Claudio Bravo: “No vull ser el pare que firma autògrafs”

Sant Joan DespíSense guants també transmet seguretat. Tranquil, Claudio Bravo conversa amb l’ARA sobre el bon moment que viu l’equip i l’estil Barça, i no amaga que quan deixa la Ciutat Esportiva busca la normalitat lluny del futbol. La seva família és la prioritat i enyora l’època en què els tècnics formadors tenien més ganes d’educar que de fer carrera.

¿Encara dóna voltes al que va passar dissabte contra el Madrid?

No sóc de viure dels records, em quedo amb les bones sensacions en general, perquè el partit va reafirmar la nostra manera de jugar, el nostre estil, com dimarts a la Champions. Però no ens podem desviar: respectem els rivals, no podem abaixar el nivell ni la tensió, hem de pressionar perquè les coses funcionin millor i arribin els títols que volem.

Tot passa molt ràpid.

Sí, el futbol va molt ràpid, i més aquí. Pràcticament només pots assaborir el triomf al vestidor. Si et quedes pensant en el que has fet, i et desvies del focus següent, la cosa no va bé. Has de disfrutar del moment quan es pot, ni que sigui curt.

En un altre equip seria protagonista després de les aturades al Bernabéu.

No ho busco. És important i gratificant quan em toca intervenir i evito un gol, però al Barça l’atenció ha de ser per als davanters, perquè això és sinònim de triomf. Si el protagonista és el porter, malament. Intento comunicar molt, cridar, ordenar. Aquí els rivals arriben poc i has de ser molt segur i eficaç. És el que significa ser el porter del Barça, resoldre bé les poques vegades que t’arriben.

Es va veure tan superior dissabte? ¿Dos o tres esglaons per sobre del Madrid?

No sé si dos o tres esglaons, però sí que vaig tenir la sensació de seguretat, de saber que la nostra idea no canvia pel fet de jugar de visitant o tenir davant el Madrid. Vam jugar com ho fem sempre, amb fredor per moure la pilota, amb qualitat, sabent el que havia de fer cadascú en funció del col·lectiu. Teníem la pel·lícula clara i això ens va fer sentir segurs.

Quina va ser l’aturada més difícil?

Un xut de James, a la meva dreta, a baix. Era una acció de gol, a la represa, i s’haurien posat 1-2. Va ser important perquè després vam marcar. El partit podria haver canviat, però no ho va fer.

¿És més gratificant l’aturada a James o haver iniciat la jugada del gol d’Iniesta?

Totes dues coses. Participar en una combinació que acaba en gol també m’agrada, però la meva feina, la més important, és fer una aturada en un moment crucial, quan hi ha nervis, quan l’equip abaixa la tensió i he d’aparèixer per evitar que les coses canviïn.

Valdés sempre ho diu: es parla de jugar amb els peus però el porter ha de parar.

El més important és parar, ho tinc clar. Si es pot jugar també es juga, però a vegades no pots sortir des del darrere i has de jugar en llarg. Ara, si es pot, volem moure el rival, inquietar-lo, cansar-lo.

Quin jugador és imprescindible?

N’hi ha molts, però el que marca la diferència és el Leo, evidentment.

I fora del trident?

No se’l destaca gaire, fa una tasca molt important, no només en el joc, també tàcticament, comunica molt: Mascherano. És d’aquelles persones que encomana una manera de jugar, i això és vital en un equip.

És un líder.

Sí, tots hem de tenir un grau de responsabilitat. A mi al camp em toca ordenar, cridar, dir mil coses als companys, però aquest vestidor és molt reactiu a l’hora de jugar a favor de l’equip. Els jugadors amb ànima són positius i fan grup.

Ara sí, el trident. ¿La bona sintonia que tenen al camp ajuda a ser amics fora, o és al revés: primer ve l’amistat i això es trasllada a la gespa?

Totes dues coses. Portar-se bé fora del camp és positiu per tenir aquesta entesa dins. El talent hi és, però que els tres es portin bé ajuda a aquesta connexió increïble. A mi em toca disfrutar-ho des de darrere. Fan una tasca brutal sense pilota, de pressió al porter rival, als centrals... el nostre joc neix aquí.

¿Aquest trident els fa favorits de cara a la Champions?

Sempre aspirem a guanyar-ho tot, no a arribar a la final, sinó obtenir la màxima quantitat de títols. Però seria injust només parlar del trident, hi ha molts jugadors que ajuden, dels millors del món en la seva posició. Hem fet coses importants tots junts i d’aquí ve el favoritisme.

Abans parlava de Mascherano. ¿Vostè pateix com ell sobre el camp o disfruta?

Mai he patit. Només quan era petit i tenia alguna baralla amb el tècnic perquè ens obligava a fer coses que no volíem per guanyar un partit. Avui no. El futbol és divertir-se, i més en aquest club i en un camp imponent com el nostre. És un privilegi jugar davant de 100.000 persones. Competir per a mi és una tranquil·litat, una diversió que m’omple.

La porteria no és ingrata.

