Congelar la jubilació per viralitzar un crit de guerra a la Champions

GIRONAUna furgoneta blanca arriba a la Ciutat Esportiva del Girona a Vilablareix. Són quarts de dotze del migdia i l'entrenament està a punt de començar. Al volant hi ha Josep Maria Luis, el Jota, l'encarregat de material del primer equip des del 2003. En baixa atabalat. "Ja soc aquí, ja soc aquí", repeteix, mentre treu capses de samarretes de l'interior, dona ordres als seus companys i ordena, en veu alta, alguns pensaments. "Després s'han de recollir les pilotes de la Champions, les noves, que a la tarda tenim shooting". Els nous temps li han fet aprendre anglicismes que no coneixia. De fet, ell ja hauria d'haver tancat la paradeta. "Sí, m'havia de jubilar aquest estiu, però ho he aturat fins al vinent. No penso pas plegar ara que anem a la Champions. Això no m'ho puc perdre", diu, amb un somriure d'orella a orella.

El cor del vestidor gironí va néixer a Vic a mitjans de la dècada dels 50, perquè els seus pares eren socis de l'Aliança, però va criar-se a la colònia tèxtil de la Farga de Bebié, entre Ripoll i Montesquiu. "Ara allà no hi ha ningú", matisa, malenconiós. "Hi havia una escola i un mestre. I els nens i nenes, tots barrejats: de tres a deu anys. Potser érem 700 persones". El seu primer viatge, en edat més avançada, als 13 anys, va ser a Andorra, "quan Andorra era el carrer principal i res més". "No hi havia ni les muntanyes. Vam anar i tornar el mateix dia". Qui li hauria dit que als 68 anys agafaria un xàrter per viure en directe, aquest dimecres, el debut històric del Girona a Europa, al Parc dels Prínceps de París (21 hores, Movistar).

Torns laborals sense descansar

"L'estrena és el que fa més il·lusió. Quan estiguem allà i sentim l'himne serà molt emotiu. Era tan impensable que ens provoca un sentiment preciós", admet, recordant que en els seus inicis al club, a Tercera Divisió, "tots els rivals eren catalans i, per tant, els primers somnis eren ascendir a Segona B per poder anar a Mallorca, València o Alacant". Llavors tenia dues feines: la del Girona i la de funcionari de la Generalitat. "Tornàvem a les tres del matí, preparava la roba per a l'entrenament de l'endemà i, sense dormir, me n'anava a treballar. Al Girona no hi havia ningú més i sovint estava mort. Però era molt jove i tenia força", afegeix. En l'actualitat és viral pel seu crit de guerra al vestidor abans de cada partit, però la seva entrega a l'escut el fa mereixedor d'una distinció especial. "He vist aquest club vivint diàriament situacions que no eren gens normals. Això d'ara és la glòria".

A París, el Jota, ja hi ha estat. "Al principi d'estar amb la meva parella, la Laura, entre el 2008 i el 2010 –diu, incapaç de concretar–. Llavors caminava molt, no em cansava mai. Potser vam passejar sis hores seguides. I l'últim dia vam fer la ruta amb el bus turístic i anàvem dient «per aquí ja hi hem passat», «per aquí també»". La Laura el tornarà a acompanyar, esclar, amb familiars d’altres persones de l’expedició. "Intentarem escapar-nos una estona. Si un jugador demana saltar-se l’esmorzar per anar a visitar llocs, li diran que no; però suposo que a mi m’hi deixaran anar", diu, entremaliat. En canvi, els altres destins d'aquesta aventura, Eindhoven, Graz i Milà, els desconeix. "Estaré en llocs on no he estat gràcies a aquest equip, sí. Tots volíem el Liverpool, jo inclòs, però París és bonic per començar: la Torre Eiffel, l'Arc de Triomf i el Girona. Sona bé, eh?" No és una pregunta, encara que la faci.

Fins a França es desplaçaran gairebé mil seguidors blanc-i-vermells, quan no fa gaire a Montilivi només es reunien pocs centenars d'aficionats a les graderies. L'evolució en aquestes dues dècades és espectacular. La mare del Jota, de 93 anys, no es desplaçarà, però seguirà atentament el partit. "Està supercontenta, està enamorada d'en Míchel. Ella és molt catalana i veure'l parlant en català... No tots els que venen a Catalunya fan l'esforç d'aprendre'l", reconeix. El tècnic, que prioritza la Lliga, farà algunes rotacions en l'onze titular, en què s'espera la presència de Cristhian Stuani, a qui el madrileny va prometre que seria el capità després de passar-se tants anys a l'entitat i superar patacades molt cruels, a banda de rebutjar ofertes d'altres clubs, demostrant una fidelitat cada cop menys habitual en el món del futbol actual.

'Oh! Europa'

Gairebé tanta fidelitat com el Jota, l'estat físic del qual li demana una pausa. S'ha d'operar d'artrosi, perquè pateix problemes des de fa anys. "Tinc els genolls i els malucs... M'haig d'aturar sovint, perquè no puc. Estic en mans dels metges. M'ho han ofert dues vegades, però sempre he dit que no. Estàvem en plena temporada, no podia! Però ho hauré de fer, en soc conscient", assumeix. És un dels espectadors de la sèrie de TV3 dels 90 Oh! Europa, en què a un grup d'afortunats els toca el premi de viatjar per dotze països diferents. "I tant que la mirava, m'encantava", reconeix. "Té cert paral·lelisme amb les excursions que farem aquest any, sí. Però hi ha una diferència: el Girona no va a fer turisme, el Girona competirà. I vol guanyar. Aquest vestidor és competitiu fins a l'extrem", avisa. El conte de fades europeu del Girona i el last dance del Jota estan a punt de començar.