Jo competeixo
BarcelonaTinc molt pocs amics. Però penso que Pla es va deixar una categoria i en Fel Faixedas no és dels meus pocs amics però tampoc no el puc considerar només un saludat. Ens tenim, crec –en tot cas, li tinc–, molta estima i simpatia. Vam coincidir a El club de la mitjanit. Era en aquells temps –semblen tan llunyans– en què la nit d’Esport3 encara no s’havia convertit en un Chiringuito i en què pensaven que els altres catalans també teníem dret a la vida. Un programa dirigit pel gran Francesc Garriga (que ara està fent una feina exemplar als EUA) que va batejar de manera improvisada la secció (FIFA) i on els dilluns coincidíem amb Ramon Besa i Antoni Bassas, dos periodistes que no em puc imaginar formant part de l’espectacle actual de les nits esportives de la nostra. Ens deixaven un espai que ens semblava petit perquè ho era. Això va generar complicitat i amistat. En Fel es feia creus de l’estona que dedicaven a dos holandesos que havien de fitxar pel Barcelona (no en tinc ni idea com va acabar aquesta història) mentre nosaltres esperàvem torn. Per cada minut d’espera, en Fel augmentava un punt la seva afició pel Girona i anava deixant –a poc a poc, com tots els vicis– la doble militància. Mentrestant, ens dedicàvem a parlar sobre temes que compartíem: teatre, música i cultura en general.
I tot just fa una setmana ens vam trobar en un concert. De fet, en un dels millors concerts de jazz a què es pot assistir actualment: Brad Mehldau Trio. Impressionant. La millor manera d’acabar un dia amb amics després d’un colossal dinar al Motel Empordà.
La trobada amb en Fel va ser la cirereta del dia. I després de posar-nos al dia de les coses importants vam parlar de futbol. Em va explicar que es va estrenar al camp de l’Espanyol el dia del Girona. "Quin camp més bonic que teniu", em va dir. "Et van tractar bé?" "Perfecte, tot va anar perfecte". Aquestes dues coses ja les sabia però fa il·lusió que algú a qui tens estima i admiració ho digui. En va afegir una de tercera quan li vaig dir que ells havien jugat millor. "Sí, d’acord, però vaig tenir la sensació que entre els ànims de la graderia i la passió dels jugadors ens guanyaríeu sense jugar bé. Com allò que fa el Madrid", em va dir recordant la seva vessant culer, a la Champions. No hi havia pensat però el vaig entendre. Dissabte, al camp, vaig viure el partit amb aquesta mentalitat. No juguem bé, no tenim massa clar a què juguem, però hi ha una màgia i una comunió que fa que sigui molt difícil guanyar-nos. (Gairebé) sempre competim. I això és una novetat mèrit de Diego Martínez.