El central que va fugir de l’ombra de Piqué i Kounde

BarcelonaPel seu estil de joc, la personalitat i les maneres que se li veien des de ben petit, Sergi Gómez era considerat per molts tècnics de La Masia un dels centrals del planter més aptes per arribar al primer equip del Barça. Tot i això, les portes del Camp Nou mai es van obrir per al central d’Arenys de Mar, que només va poder jugar un partit amb els grans: l’anada de la Supercopa d’Espanya del 2010. Amb els internacionals espanyols Puyol i Piqué de vacances després de guanyar el Mundial, Pep Guardiola va haver de recórrer a jugadors del filial com Gómez per omplir la convocatòria. 

Per triomfar a l’elit, l’actual central de l’Espanyol va haver de buscar-se el seu propi camí i fugir de l’allargada ombra de Piqué, un defensa de perfil similar que s'ha mantingut com a indiscutible al Barça des del seu retorn, amb 21 anys, fins a l'estiu passat. El maresmenc, que sempre ha considerat el barceloní com una referència pel que fa al seu estil de joc i la seva ambició, va estrenar-se en una convocatòria amb la selecció absoluta el 2019 gràcies, precisament, a la renúncia de Piqué.

"Durant els millors anys del Barça de Guardiola, i després amb Tito i Tata Martino, anava alternant el filial amb el primer equip, però és cert que hi havia molts centrals: Puyol, Piqué, Mascherano, Bartra, Fontàs, Muniesa... i era molt complicat pujar. Per això vaig decidir emprendre nous camins i anar cap a Vigo", diu Sergi Gómez, que atén l’ARA pocs dies abans de visitar el Camp Nou. “No hi ha un partit millor per tancar l’any que un derbi”, assegura.

Jugarà a l'estadi blaugrana sent el segon capità de l’Espanyol, on va aterrar ara fa un any després de veure com un altre defensa de 21 anys, Jules Kounde, li restava protagonisme al Sevilla. “Va arribar molt verd, sent molt jove, però va fer un canvi brutal pel que fa al físic i al joc i es va complementar molt bé amb Diego Carlos. Era un plaer tenir dos jugadors d’aquell nivell a la plantilla, entrenar-te amb els millors et fa millor”, detalla. 

Abans del Sánchez-Pizjuán, però, el camí que Sergi Gómez va fer entre La Masia i l'RCDE Stadium va tenir una altra aturada, Balaídos, on va reaprendre a ser central. “Acabaven de fitxar un nou entrenador, Eduardo Toto Berizzo, que tenia un estil totalment sud-americà i apostava per un futbol totalment físic, de perseguir l’home. Vam haver de posar-nos les piles, perquè volíem exigir molt als rivals físicament, i això només s’aconseguia entrenant-se sense pilota. El més important per a un professional és tenir la capacitat d’adaptar-se a qualsevol canvi i circumstància”, admet. 

El treball mental amb Diego Martínez

De fet, la inèdita aturada pel Mundial d'aquest hivern és precisament un dels canvis que ell i la resta de l'equip hauran d'afrontar. “Ha sigut una aturada atípica, però pot acabar sent positiva. Ara hem tingut més temps per treballar que durant una pretemporada, on hi ha gent pendent de marxar i d’entrar. Durant la temporada és complicat trobar espais per treballar determinats aspectes”, diu, abans d’elogiar Diego Martínez: “Tots donem suport total a la seva idea. Confiem molt en el que ens diu, en les correccions que ens fa i en la intensitat que imprimeix als entrenaments i als partits. Té un tracte molt directe amb el jugador i és molt exigent, busca l’excel·lència en tots els detalls”. 

Les errades defensives van marcar els primers mesos de competició d'un Espanyol que necessita sumar de tres en tres per allunyar un descens que té a un punt. “Hem fet grans partits que se’ns han escapat per errors que ens han penalitzat molt i que hem d’eliminar”. Gómez, això sí, valora positivament la capacitat de resposta de l’equip, que ha sabut reaccionar als entrebancs: “Des del primer dia, el míster ens va inculcar que volia estar sempre dins del partit, competint fins a l’últim segon. Potser en anys anteriors l’equip es deixava anar una mica quan encaixava, però ara no és el cas”. 

Una de les claus d’aquest canvi, detalla, és el treball mental que ha desenvolupat tota la plantilla. “Cadascú té les seves eines (en referència als psicòlegs i coaches) fora de l’equip, però dins hem treballat molt el fet de parlar, de ser una família i de comunicar el que sent cadascú, perquè això t’acosta molt als companys i et fa competir millor amb ells, serveix per cohesionar el grup”, reflexiona el central. Tot i haver deixat a mitges la carrera d’INEFC, admet que la psicologia és un camp que li agrada especialment i que no descarta desenvolupar un cop pengi les botes. “Des de ben petits vivim una exigència elevada, i tot el que vas aprenent et forja un caràcter i una mentalitat sense els quals seria impossible jugar. Però no només la tenim els futbolistes: el nivell de pressió que hi ha en totes les feines és molt elevat. Caldria treballar-ho a les escoles perquè tothom estigui preparat per a la vida que tindrà”.