La caiguda als inferns de Jesús Rollán, la rialla del waterpolo espanyol

BarcelonaEl mateix dia que Jesús Rollán va decidir que seria jugador de waterpolo, a casa seva hi va arribar una carta on el convidaven a fer una prova per jugar al Reial Madrid de futbol. "Hauria pogut ser el millor en diferents esports", explica el periodista Francisco Ávila. "Però va acabar per ser el millor porter de la història i un dels líders de la millor generació del waterpolo espanyol", afegeix Alberto Martínez. Els dos s'han fet un fart de cobrir Jocs Olímpics, Mundials i Europeus en piscines de mig planeta. I tots dos tenien la sensació que "no es parlava prou d'aquella generació". "Potser per com van viure, al límit; potser perquè un dels seus jugadors més magnètics, Rollán, va morir com va morir", diu Ávila. Jesús Rollán, sempre rialler a les fotos, es va suïcidar el 2006 al centre de desintoxicació de la Garriga on lluitava per trobar sentit a la vida. "Ja ho havia viscut tot", raona Martínez.

Els dos periodistes han fet més de 50 entrevistes per poder reconstruir la vida i la mort d'un madrileny que va arrelar a Catalunya, on va guanyar títols tant amb clubs –com el CN Catalunya– com amb aquella selecció espanyola que va quedar-se a un pam de la glòria a la final olímpica del 1992, i que es va poder treure l'espina el 1996 a Atlanta. El resultat és un treball periodístic majúscul, el llibre Jesús Rollán eterno (Córner), construït com un castell de cartes gràcies a testimonis que de vegades mantenen l'anonimat per explicar amb sinceritat com van ser aquells anys. "Aquella selecció va competir al límit i va viure al límit", admet Ávila, que gràcies a l’off the record ha aconseguit la complicitat de vells amics que primer no veien clar si valia la pena rascar en un passat dolorós. Entre el suïcidi, les drogues i el fet que ell va ser qui va presentar Iñaki Urdangarin i la infanta Cristina i es va quedar amb un pam de nas quan no el van convidar al seu casament, per al qual s’havia comprat un vestit, hi havia qui tenia por que fos un relat morbós. No és el cas. Tot al contrari.

El llibre neix de converses després dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro del 2016. “Després de tant de temps cobrint waterpolo, vam detectar que hi havia un buit al voltant de la figura del Jesús. Faltava explicar la seva carrera i la seva vida”, raona Ávila. Els dos periodistes tenien clar que calia explicar-ho tot, però fugint del sensacionalisme. "Estem en un moment en què es parla cada cop més de la salut mental en l'esport. Calia, doncs, parlar de la caiguda i del final. I tenir la complicitat de la família per poder-li retre homenatge", diu Martínez. Inicialment, la mare i la viuda de Rollán van rebre la proposta amb fredor. Però al final van ajudar a completar un llibre on cada capítol comença amb una frase d'un testimoni, sense citar qui és. "És una mena de joc que queda entre nosaltres i l'autor de la cita, l'únic que realment sap qui és", explica Ávila. Un llibre que neix al mar i acaba al mar, a l'aigua, esclar. Per retre homenatge a un porter que va convertir-se en una de les imatges més populars de l'esport estatal als anys 90, aixecant el dit després de cada aturada important. Fent petons a la pilota quan evitava que acabés al fons de la porteria.

Als Jocs d'Atlanta del 1996, aquella generació liderada per Rollán i Manel Estiarte havia promès que si guanyaven l'or acabarien passant la nit en una comissaria nord-americana. Eren així. A les discoteques barcelonines d'inicis dels anys 90 cremaven la ràbia que de vegades duien a dins després d'una derrota o d'un entrenament dur amb el seleccionador Dragan Matutinovic, que els va portar al límit preparant els Jocs del 1992. El croat explicava que si feia treballar tant els jugadors era per deixar-los sense "voluntat". Volia que fossin els seus soldats, però ells eren ànimes lliures. I de fet, l’or el van guanyar quatre anys més tard, quan podien ser més lliures amb el seleccionador Joan Jané.

Icones pop

"Aquells jugadors que semblaven icones pop, molts dels quals esportistes irrepetibles amb problemes fora de l'aigua, són conseqüència d'una manera de fer que per sort ha passat a millor vida", diu Ávila. El waterpolo espanyol, sempre dominat pels catalans, va rebre el reforç d'una fornada guanyadora de madrilenys, liderada per Rollán, just quan es vivia la febre olímpica. L'objectiu va ser guanyar, sense pensar en el futur. Sense estar pendents de si els esportistes estudiaven o es cuidaven. Rollán, que també jugaria a Itàlia i es retiraria al CN Sabadell, va quedar-se buit després de retirar-se. "No sé fer res més", diria el madrileny llavors. No tenia estudis, tot i que fent broma amb un periodista va dir que havia estudiat enginyeria agrònoma. Molts s’ho van creure, però no era cert. Com que només sabia viure al dia, va arribar a donar la medalla d'or del 1996 per a una causa benèfica en un programa de televisió.

Rollán, un privilegiat pel seu físic i pel seu caràcter competitiu, va guanyar dues Copes d’Europa, una amb el CN Catalunya i una amb el Pro Recco italià. Però des que havia arribat a Barcelona, quan pujava per la Vila de Gràcia amb una moto trucada a les instal·lacions del CN Catalunya, li agradava jugar fort fora de la piscina. De ben jove ja havia patit un accident de cotxe tornant de festa. I després dels Jocs del 1996, quan per fi va arribar la medalla d’or, va començar a caure en l'infern de les drogues. No en va poder sortir. I va deixar un record que encara fa mal als seus companys d'equip, com a un Manel Estiarte que mai es va perdonar que no haguessin fet les paus, després que Rollán s'hagués enfadat amb ell per un comentari sobre si li quedava molta corda com a professional. Un d’aquells comentaris que s’obliden amb un sopar. Però Rollán va dir prou abans.

El llibre, convertit en un homenatge, també és una advertència sobre la necessitat de cuidar la salut mental en un esport de primer nivell en què perseguint la glòria moltes persones sacrifiquen massa. I de passada serveix per parlar d’una generació que va inspirar molta gent a dins de la piscina. A l’acte de presentació del llibre, de fet, Ávila i Martínez van convidar un munt de porters actuals del waterpolo estatal. I els van demanar que imitessin el gest amb què Rollán celebrava les aturades, quan dins de l’aigua tot tenia sentit. A fora va deixar de tenir-ne.