El capità maleït del Manchester United que va salvar el Barça

BarcelonaEra el 2 d’abril del 1915. Els canons ja retronaven i les trinxeres semblaven cicatrius en el mapa d’Europa. Milers d’homes perdien la vida en aquella guerra que tots els polítics i generals, de banda i banda, havien anunciat com un conflicte breu. Però el 1915 tothom sabia que no seria així. Aquell dia el Manchester United jugava a casa contra el Liverpool, entre rumors que la següent temporada ni començaria, ja que la Primera Guerra ho estava alterant tot. Els red devils necessitaven guanyar per evitar el descens a Segona després d’una temporada horrible i el Liverpool no s’hi jugava res. L’àrbitre del partit de seguida va veure coses estranyes. Estava començant un partit que es va convertir en un dels punts més baixos en la història del Manchester United.

Aquell dia els red devils van guanyar per 2-0 i van evitar el descens, però tant l’àrbitre com els periodistes presents van alertar que havien passat molts fets estranys que permetien afirmar que el resultat del partit estava pactat. Els dies següents es va descobrir que s’havien fet diferents apostes molt elevades a favor del resultat de 2-0. Eren apostes de jugadors tant del Manchester United com del Liverpool. La Federació obriria una investigació que acabaria amb 7 futbolistes –tres del United i quatre del Liverpool– sancionats. Aquests jugadors van admetre que havien pactat el resultat per evitar el descens i per guanyar diners, ja que tenien por del que s’acostava: la guerra. Sabien que potser els tocaria anar al front, que el torneig s’aturaria i que deixarien d’ingressar diners, i van decidir fer trampes. Un dels jugadors sancionats, de fet, l’escocès Andy Turnbull, va morir al front el 1917. El seu cos mai va ser identificat.

Durant el partit, alguns d’aquests jugadors del Liverpool van cometre dos penals estranys i van esbroncar públicament un company, Fred Pagnam, que havia xutat al travesser. A l’equip local gairebé no es va passar la pilota al gal·lès Billy Meredith, el millor jugador local, que explicaria davant dels jutges que va ensumar-se que passava alguna cosa perquè no era normal que l’ignoressin. L’havien arraconat del partit. Quan amb el resultat d'1-0 el Manchester United va disposar d’un segon penal a favor després d’unes mans intencionades del defensa Bob Pursell, l’encarregat de xutar-lo va ser l’irlandès Patrick O’Connell. O'Connell el va xutar fora d’una manera bastant descarada. El públic va xiular-lo i alguns companys el van insultar. Però era la manera que O’Connell tenia de demostrar que no estava d’acord amb el que estava passant. Bona part dels jugadors dels dos equips no sabien que s’havia pactat el resultat o s’hi havien oposat. I alguns, com Pagnam i O’Connell, van demostrar la seva dignitat intentant que el resultat final no fos de 2-0. Cap dels dos serien sancionats, esclar, tot i que van declarar davant de la Federació en un cas que va fer córrer rius de tinta. El jugador del Liverpool Jackie Sheldon va ser assenyalat com l’enllaç per organitzar-ho tot, de la qual cosa es va defensar per carta, perquè ja era al front francès. Quan el 1916 va tornar a casa i va voler anar a Anfield per veure un partit, inicialment li van negar l’entrada, ja que el club l’havia declarat persona non grata. Finalment, però, sí que hi va poder entrar, perquè els soldats amb ferides de guerra tenien accés gratuït als estadis i ell s’estava recuperant de ferides de bala.

Aquell cas també marcaria el final dels millors anys de carrera de Patrick O’Connell, entre debats al voltant de si va fallar el penal com a gest de protesta o si va fer-ho perquè estava emprenyat per no haver estat inclòs en aquella operació. "Es va dir que va fallar el penal per recordar als altres que ell també en volia la seva part, però no n'hi ha cap prova", diu a l’ARA Fergus Dow, historiador que forma part d’una fundació que recupera el nom d’aquest irlandès. O’Connell s’ensumava que la seva carrera a Old Trafford s'acabava amb aquell penal fallat. Marxaria per la porta de darrere del club, i iniciaria un periple que el portaria a ser un heroi al Barça uns anys més tard.

L'entrenador que va fugir de casa

Nascut al barri de Drumcondra de Dublín el 1887, quan l’illa encara era britànica, O’Connell va tenir una vida novel·lesca, barreja d'amor, política i futbol. Tenia 10 germans i era fill d'una família treballadora. De petit ja treballava amb el seu pare a Boland's Mill, una gran empresa de gra al Gran Canal de Dublín, i amb 14 anys ja era capatàs. Sembla que simpatitzava amb el nacionalisme irlandès en aquells anys de violència a l'illa per aconseguir la independència. N'hi ha que diuen que hauria col·laborat amb l’IRA de jove, rumors que van escampar-se per Dublín i Belfast, on va destacar com a futbolista al Celtic de Belfast, un club ja desaparegut molt lligat a la causa republicana. El 1908 es casa amb Ellen Treston sense el consentiment dels pares d'ella, ja que ella era de classe mitjana, una noia educada, i els seus no la volien veure amb un futbolista sense estudis. Quan es van casar, ella ja estava embarassada de quatre mesos. Tindrien quatre fills plegats.

