"Sense aquella cita amorosa, potser el Barça no hauria triomfat"

Barcelona“Aquell cotxe passa cinc minuts després... i què hauria passat? Sense aquella cita amorosa...com seria el Barça?”, es pregunta Ramon M. Piqué (Lleida, 1980). Aquells petits detalls que ho canvien tot. Aquells moments estel·lars de la humanitat dels quals parlava Stefan Zweig, en què una porta mal tancada o una conversa aparentment poc important acaben per ser claus per canviar-ho tot. Qui va canviar el Barça va ser Johan Cruyff. I si el neerlandès va acabar al Barça va ser gràcies al fet que un català va aturar el seu Austin Morris 100 per fer-hi pujar una noia neerlandesa que feia autoestop a la Costa Brava l'estiu del 1968. Es van enamorar, esclar. Sense aquella parella, el Barça seria ben diferent.

Piqué, llicenciat en comunicació audiovisual i apassionat de la cultura (va ser el director del programa Silenci?, de Televisió de Catalunya) acaba de publicar El contracte. Cruyff, Carabén, Catalunya (Editorial Columna), on explica el fitxatge del neerlandès pel Barça gràcies a les gestions fetes pel directiu Armand Carabén i la seva parella, Marjolijn Van der Meer, que era la noia que feia autoestop, per descomptat. “Jo en volia fer una pel·li!”, admet Piqué. “El fitxatge de Cruyff és fascinant i és una història d'un èxit per a Catalunya. Es va fitxar el Picasso del futbol d'aquella època quan el Barça podia semblar un club decadent que no guanyava res feia anys i es vivia en dictadura”, afegeix. Així Piqué ha dedicat mesos a parlar amb persones que van conèixer Cruyff, i ha fet, entre d'altres, la que segurament va ser la darrera entrevista al cuiner Fermí Puig en vida. Un viatge per descobrir els secrets d'aquella relació tan estreta entre els Cruyff, Carabén i Van der Meer. El llibre en bona part gira al voltant d'aquest matrimoni, de fet.

Armand Carabén (Barcelona, 1931 - Seva, 2001) va fer de tot, a la vida. “Era un home modern que parlava idiomes. Havia estudiat a Ginebra i a Londres. Un advocat, economista i editor de prestigi que va estar involucrat en el naixement de TV3, va ser al començament del projecte olímpic de Barcelona 1992, va ser al Liceu, al Barça... Era una d'aquelles persones que no volia demanar permís a Madrid per fer res, com els passa a d'altres. També va ser al Barça com a gerent, esclar”, explica Piqué. L'Armand ja venia d'una nissaga amb prou personalitat, perquè el seu pare era un dels fundadors de la Lliga Regionalista i l'avi era el popular Pepet del Paral·lel, el propietari del Cafè Espanyol del Paral·lel, aquell que tenia una terrassa amb cinc mil cadires on s'aplegaven tots els barcelonins, fos quina fos la seva ideologia, quan el Paral·lel era un dels carrers més famosos d'Europa. “Carabén era un connector. I això és molt important perquè no en tenim tants, d'aquests personatges a Catalunya. Ell connecta tota la intel·lectualitat del moment amb el Barça en els actes del 75è aniversari, amb el Cant del Barça i el cartell de Miró. Tenia cura de la dimensió material i espiritual del club. Quan el Barça va jugar el 1974 un amistós a París, l'Armand porta l'equip a veure l'exposició de Miró, i aconsegueix unir Cruyff i el pintor. És algú que posa en diàleg els genis a Catalunya i el món”, argumenta Piqué.

El Montanyà, un lloc de pelegrinatge blaugrana

I la sort el va portar a veure una noia que feia autoestop el 1968. De fet, eren tot un grup d'amics, els que feien autoestop, però sabien que si la Marjolijn s'estava tota sola a la carretera, tenien més opcions que algú s'aturés per fer-la pujar. I darrere vindrien els altres. I qui va parar va ser l'Armand, que coneixia una de les noies que s'amagaven. D'aquell trajecte a prop de Palamós en va sortir una cita que els va canviar la vida a tots. “La Marjolijn no ha estat prou reivindicada”, defensa Piqué. Nascuda el 1944 en plena Guerra Mundial, es va criar a Nova Guinea, quan aquesta illa era colònia neerlandesa. Progressista i moderna, aquell 1968 treballava de recepcionista en un càmping de la Costa Brava i es dedicava a veure món, conscient que, en teoria, li tocava canviar de vida perquè estava promesa amb un diplomàtic israelià. Però va pujar al cotxe de l'Armand. I es van enamorar.

