El capità cridat a passar a l’eternitat del Girona

GironaÀlex Granell s’ha convertit, per mèrits propis, en història del Girona. Aquell petit aplegapilotes que corria per la banda de Montilivi quan l’equip es barallava en categories menors, representant del futbol formatiu des dels 5 anys, és el futbolista que més vegades ha vestit la samarreta blanc-i-vermella a la LFP. Amb 223 partits, i en la seva sisena temporada consecutiva, ha superat Migue i encapçala una llista plena de personatges il·lustres que no hauria imaginat liderar. “No tinc paraules per expressar què significa. És un reconeixement a tota la feina, a haver estat sempre responsable. No hi ha millor plaer que fer-ho al club que m’estimo”, assegurava Granell en una entrevista a l’ARA pocs dies abans que el món fos sacsejat per la pandèmia del coronavirus.

El capità del Girona sap que el preu de l’èxit té un cost. Les ha vist de tots colors. Des de la innocència dels seus primers passos al Fèlix Farró, el camp ubicat a la Devesa, fins a l’exigència d’un club que s’ha fet gran després del seu pas per una Primera Divisió que espera recuperar ben aviat. Contra l’Sporting (19.30 h, Gol), tindrà una nova oportunitat per retallar les diferències amb la zona alta. No és fàcil triomfar a casa. Ni que et valorin en justa mesura. Perquè sembla que per ser de la terra s’hagi de demostrar sempre una mica més. Que mai ningú no en tingui prou. Incomprensiblement, aquest curs ha estat xiulat. Amb tot això i molt més ha hagut de conviure un Granell que ha sobreviscut a tot, fent un viatge per una trajectòria impecable que el fa ser un exemple per a les generacions que vindran. “Agraït i afortunat de defensar 223 vegades el club de la meva vida. Gràcies a tots els que ho han fet possible durant aquests anys. Gràcies pel respecte i suport. Queda camí per fer. Compromís, il·lusió i responsabilitat”, piulava després d’aconseguir la fita.

Un aficionat més

No ha oblidat les llàgrimes amb què va suportar la notícia que, amb setze anys, el Girona no el volia. Granell és tot el que ha viscut. En els moments més durs ha anat construint un caràcter determinat. No és dels que s’amaga, perquè Montilivi és casa seva, una virtut que amb el pas del temps costa més de trobar. Recordava a la revista Panenka: “Soc soci del club. Quan això s'acabi, aniré a la graderia a veure els partits. Perquè el Girona és el meu club. La diferència és que ara tinc la sort de decidir des del terreny de joc. Però soc un aficionat més. Soc com tots els que omplen l’estadi”.

Granell té marcat en vermell el curs 2014-15, el del seu retorn al club després d’una dècada lluny d’ell. L’havia fitxat Oriol Alsina, l’antic director esportiu, en un temps en què l’entitat es debatia sobre la seva continuïtat a Segona o el seu descens a Segona B. El gironí, que acabava de baixar a Tercera amb el Prat, va signar sense saber què passaria. Però havia arribat Pablo Machín, l’equip es va salvar i la història és de sobres coneguda: Granell lideraria un projecte que, després de dos intents fallits en l’últim partit, acabaria pujant a Primera el 4 de juny del 2017, en els millors anys de vida del Girona. Aquell 2015, per cert, la plantilla va patir tres mesos d’impagaments. Un dels molts contratemps que el capità ha hagut d’afrontar dins d’un vestidor que ha destacat per “ser una família”.

L’altre gran xoc es va produir l’estiu passat, quan el descens a Segona va provocar una ferida que va fer trontollar tota la ciutat. Però no així la felicitat de Granell, que va renovar fins al 2022 disposat a afrontar el gran objectiu del curs: tornar a Primera. “Soc dels que pensen que les decisions importants s’han de prendre des del cor, i el cor m’ha dit que havia de continuar”, va dir en un acte marcat pel factor sentimental. “Ser tant del Girona també pot restar, perquè mai li voldria cap mal. Hi seré fins que em vulguin i el meu rendiment m’ho permeti. Però si hagués marxat no em sentiria tan ple”. El llegat d’Àlex Granell passarà a l’eternitat.