poble, com per exemple a la Quina de Nadal. Aquest any no van poder venir, però ens van ajudar a preparar-la", remata el periodista.

En Pau, que s'acaba de treure la teòrica del carnet de conduir –"ara el porta a tot arreu el seu pare, amunt i avall"–, viu a la Masia, però segueix anant sovint a Estanyol i Vilablareix, on té la família i tota la seva colla d'amics. Ara, però, ho ha de fer una mica més d'incògnit, perquè tothom el coneix. És l'èxit d'un central de només disset anys que ha enamorat tots els culers.