L’hereu de Rafa Nadal conquereix Barcelona

Barcelona“No em digueu Carlos, digueu-me Carlitos”. Així es presentava Carlos Alcaraz abans de participar aquesta temporada al Masters 1000 de Miami, un torneig que s’acabaria ficant a la butxaca. El murcià és considerat per gairebé tothom l’hereu natural de Rafa Nadal. Talent pur amb la raqueta a la mà i, en especial, sobre la terra batuda, superfície sobre la qual ha guanyat tres dels quatre títols que ja té com a professional. Ahir, amb només 18 anys, aconseguia a Barcelona el mateix que va aconseguir el seu ídol, Nadal. Guanyar el Godó amb la majoria d’edat. I no de qualsevol manera. Amb èpica, exhibició física, remuntada i, en el fons, demostrant que res del que li està passant és per casualitat.

Les comparacions són odioses, sobretot en l’esport professional. I en Alcaraz tot són paral·lelismes amb Nadal. Tot excepte el seu braç dominant. El manacorí és esquerrà. El jove murcià agafa la raqueta amb la dreta. Per la resta, projeccions de què pot arribar a guanyar i el dubte que el perseguirà fins que acabi la seva carrera: si algun dia podrà igualar el que va fer el seu ídol a la pista, per exemple els 21 títols de Grand Slam, que el converteixen en el jugador masculí que més n’ha obtingut en tota la història. “La meva ambició és ser el número u. Guanyar Grand Slams, medalles olímpiques... Soc un noi que pensa en coses grans”, deia Alcaraz fa unes setmanes. De moment ja porta quatre títols ATP. El d’Umag (Croàcia) el 2021 i els de Rio, Miami i Barcelona aquest 2022. A aquestes altures Nadal n’havia guanyat cinc, tots en terra batuda. Alcaraz en té quatre, però el més important, el Masters 1000, en pista ràpida.

Nadal guanyava el seu primer Godó el 2005 contra Juan Carlos Ferrero, aleshores una llegenda local. Avui el tenista d’Ontinyent és l’entrenador d’Alcaraz. Un paper que no és testimonial, per més que a la graderia observi el joc amb un posat serè, evitant grans mostres d’eufòria després de punts que fan vibrar els espectadors. Ferrero sap que té a les seves mans un diamant en brut i vol fer les coses amb sentit comú, tocant de peus a terra i evitant caure en el parany de la idolatració. Per exemple, en la progressió física del seu deixeble.

Exhibició física a Barcelona

En la seva etapa de juvenil, Alcaraz era un tenista explosiu que s’acostumava a menjar els rivals en els primers compassos dels partits. Ara bé, si el duel s’allargava, se li acabava la gasolina al tercer set. En canvi, a Barcelona el flamant campió de l’Open Banc Sabadell demostrava la màxima maduresa i fortalesa. Va jugar la semifinal el mateix diumenge i va remuntar contra l’australià Alex de Minaur, imposant-se al tercer set i salvant una pilota de partit. Havia jugat dues hores més que Carreño -que també havia disputat la semifinal ahir-. En canvi, a la final, malgrat el desgast, Alcaraz li passava per sobre i aixecava el trofeu en un partit que començava amb un break i que sentenciava en una hora i cinc minuts (6-3 i 6-2).

Havia de ser un Godó per a ells, perquè llegenda i aprenent es veiessin les cares. Però Nadal ha sigut baixa per lesió i Alcaraz no ha desaprofitat l’oportunitat de seguir creixent. Un altre títol al seu compte particular i el bitllet per escalar fins al novè lloc del rànquing. Només el temps dirà fins on arribarà, però tothom té clar qui és el tenista a seguir a partir d’ara. El següent repte arriba a París. Què passarà a Roland Garros?