Per què el Barça i el Madrid han deixat de dominar la Lliga?
El torneig s'oblida dels dos clubs i premia la solidesa de projectes com els de la Reial i l'Atlètic
BarcelonaReial Societat, Atlètic de Madrid i Vila-real. Els tres primers llocs de la classificació de la Lliga són una reivindicació sincera del futbol espanyol. El campionat estatal més potent del planeta futbol ja no és una marca registrada que es reparteixen Barça i Reial Madrid. Els timings de la pandèmia de coronavirus han exagerat les mancances dels dos transatlàntics, distrets, cada vegada més volàtils. La fugacitat de les tardes de portades de diari s'imposen a la regularitat que assegura rendiment. Les comparacions amb la fiabilitat del Cholo Simeone, amb només dos gols encaixats, o la proposta combinativa d'Imanol Alguacil a Anoeta són irritants pel sostre d'expectatives.
El leitmotiv és el mateix. El Barça pateix des de la novetat. L'arribada de Ronald Koeman ha suposat un canvi en la concepció del joc col·lectiu, l'onze, la política de rotacions i el filtratge de qui suma o qui forma el fons d'armari. L'evolució és lenta. L'equip, maltractat per les lesions, segueix esperant l'onada definitiva que l'apropi a la seva versió tipus. De moment hi ha casos aïllats, com el de diumenge contra l'Osasuna (4-0). El projecte es juga la seva credibilitat en les properes setmanes pel balanç de 4 victòries en 9 partits de Lliga. El sistema de jornada a jornada és prioritari, i més si s'accepta (com així és) que els blaugranes no estan en el grup de favorits per guanyar la Champions.
Les plasticitats, aparcades
El resultadisme és el primer pas, més o menys brillant. El Barça ha aparcat les plasticitats de l'ADN perquè no té més alternativa. Ha de limitar-se a intentar que la balança entre errades i encerts surti positiva. Falta fiabilitat en el gol i no té cap futbolista en el top-10 de finalitzadors del torneig estatal. Ansu Fati és el seu primer representant, i estarà de baixa pràcticament el que queda de temporada. El següent és Leo Messi, el vint-i-dosè, amb tres dianes. En l'apartat de creació es repeteix el diagnòstic: Jordi Alba és el blaugrana que més passades finals ha completat, tres, una més que Sergi Roberto. Que dos defenses es dediquin a assegurar l'efectivitat de la línia ofensiva és un toc d'atenció al mig del camp, que ha de guanyar més pes en el model del doble pivot i quatre jugadors amb llibertat de moviments davant la porteria rival.
La solució la tenen els futbolistes, perquè Koeman no canviarà de premisses. L'immobilisme és compartit. Sembla que Zinedine Zidane també viu amb una única carta. El Madrid manté l'essència que el va fer campió de la Champions tot i les obvietats de la plantilla. "És més difícil guanyar una Lliga que una Champions. Sempre ho he dit. No canvia res. Ho he dit de tota la vida", deia l'entrenador francès en roda de premsa el 2018, donant valor als resultats històrics de l'etern rival. Els registres d'aquesta edició del torneig semblen donar-li la raó. Els blancs han passat de recuperar el tron estatal a l'estiu a apropar-se a la reestructuració sense convicció. Acumulen les mateixes derrotes que l'any passat (3) contra equips de menys entitat (Cadis, l'actual València i Alabès), signen el pitjor registre de gols encaixats de l'era Zidane i el més discret en tasques atacants des del 2009. L'onze de gala s'ha perdut. La distància entre la condició de líder d'Eden Hazard i els rols residuals d'Isco Alarcón i Nacho Fernández és cada vegada més petita. Els cromos es repeteixen a la baixa. Simptomàtic.
La diferència de realitats
La diferència amb el Camp Nou és el context. Els blancs assumeixen que la plantilla s'ha debilitat. Florentino Pérez ha prioritzat la remodelació del Santiago Bernabéu i el mercat de fitxatges del 2021 per donar un cop sobre la taula. Serà una de les finestres que marcaran la propera dècada de l'elit, amb Kylian Mbappé, Erling Haaland i Eduardo Camavinga jugant a falsos agents lliures. El Madrid espera la seva oportunitat perquè tindrà espai salarial i posicions que demanaran un primera espasa. Que calgui sacrificar Zidane pels mals resultats d'aquest curs sembla un mal menor. El Barça ni té ni tindrà aquest luxe per moltes promeses electorals que facin els precandidats a la presidència de la institució amb el fantasma de Neymar.
La seva hipoteca econòmica arran de les apostes per Dembélé, Coutinho i per números Antoine Griezmann (amb Frenkie De Jong esgotant el benefici del dubte pel procés d'adaptació) ofega els moviments esportius. Han estat més de 400 milions que no han generat un retorn real i que difícilment s'amortitzaran. Recuperar-los és una empresa impossible amb les noves normes de l'era coronavirus. Gastar per gastar ara és una temeritat. El Barça no pot lluitar per convèncer cracs i ha de fer malabars per confeccionar la quota de suplents: donar-li confiança sí o sí a Carles Aleñá, fitxa de primer equip a Riqui Puig tot i que no tindrà minuts, mantenir Junior Firpo perquè no hi ha oferta i demanda, i fer bona l'opció de Martin Braithwaite. No té més i la Lliga no espera. És la nova llei del futbol estatal. Ni l'omnipresència de Leo Messi pot mantenir les opcions al títol durant el tram calent de la segona volta.