La combinada nòrdica, l’última frontera per a la igualtat

BarcelonaSis proves a Pyeongchang només tenen podi masculí, cinc de les quals estan relacionades amb els salts d’esquí. Tres, dins la combinada nòrdica (salt i esquí de fons), l’única disciplina olímpica que mai no ha tingut competició femenina. La d’homes, en canvi, forma part del programa des del 1924 (trampolí curt i 10 km de cursa) i recentment ha afegit dues modalitats més (en els Jocs del 1988, relleu per equips, i el 2002, trampolí llarg). Les dones, mentrestant, sembla que podrien tenir-hi cabuda a Pequín 2022.

I tot després de superar les barreres de les mentalitats arcaiques de certs dirigents que encara manen i que són un obstacle per a l’equiparació total i justa. De fet, aquí les saltadores esperaven competir en les mateixes tres proves dels salts d’esquí que disputen els saltadors, però es van haver de conformar amb una, la del trampolí curt. La mateixa amb què van estrenar la participació olímpica femenina en la disciplina a Sotxi, fa tan sols quatre anys. Un èxit que hauria de ser una normalitat però que es va assolir després d’una llarga lluita per la igualtat.

“Problemes de gènere”

L’aspiració va començar per ser als Jocs del 1988, però el COI ho va descartar al·legant “problemes de gènere”. Calien informes per demostrar que tant salt no perjudicava la salut de les saltadores. Anys després, el 2006, el màxim ens olímpic va dir que no hi havia prou professionals per accedir al programa. La veritat és que ja aquell any hi havia més esportistes d’elit en salt que en skeleton, luge, bobsleigh i fins i tot esquí de fons. Però estava decidit, així que només quedava un camí possible: els tribunals.

Ara es compleixen deu anys de la demanda que un grup de saltadores, liderades per l’antiga campiona nord-americana Lindsey Van, van presentar contra el comitè organitzador dels Jocs del 2010. La decisió del Suprem canadenc no va arribar a temps, però sí que va servir per obligar l’entrada del salt d’esquí femení en els següents, el 2014. Irònicament, Van va firmar abans de la cita de Vancouver un salt de 105,5 metres a la pista olímpica que li hauria permès lluitar fins i tot pel podi masculí.

El primer triplet des del 1936

Esperant l’equiparació definitiva per al 2022, aquests Jocs haurien de ser els últims en què l’atenció se centra únicament en la competició masculina, que, com s’esperava, domina la selecció alemanya. Un bloc liderat per Eric Frenzel, campió de les últimes cinc Copes del Món i guanyador de dues de quatre proves en l’últim Mundial, que va aconseguir l’or en la prova de trampolí curt i va completar, amb el bronze, la del trampolí llarg, juntament amb Rydzek i Riessle. Un podi totalment alemany que representa el primer triplet en combinada nòrdica des del 1936.

Aleshores va ser copat per noruecs, i la fita, més de 80 anys després, escenifica el canvi de domini a la disciplina. Del país nòrdic -que va ser l’origen precisament d’aquesta modalitat al segle XIX- al teutó -que s’ha penjat quatre medalles de les sis decidides als Jocs de Pyeongchang i que governa el present d’un esport en què va guanyar gairebé totes les proves de la Copa del Món la temporada passada i ja va protagonitzar un triplet en l’últim Mundial-. És lògic pensar que parteixi, doncs, com a favorit de la competició per equips que es disputa avui.

I quatre anys després, curiosament, té el repte de succeir el quartet de Noruega, or a Sotxi per davant d’Alemanya, segona i ja formant, a més de Kircheisen, amb Frenzel, Rydzek i Riessle. Un dream team que, per edat, podria allargar el seu regnat en els pròxims anys.