Les cinc claus per entendre el 'sorpasso' momentani del Girona a l’Espanyol

BarcelonaEl Girona i l’Espanyol viuen realitats completament oposades. La golejada blanc-i-vermella de dissabte passat a Montilivi només va confirmar el sorpasso momentani dels gironins respecte als espanyolistes des del 2022. Els uns creixen a passos agegantats, ja disputen la Champions i no es conformen amb la permanència, sinó que tornen a acariciar les posicions europees. Els altres, per la seva part, només pensen en evitar el que seria el tercer descens a Segona en les últimes sis temporades. 

Dos moments ben diferents per dos clubs que, cal recordar, van coincidir a la categoria de plata el curs 2020-21. Aleshores, a més, l’únic en assolir l’ascens va ser l’Espanyol. El Girona va haver d’esperar un any més. Però ho va fer amb uns fonaments més sòlids que li estan permetent consolidar-se a l’elit amb més garanties. L’ARA ha analitzat cinc aspectes clau per entendre les diferències actuals entre tots dos clubs. 

Els projectes necessiten estabilitat

Els èxits recents del Girona s’expliquen, en bona part, pels encerts del seu director esportiu, un Quique Cárcel que acumula aquest any una dècada en el càrrec. L’entitat va fer-li confiança tot i els intents frustrats d’ascens i també després del descens de 2019, tot el contrari que l’Espanyol, que només en l’era Chen Yansheng, des del 2016, ha tingut fins a sis màxims responsables esportius: Àngel Gómez, Lardín, Perarnau, Rufete, Catoira i Garagarza. Inestabilitat als despatxos i també a les banquetes: els gironins han tingut sis tècnics des del 2015, menys de la meitat dels tretze que han passat per la banqueta de l’RCDE Stadium. Amb Rastar, els entrenadors duren 32 partits, de mitjana. I Manolo González ja en porta trenta.

Continuïtat a una idea de joc

Un altre denominador comú a Montilivi és l’aposta continuista per tècnics que, per norma general, han intentat apostar per un estil de joc ofensiu i cada cop més protagonista. S’eviten les decisions precipitades i s’aposta per donar confiança en els mals moments, com va passar amb Míchel en els seus inicis. Un fil conductor que no s’ha seguit a l’Espanyol, en el qual gairebé cada moment delicat ha acabat amb un canvi a la banqueta que, a més, ha anat acompanyat d’un gir de timó en la proposta de joc. Renunciar al llegat de Rubi, amb tècnics com Machín o Abelardo, o passar de Vicente Moreno a Diego Martínez i de Luis García a Ramis, són canvis dràstics que sovint han penalitzat més que ajudat a la plantilla de cada moment. 

Generació d’expectatives

Els projectes també es construeixen des del relat i la generació d’expectatives. Un dels grans errors de Chen Yansheng, tot just arribar, va ser verbalitzar que volia que l’Espanyol jugués la Champions “en menys de tres anys”. Una frase precipitada, com també ho va ser la no continuïtat de Rubi, després de reclamar més ambició al club en el seu retorn a Europa. A Vicente Moreno, en canvi, el van cessar tot i haver complert amb tots els objectius marcats: ascens el primer any i permanència a Primera en el segon. En el tercer havia de lluitar per Europa, com el club li havia demanat, però no li va acabar deixant. A Girona, en canvi, impera la tranquil·litat: “Hem de ser conscients que venim d’un any que no es repetirà mai més”, va deixar clar el president, Delfí Geli, posant els peus a terra enmig de l’eufòria. Míchel, de fet, no es va allunyar del discurs de la permanència fins que no va tenir-la ben lligada. 

Descapitalització de talent

Ja abans de l’arribada de Chen, l’Espanyol s’havia acostumat a perdre els seus talents i a substituir-los per d’altres. El problema de l’entitat blanc-i-blava és que no ha estat capaç de trobar relleus de garanties a les peces que han marxat. Va passar amb Hermoso, Roca, David López, Darder, Joselu o Braithwaite. A Montilivi, en canvi, Cárcel ha sabut regenerar permanentment la plantilla, sovint a cost zero o amb reforços a baix preu.

La continuïtat de la mateixa estructura esportiva, juntament amb el suport del City, li han permès fer un seguiment més específic a jugadors interessants: només l’estiu de 2023 va fitxar Dovbyk, Solís, Yangel Herrera, Iván Martín, Portu, Gazzaniga i Blind, a més d’incorporar cedits Savinho, Eric García i Pablo Torre, per 22 milions. Un any abans, l’Espanyol en va gastar 21 en César Montes, Expósito, Gragera, Vilhena, Pacheco, Álvaro Fernández i Denis Suárez. 

Revaloració d’actius

Un altre dels problemes de l’Espanyol, i que s’accentuarà aquest curs pel fet de tenir set cedits, és la dificultat creixent per vendre bé de preu els seus actius. El curs passat va facturar 33 milions en traspassos, però amb prou feines ha ingressat 1,5 milions per Joselu, Melamed, Braithwaite i Pedrosa, quatre jugadors amb qui hauria hagut de fer caixa. Abans, a més, tampoc va ser capaç de generar plusvàlues per jugadors per qui va pagar molts diners, com Raúl de Tomás, Embarba o Vargas. El Girona, en canvi, ja ha entrat en aquesta roda: ve de facturar 50 milions entre Dovbyk i Aleix García, i el curs passat va treure bons pessics per Bueno i Romeu. Fitxar barat i vendre car, per poder optar a millors reforços. Sense recursos, no hi ha més remei que optar per reforços low cost.