Cent anys d’un club que va sentir-se gegant

Figueres“La vida és una barreja d’il·lusions, fantasies, decepcions, alegries, penes... Si tens més èxits que fracassos, el teu perfil serà optimista; si és a l’inrevés, serà negatiu. El que tinc clar és que ningú et regalarà mai res”, diu Narcís Bardalet (Girona, 1953), el president d’un Figueres centenari (1919-2019) que les ha passades de tots colors i que actualment competeix a la Tercera Divisió. “N’hem fet de molt grosses”, recorda, amb nostàlgia, el prestigiós metge d’una ciutat petita que futbolísticament va arribar a sentir-se gegant. “Aquest club va fer creure que les coses eren possibles. De la mateixa manera que quan teníem cinc anys anàvem a esperar els Reis amb un fanalet, d’adolescents esperàvem els jugadors a la Rambla quan tornaven d’eliminar un equip gran”.

El 2002 el Figueres es va plantar a les semifinals de la Copa del Rei, eliminant el Barça i l’Osasuna i caient amb el cap ben alt contra el Deportivo, que seria el campió. Mai abans un equip de Segona B havia caminat tan lluny a la competició. “Per un gol! Per un gol no vam jugar aquella final”, lamenta. “El número u ens és fatídic”, afegeix, recordant aquell 1992 en què un punt va separar el Figueres de pujar a Primera -perdent també la promoció d’ascens contra el Cadis-, en el que va significar el moment esportiu més àlgid de la seva trajectòria.

“Desitgem recuperar l’esperit guanyador i ser una referència. Estem il·lusionats, tenim un camí molt bonic per construir i un escut molt fort que ens acompanya”, valora Bardalet. “Som un històric de Catalunya, amb exjugadors sorgits de la pedrera, com Sitjà, Vilarrodà, Damià Abella o Pere Gratacós, que van triomfar al màxim nivell”. Aquesta temporada, sis nois del planter han tret el cap al primer equip. “Hi apostem, esclar: ells són el futur. Si fidelitzem el Figueres, el dia de demà serem més forts. Fer-ho quan tot va bé és molt fàcil; però nosaltres ho estem fent mentre ens juguem les garrofes. Això servirà de mirall per a tothom”. Allunyat de falses promeses, tria el camí dels fets. “Ens hem de modernitzar i transmetre confiança, però això no es fa en quatre dies; necessitem invertir temps per obtenir fruits a llarg termini. I saber escoltar, això és primordial”, defensa.

No tot han sigut dies bonics. “Hem conegut l’infern, l’hem viscut de primera mà”, admet Bardalet, a qui encara li fa mal parlar d’una travessia pel desert que els va fer començar de nou, amb la refundació i el pas per Tercera Regional. Era el 2007, quan Enric Flix, fundador de Miapuesta.com, llavors accionista majoritari i president del Figueres, va trair les arrels de l’entitat, traslladant la SAE a Castelldefels. Un any després, amb el descens de Segona B a Tercera, regalaria la plaça al Vilajuïga. Malauradament, la ferida ja era incurable. “Vivíem frustrats, és el fracàs més gran dels cent anys. Ens vam ofegar, realment navegàvem dins d’un pou on no volem tornar a caure. Ens van prometre el cel i, sense saber com, ens vam trobar jugant contra els poblets de l’Empordà”. Res millor per créixer que aprendre dels errors. “No em perdonaria passar a la història com la persona que va enfonsar aquest club. No podria dur aquest pes”.

El curs vinent, el Figueres tindrà futbol femení per primera vegada. “Dissenyarem un projecte coherent, i per això ens aferrarem a persones expertes. Buscarem l’equilibri entre formar, educar i competir”, explica Santiago Coto (Barcelona, 1973), un dels vicepresidents i cap de l’àrea econòmica. “Tenim un volum d’inscripcions fetes, però no hem estructurat la secció perquè desconeixem quantes jugadores voldran vestir els nostres colors”.

Aposta pel futbol femení

Una picada d’ullet a portes que fins ara tenien tancades. “No podíem permetre’ns el luxe de no tenir la secció, com tampoc podem estar d’esquena als fets socials. Ens omple d’orgull col·laborar amb el grup Iris (Associació d’Afectades de Càncer de Mama) i tenir un equip inclusiu”, finalitza Bardalet, que intenta fer renéixer la passió d’un club que encara té moltes coses per viure.