“Ella va ser clau en el fitxatge de Cruyff, era una gran diplomàtica. És ella qui truca a Rinus Michels per proposar-li si volia entrenar el Barça, per exemple. Va fer d'intèrpret a Cruyff, però també el va ajudar personalment. El Johan tenia el seu caràcter i ella el desxifrava. La relació entre les dues famílies va ser ben estreta”, assegura Piqué. De fet, quan un empresari va construir la urbanització d'El Montanyà i va encaparrar-se a oferir una casa a Cruyff, la casa del costat seria la dels Carabén: dues cases juntes, compartint jardí. El futbolista, que ho havia perdut gairebé tot per uns negocis que van anar malament, “per sort mai va perdre aquella caseta..., ja que mai va anar davant d'un notari per acceptar-la! I per això la va mantenir sempre”. Les seves cendres es van escampar a El Montanyà, on el 2001 va morir Carabén.

Aquell estiu del 1968 de la trobada entre Van der Meer i Carabén, Cruyff ja era famós. La temporada 68-69 jugaria per primer cop una final de la Copa d'Europa. L'estiu del 1970, el jugador va anar de vacances a Mallorca i va escapar-se a Barcelona per visitar el seu exentrenador, l'anglès Vic Buckingham. Va ser l'època en què va néixer una amistat entre els Carabén i els Cruyff. El Barça ja el seguia, tot i que llavors no es podien fitxar estrangers. Així que el van dur al camp i el van passejar per la ciutat, per seduir-lo, mentre intentaven canviar la normativa federativa que no deixava fitxar jugadors de fora. El club va haver d'esperar uns quants anys, un llarg procés de seducció que van liderar l'Armand i la Marjolijn, ja que parlaven neerlandès.

“En un sopar a casa d'un directiu de l'Ajax, aquest senyor va dir que Cruyff mai aniria a Barcelona, ja que no hi seria feliç. I qui més va enfadar-se va ser la Marjolijn, una dona de caràcter. Tots dos havien fet una gran amistat amb els Cruyff. De fet, quan els companys d'equip de l'Ajax van decidir que el Johan ja no seria capità, va ser clau que ells hi fossin. L'Armand estava desgastat després de tantes converses, però el representant de Cruyff els va dir que anessin a un partit de lliga a Groningen per deixar-se veure. I van anar-hi, patint les mirades gelades dels directius de l'Ajax. Quan el Johan, que estava trist per no ser capità, els va veure a la graderia, li va canviar la mirada. Aquest factor humà va ser clau”, explica l'autor. Aquell dia a Groningen, Carabén i Van der Meer van entendre que Cruyff seria blaugrana.

“Cruyff és com Gaudí, un geni obsessionat en el procés. Però tot Gaudí necessita un Güell. I el seu Güell és Carabén”, defensa Piqué, que reivindica aquell matrimoni. “Carabén tampoc no va tenir una necessitat d'anar traient pit del que feia. Era un home com cal. Quan va dimitir del seu càrrec al capdavant de la candidatura olímpica del 1992 a inicis dels 80, ja que sentia que cobrava per fer poca cosa, Lluís Permanyer li va dedicar un article a La Vanguardia prou simptomàtic, titulat Honrado Carabén. Va plegar perquè creia que cobrava diners públics per fer poca cosa. No es troben fàcilment persones així.

L'últim acte de Cruyff com a barcelonista

Del matrimoni entre l'Armand i la Marjolijn, per cert, en va néixer un fill: el David Carabén, el comissionat dels 125 anys del Barça i líder del grup Mishima. Les lletres del grup, de fet, omplen les pàgines del llibre de Piqué. “Ara que no em sent... el David també és un paio important. Perquè també té aquesta funció de connector, com ha demostrat amb els actes dels 125 anys, en què ha escrit un gran manifest convertit en una reivindicació d'una forma de fer. L'eina i la feina, que deia Vicens Vives”. Perquè el llibre ha volgut anar més enllà del futbol i de Cruyff. “És una mena d'excusa per retratar una mica aquest esperit dels catalans, sempre dividits, sempre creatius. És un llibre sobre què podem fer els catalans, sobre l'obsessió que tenim per analitzar el procés per fer les coses”, admet Piqué, que ha volgut començar el llibre pel final, amb aquell dia que Cruyff va retornar la insígnia de president d'honor que li havia donat Joan Laporta i li retirava Sandro Rosell.

“Va ser el seu últim acte com a barcelonista, pitjor no es podia fer. Tornant la insígnia a una recepcionista que no sabia gaire bé què fer. Hi ha hagut moltes sortides traumàtiques al Barça, però a mi em sembla que aquesta és lamentable”, es queixa Piqué, que en aquesta Catalunya de bàndols tria el laportisme. “Cruyff només té un carrer dedicat a Catalunya, en un poble de 100 habitants. Carabén, cap. De fet, no té ni una sala o una placa a l'estadi o les oficines del club”, conclou. Queda el record d'aquell estiu quan es van conèixer a la Costa Brava aquell 1968 en què tot semblava possible. Una història d'amor que canviaria el Barça. I, en bona part, Catalunya.