"Si hagués rebut aquests atacs al meu cos fa uns anys, m'hauria enfonsat"

BarcelonaDesprés de complir el seu somni i proclamar-se campiona olímpica amb la selecció de waterpolo, Paula Leitón va haver de sentir insults i crítiques al seu cos. La catalana va fer front a la grassofòbia amb pedagogia. “És una cosa que no només m’ha passat a mi, sinó que els passa a moltes noies, nois, adolescents i persones grans... Gràcies a la meva família i a les meves companyes, ho vaig portar bé. Van estar al meu costat en tot moment. Crec que el fet que aquesta situació m’agafés amb 24 anys, quan ja havia fet un treball psicològic personal molt gran, no m’ha afectat. Si això m’hagués passat als Jocs Olímpics anteriors o als del 2016, quan encara era una nena que no tenia seguretat en el meu cos, aquestes paraules m’haurien fet molt mal. Si hagués rebut aquests atacs al meu cos fa uns anys, m'hauria enfonsat”, assegura a l’ARA.

“Em va molestar que la gent es cregués amb el dret d’opinar sobre el meu cos, quan no sabien en quin moment estava o què em passava pel cap. Però em va agafar en un moment de maduresa. Ara m’estimo molt i estimo el meu cos. Tots tenim la sort de ser diferents i especials i hem de valorar-ho i valorar-nos a nosaltres mateixos. El consell que dono és que, siguis com siguis, t’estimis a tu mateixa”, opina.

“Els Jocs Olímpics són l’escenari perfecte per veure diversitat de cossos. Vaig decidir no amagar-me, però no per mi sinó per les generacions que vindran al darrere. Jo ara tinc un altaveu i puc ajudar molta gent. El meu cas pot ajudar al fet que nens i nenes que pateixen el mateix ho verbalitzin i puguin parlar-ne amb naturalitat per trobar la seguretat que necessiten. No vull que cap nena se senti com em vaig sentir jo”, afegeix l’egarenca, que juga al CN Sabadell mentre estudia educació primària.

Leitón va començar a jugar a waterpolo quan era molt petita. La seva trajectòria conté tants títols com rècords de precocitat, ja que va debutar com a jugadora professional amb tan sols dotze anys i va ser internacional quan tot just tenia quinze anys. “Vaig començar de molt petita i em vaig incorporar a la selecció espanyola al 2015. Jo no tinc la triple corona, però he viscut etapes molt diferents. Quan miro enrere, veig que hem deixat una gran empremta i no només parlo de waterpolo sinó també d’esport femení i olimpisme”, recorda.

Setmanes abans de disputar els Jocs Olímpics de París, les jugadores de la selecció espanyola estaven concentrades al CAR de Sierra Nevada. Dos moments van servir per definir el caràcter del grup. El primer, quan van fer una sessió d’autoconeixement que va servir perquè es coneguessin molt millor les unes a les altres. “Ens vam dir les coses que ens agradaven i les que no”, confessa. El segon moment va ser quan van ascendir juntes a la Veleta, el tercer cim més alt de la península Ibèrica. El recorregut es va complicar i algunes van pensar en abandonar, però Leitón les va convèncer per seguir avançant. “Va ser un moment molt dur. Jo ho estava passant molt malament i era la primera que volia baixa perquè sabia que encara ens quedaven hores d’ascensió, però el repte d’uns Jocs Olímpics encara és més dur i, per tant, havíem d’estar preparades per superar adversitats. Ho havíem de passar i ho havíem de passar juntes”, reconeix.

“Vaig plorar, esclar que vaig plorar. No podia més, però ens vam ajudar entre totes. Quan una seia, la resta l’animava. Vam aconseguir-ho”, recorda Leitón, una líder poc convencional. No és la que més parla, ni tampoc la que més titulars s’emporta. “El que jo aporto al grup és el meu positivisme. Soc la companya que sempre et treu un somriure, sigui en un moment difícil o en un de quotidià. Intento estar sempre de bon humor i contribuir al fet que l’ambient sigui bo. Quan estàs contenta, competeixes millor”, avança.

Un documental únic

Leitón es va reunir dilluns amb les seves companyes de la selecció espanyola per veure Eternas, un documental d’Informe+ que s’acaba d’estrenar a Movistar. L'única absència va ser la d’Anni Espar, que es troba a Austràlia. “Veure el documental m’ha tornat a fer viatjar a París. A més, ens hem pogut reunir gairebé totes. El documental és increïble. Jo sabia què havia dit jo, però escoltar l’opinió de les meves companyes ha sigut molt enriquidor. Vam compartir molts moments juntes, però cadascú ho va viure a la seva manera. M’han vingut ganes de plorar i riure, he tingut una barreja de sentiments increïble”, diu Leitón.

El documental relata el recorregut de la selecció espanyola de waterpolo femení, que va tocar el cel en els passats Jocs Olímpics de París. “Aquest grup s’ha convertit en un referent dins de l'aigua amb tot el que ha aconseguit, però també a fora pels valors que transmet als nens i les nenes que volen arribar al somni de guanyar una medalla olímpica”, explica.

La moda que més connecta els futbolistes del Barça amb els barris de Barcelona