No, per ser aquí has de tenir alguna cosa especial. Els que diuen que és ingrata mai hi han jugat. És una posició diferent, es requereix de moltes... pilotes. Et poses en una posició complexa, diferent, en la qual es vesteix diferent, es pensa diferent, tens una mínima porció de temps per pensar, no pots fallar. És una posició bonica. Jo disfruto sent porter.

Veu futbol?

No. Absorbim tant futbol durant el dia a dia, tenim partits tan seguits que intento que la meva família em vegi com una persona normal. No m’emporto coses de la feina a casa. De fet, no veuràs ni una fotografia meva a la paret, tot està amagat, perquè vull que els meus fills em vegin com una persona normal.

“Tot està amagat”. És poc habitual.

A casa ara ho tenim tot decorat de Nadal, teníem un parell de coses meves i les hem guardat en una maleta. És com ho volem la meva dona i jo, no ha de ser el meu santuari. Això ho deixo per a la meva mare, que té medalles, retalls, fotos… i això em continua avergonyint perquè deixa de banda els meus germans. A casa, els meus fills em veuen com el pare, no com un futbolista. Potser quan em retiri i siguin més grans farem alguna cosa especial en un racó, però ara és una qüestió d’educació. Volem que els nens creixin en un entorn normal, no que em vegin com una persona a qui demanen fotos o autògrafs al carrer, sinó com un pare més.

¿Al Barça l’únic que lamenta és no poder jugar la Champions?

Sóc competitiu, em preparo per participar en tots el fronts, però estic tranquil perquè el que estic fent ho faig al màxim. És una decisió tècnica que no passa per mi. Visc del dia a dia, de treballar intensament i fer les decisions difícils a l’entrenador.

Què sent quan s’enfronta a la Reial Societat, com passarà dissabte?

És especial, hi vaig estar molt de temps. La porteria de la Reial és una de les més importants d’Espanya, i hi va jugar un dels millors de la història, un fet que no era menor quan vaig arribar-hi. Jo era jove, era un gran repte. Sóc el segon estranger amb més partits al club, un privilegi. Em va mostrar a Europa i em va donar la possibilitat de ser ara aquí.

Diuen que l’any passat a Anoeta va començar tot.

Per a la premsa, no per a nosaltres. Arran d’allò vam seguir fent el mateix, estàvem tranquils. Només vam perdre un partit i va semblar una tempesta.

Perdoni, però es van convocar eleccions i el director esportiu va ser cessat.

Nosaltres no ens vam desviar del que fèiem, vam seguir jugant igual, guanyant, aixecant Copes. El focus no es desvia per una derrota. Se’n va fer una gran pel·lícula, i nosaltres, que sabem de què va això, tenim la pel·lícula molt clara.

No fa gaire la nova tempesta era que s’encaixaven molts gols.

Tenim gent molt madura, que sap separar el que es diu fora del que fem aquí. Sabem que per una mala ratxa no t’has d’obsessionar. Tenim tranquil·litat i confiança en la nostra feina.

Al Colo-Colo van voler-lo fer fora perquè era massa petit. La Masia sempre ha mirat més el talent que la talla.

Si ets porter sí que has de tenir certa planta, els centímetres compten, i si fas menys d’1,8 m és complicat. El meu entorn familiar arribava a aquesta alçada, només em feia patir la meva mare perquè era més petita i jo esperava tenir menys genètica seva... Amb 14 anys el meu cos no era com el dels meus companys. Però ara faig 1,85 m, jugo al millor equip del món i els que em van voler fora se’n deuen penedir. Molts cops s’ha de tenir calma, i quan veus un noi amb talent -i jo en tenia-és millor esperar. Però sovint els tècnics pressionen els nens, volen aconseguir títols per entrenar després equips de Primera Divisió. Al meu país queden pocs formadors, a les categories inferiors només hi tenim tècnics de pas perquè tots volen fer el salt professional. I això és un error.

Vostè va tenir Julio Rodríguez.

La formació amb ell va ser clau, donava molta importància a jugar amb els peus, integrava el porter en el joc. Jo tenia personalitat i em barallava amb els entrenadors perquè volia demanar la pilota als centrals, i ells no volien que ho fes, deien que era retrocedir. Tampoc volien que sortís de l’àrea o jugués lluny de la porteria. Jo no callava, era irrespectuós en molts moments, perquè sentia que el que feia era bo per al meu futur, però potser no tant per guanyar.

Quan es té la pilota, on ha de ser el porter del Barça? Ho dic pel Màlaga.

Ha de ser en un lloc on pugui parar o interceptar una passada, no ha d’estar clavat a la porteria, perquè si hi ha una pilota profunda estàs lluny de l’acció. Aquell dia estava ben situat però vam fallar una passada. El porter conviu en un entorn de risc, jo no disfrutaria si hagués de quedar-me sota pals tota l’estona, només mirant i sense interactuar. Si he de ser al mig del camp, hi seré. Si he de pujar a un córner, hi pujaré. I si he de quedar-me enrere, m’hi quedaré.