Celtic Park, l'estadi més polititzat d'Europa i on el Madrid no serà ben rebut
L'afició local, molt lligada al republicanisme irlandès, sol mostrar estelades i banderes de la República espanyola durant els partits
Barcelona"Respectem les normes de la UEFA, però sobretot respectem el dret dels nostres aficionats de defensar les seves idees de forma democràtica". Fa uns anys, la UEFA va multar el Celtic de Glasgow després que els aficionats mostressin un mar de banderes palestines en un partit contra el Hapoel Beer-Sheva. La directiva del club escocès va defensar els seus aficionats recordant que "el Celtic sempre ha estat un club que no mira cap a una altra banda davant dels problemes de la nostra societat". De fet, abans de rebre la multa ja s’havia posat en marxa a les xarxes socials una campanya per recollir fons amb un doble objectiu: fer arribar al club els diners de la multa i recaptar fons per a l’associació Medical Aid for Palestinians, que treballa amb el Centre Lajee de Betlem, a Cisjordània.
La Lliga de Campions torna. I torna a Celtic Park, un dels estadis més polititzats del Vell Continent. El partit contra els vigents campions d’Europa, el Reial Madrid, ha aixecat una gran expectació a Glasgow, tant pel cartell esportiu com per la càrrega política del partit. "Tots sabem que el Madrid sempre ha estat ben connectat amb els governs centrals d’Espanya, que té aficionats radicals molt de dretes i que es va fer fort durant el franquisme", explica James Fay, aficionat del Celtic. "Doncs bé, estem en contra de tot això, nosaltres", explica, i afegeix que portarà una estelada a Celtic Park. "¿Té por que li puguin requisar la bandera?" "No, a Celtic Park això no passa", respon. De fet, el club podria ser multat si contra el Madrid apareixen banderes de forta càrrega política, com s’espera.
Les normes de la UEFA prohibeixen “portar banderes i objectes i fer càntics amb un missatge que no tingui relació amb l’esport”. A més, “no es poden autoritzar actituds relacionades amb la política, la religió o que siguin provocatives contra els altres”. L’afició del Celtic sempre ha estat molt polititzada, en dos eixos. Un, el nacionalista: és el club que ha defensat el nacionalisme irlandès, especialment en el context dels problemes a Irlanda del Nord. El Celtic és el club més estimat entre la comunitat catòlica d’Irlanda del Nord, la que defensa que tot Irlanda hauria de ser una sola república i posar fi al control britànic sobre el nord de l'illa. Malgrat ser un club escocès, el Celtic té ànima irlandesa. Va ser fundat a finals del segle XIX als barris de l’est de Glasgow per un capellà que va creure que el futbol era una bona idea per treure dels bars i els carrers els joves adolescents sense gaire futur. La indústria de ciutats com Glasgow va atraure milers d’irlandesos que fugien de la pobresa de la seva illa, llavors tota sencera sota control britànic i on milions de persones havien mort en la crisi de la patata. A Glasgow van trobar-se maltractats per una societat on els grans empresaris escocesos eren conservadors i defensor d’un Regne Unit fort i unit. Els treballadors irlandesos solien tenir sous més baixos i menys facilitats de tota mena, així que el club que van fundar, el Celtic, es va convertir en el seu motiu d’orgull i en una oportunitat per derrotar els que manaven, representats pel seu gran rival, el Glasgow Rangers, club escocès on sempre es veuen banderes del Regne Unit a les graderies.