Seduït pels diners del futbol anglès, travessaria el mar per jugar al Sheffield Wednesday i el Hull, on serià capità. Amb la selecció irlandesa també va ser capità, i va liderar l’equip que va guanyar per primer cop el títol del Home Championship, el 1914, llavors el torneig de seleccions més important del món, jugat per anglesos, escocesos, gal·lesos i una Irlanda unida. El 1913 ell va liderar el primer triomf irlandès aconseguit mai contra els anglesos a Anglaterra. L'estiu del 1914 va ser fitxat pel Manchester United. Els red devils van pagar 1.000 lliures, una xifra molt alta, per aquest migcampista amb caràcter, famós perquè havia jugat un partit Escòcia-Irlanda amb un braç trencat, sense mostres de dolor. Llavors el Manchester United ja era un club gran amb dues lligues guanyades, una el 1911. Però aquell any que O'Connell va arribar a Old Trafford l'equip no rutllaria. A meïtat de temporada el van fer capità tot i que era el seu primer any al club. L'equip evitaria el descens amb el famós partit contra el Liverpool, que també va tacar la carrera de l'irlandès, que a diferència de bona part dels seus companys d’equip no marxaria a lluitar a la Primera Guerra Mundial. Els anys de la guerra els passaria jugant en equips modestos, cedit pel United, fent amistosos i participant en lligues locals. En un d’aquests clubs, l’Ashington, es retiraria el 1921 per començar a entrenar. Però el 1922, de sobte, tot va canviar. “Va desaparèixer uns mesos. Enviava diners espanyols a casa, però no deia res. I mai més va tornar”, recorda el seu net, Michael O’Connell. Havia marxat a Santander per raons desconegudes. No queda cap document que expliqui com va sorgir aquesta oportunitat i tampoc queda clar per quina raó no es va endur la família. La seva dona no el va veure mai més.

L’irlandès, després de treballar a Santander com a tècnic del Racing, va acabar al Betis, on va guanyar el 1935 l’únic títol de Lliga dels sevillans. “Els nets de la propietària de la pensió on dormia el recordaven. Gràcies a ells sabem que li agradava el flamenc i que va voler intentar fer de torero un dia, sense gaire sort. Al Betis va ser molt estimat, ja que els va pujar a Primera i els va donar la Lliga”, explica Fergus Dowd. O’Connell s’havia casat a Espanya amb una dona irlandesa, també anomenada Ellen, com la seva primera dona. Era Ellen O’Callaghan, filla de la regió de Cork, que havia arribat a ser la mainadera del rei Alfons XIII i havia compaginat feines de professora d'anglès i criada de famílies riques, una d'elles a Barcelona. Així, O'Connell tenia dues dones diferents, de manera il·legal, ja que mai va avisar les autoritats espanyoles del seu matrimoni al Regne Unit. Les raons d’aquest canvi de vida segueixen sent un misteri per als seus descendents.

O’Connell va fitxar pel Barça, amb el qual va guanyar el campionat català (1936) i la Lliga Mediterrània (1937). I i va perdre la final de la Copa contra el Madrid del 1936, just abans de l’inici de la guerra, quan una aturada de Ricardo Zamora, porter dels blancs, va evitar l’empat just al final. Els anys de Barcelona el van marcar. "Quan va començar la Guerra Civil ell era a Belfast. S’hi hauria pogut quedar, i de fet el seu amic i president del Barça, Josep Suñol i Garriga, li va enviar un telegrama dient que no calia que tornés. Però ell va voler tornar per estar al costat del Barça i de Catalunya”, explica el seu net, resident a Manchester. “Era simpatitzant de la causa republicana i va arribar a ser ambaixador de la República al final de la Guerra. Quan va morir Suñol, va plorar. Però anys més tard va tornar a entrenar a Espanya breument, amb Franco al poder. No sabem gaires coses de la seva vida durant la Segona Guerra Mundial”, afegeix Dowd. Quan va arribar el dia de marxar a fer la famosa gira del Barça a Mèxic per guanyar els diners que el club necessitava, va ser ell qui va proposar a Àngel Mur, encarregat del vell camp de les Corts, si volia anar amb el primer equip a la gira. O’Connell no volia deixar l'Àngel a la ciutat, bombardejada per l’aviació italiana. “Pots fer de massatgista”, li va proposar. I durant la travessa en vaixell, O’Connell va ensenyar tècniques de massatgista a Mur, que havia estat atleta i que des de llavors ja no va deixar de ser el massatgista del Barça. “Durant el viatge d’anada de la gira faltava menjar i els jugadors tenien gana. A l'arribar, els mexicans van organitzar un sopar, però els discursos previs no s'acabaven mai. Així que el meu avi va interrompre un discurs posant-se a aplaudir per poder començar a sopar, ja que els jugadors no podien més de tanta gana. Era un senyor peculiar”, afegeix el seu net.

O’Connell, que tornaria a Espanya als anys 40 per entrenar el Sevilla, el Betis una segona vegada i el Racing de Santander, es quedaria a Sevilla uns quants anys. I seria allà on rebria la visita del Dan, un dels seus primers fills, que l'havia localitzat. Seria una visita clau, tot i que inicialment va intentar amagar a la seva segona dona que era fill seu, presentant-lo com un cosí. Quan es va saber la veritat i Ellen O’Callaghan va descobrir que el seu marit tenia una altra dona i l'hi havia amagat, el va deixar. O'Connell, incapaç de posar ordre a la seva vida, va acabar a Londres, vivint amb dues germanes, sense voler saber res de la seva primera dona, que vivia a Manchester. Ella sempre va ignorar que O’Connell havia tornat a Londres, on va morir sense diners i on segons sembla va arribar a pidolar pels carrers. La Patrick O’Connell Memorial Fund no va parar fins a localitzar la seva tomba, abandonada. Era al cementiri de l’església catòlica de Saint Mary de Londres, no gaire lluny de Wembley, al lot 216. I amb els diners d’apassionats del futbol que van fer donacions, van fer-li una nova làpida per recordar un home que no va abandonar el Barça i que va patir al Manchester United. Un resum de la seva vida, plena d’alegries i dolor, traïcions i passió.