Amb el pas dels anys, el Celtic s’ha convertit en el club més estimat entre els irlandesos, amb penyes als Estats Units, Austràlia o qualsevol racó on hi hagi irlandesos. A Irlanda del Nord és tot un símbol. Campió d’Europa el 1967 amb 11 jugadors nascuts a prop de Glasgow, el Celtic va encarregar ja el 1922 una bandera irlandesa al nou govern de Dublín quan encara estava fresca la guerra d’independència irlandesa, acabada mesos abans. Va ser un desafiament a Londres. El 1952, quan la bandera ja era molt vella, el primer ministre irlandès, Éamon de Valera, en va enviar una de nova, cosa que va provocar una queixa de la Federació Escocesa, que va arribar a demanar l’expulsió del Celtic de la lliga pel fet de tenir presidint el seu estadi una bandera que no era la britànica. El 1972 un jutge va tornar a demanar sancionar el Celtic per aquesta bandera, però el club no va cedir i va guanyar el cas al demostrar que el símbol formava part de la seva identitat. Aquesta bandera encara hi és, al costat de l’escocesa i la del club. I segueix sense ser-hi la bandera britànica. En els partits de la Champions la UEFA sol demanar als clubs que també facin onejar la bandera del club visitant i del seu país. Quan el Barça va jugar a Celtic Park, el club va hissar una senyera. De fet, quan el 1892 el Celtic inaugurava el seu estadi, el Celtic Park, els fundadors del club ja havien proposat a l’activista Michael Davitt participar en la inauguració del recinte portant un tros de gespa d’Irlanda per plantar-lo al mig del nou terreny de joc.
Davitt (1846-1906) era un dels fundadors de l'Irish Land League, una associació nacionalista irlandesa que lluitava per recuperar la terra propietat dels britànics. Home d’esquerres, Davitt també havia portat la seva lluita a terres escoceses, on es va convertir en una referència entre els irlandesos que vivien lluny de casa. Aquell 1892, doncs, va portar un tros de gespa de Donegal, la va plantar a Celtic Park envoltat de milers d’aficionats i va veure el primer partit que s’hi jugava, contra el Clyde. “El 1892 ja es va escollir un home com Davitt per a aquest gest tan simbòlic. El Celtic era el club dels irlandesos que vivien a Glasgow, i com a tal es va identificar ràpidament amb els moviments polítics que reivindicaven el dret d’Irlanda a ser un estat. I a ser una república. Un club contrari a la monarquia i l’Imperi Britànic”, explica l’historiador Aidan Ker.
Mussolini, penjat a Celtic Park
A part de l’eix nacional, hi ha l'internacional. L’afició del Celtic, especialment el grup més radical, la Green Brigade, és molt d’esquerres. I sempre ha mantingut viu el mite de les Brigades Internacionals que van lluitar al bàndol republicà a la Guerra Civil Espanyola. Centenars de persones de Glasgow van ser a la guerra lluitant i la seva memòria segueix viva en cançons i banderes espanyoles republicanes que es poden veure cada dia a Celtic Park, al costat d’ikurriñes o estelades. Contra el Madrid, se’n veuran moltes més. Quan fa uns anys el Celtic va jugar contra el Lazio italià, club conegut per tenir una afició radical feixista, a Celtic Park es va veure una pancarta gegant que reproduïa la mort de Benito Mussolini, quan va ser penjat dels peus en una benzinera de Milà després de ser executat per partisans. El dibuix anava acompanyat d’un missatge cap als feixistes: "Seguiu els vostres líders". En el partit de tornada a Roma, l’afició del Celtic va celebrar el triomf amb un munt de joves fent la vertical enfotent-se dels radicals rivals mentre deien que feien "un Mussolini" cap per avall.
Aquest cap de setmana, quan el Celtic va cruspir-se el Rangers per 4-0, la zona de la Green Brigade va mostrar una pancarta gegant que representava una fotografia molt famosa de la batalla de Bogside, del 1969, uns greus incidents a la ciutat de Derry, a Irlanda del Nord, entre veïns catòlics i l’exèrcit britànic. La imatge de Paddy Coyle, un nen de 13 anys que duia una màscara de gas i una bomba de benzina, va ser una de les més famoses d’aquells dies. I l’escollida per l’afició del Celtic, a punt per ser multada en el partit contra el Reial Madrid.