Miquel Pucurull: “Corrent tinc la mort més lluny, fa trenta anys que no estic malalt”

Aquest diumenge 20.000 persones corren la Marató de Barcelona. Miquel Pucurull, 85 anys, degà dels atletes populars de Catalunya, no hi participa perquè ja no la pot completar en menys de sis hores, temps màxim que imposa l’organització. En Pucu –conegut, respectat i estimat pels altres atletes– ha corregut 33 maratons a Barcelona (46 a tot el món) i més d’un miler de curses. Va entrar a la universitat amb 65 anys i amb 40 va començar a córrer. Era el 1979, l’any de les primeres eleccions municipals, de la primera cursa d’El Corte Inglés i de la primera Marató. Des d’aleshores, el diumenge, els carrers són dels atletes.

Aquest diumenge és la Marató de Barcelona. Què li diries a qui quedi últim?

— Doncs que té un mèrit enorme quedar últim en una prova com aquesta. De debò, eh? No m’esperava aquesta pregunta, també t’ho dic. Però té gairebé tant mèrit com el que quedi primer. El que sí que passarà, fixa’t bé, és que probablement l’aplaudiran més que el primer, perquè el primer arriba molt aviat, hi ha els de l’organització, els periodistes i poca gent més. En canvi, quan arriba l’últim hi ha moltíssima gent, els familiars i els amics dels últims, i l’aplaudiran més que a ningú.

Quan va ser la teva última Marató de Barcelona?

— El 2018. I em van donar el trofeu Ramon Oliu per ser el més gran de la prova.

¿La vas córrer sabent que aquella seria la teva última marató?

— Sí, i hi ha una raó clara: a la Marató de Barcelona donen sis hores per acabar-la. El 2018 ja vaig fer 6 hores i 9 minuts, i l’organització en això és inflexible. El reglament diu sis hores i qui l’acabi amb més de sis hores l’ha de córrer pel seu compte. Això no passa a tot arreu; a Roma, a Londres donen set hores, per exemple.

Vols dir que si no hi hagués aquest límit de sis hores, ¿tu aquest diumenge podries córrer la Marató?

— Amb set hores? Segur.

La marató cobreix una distància de 42,195 km. Explica’m les sensacions dels últims 195 metres, quan ja veus l’arribada, les Torres Venecianes de l’avinguda Maria Cristina.

— Uf, l’arribada de qualsevol marató és una cosa difícil d’explicar. Sempre diem que correm trenta quilòmetres amb les cames, deu quilòmetres amb el cap, dos amb el cor i els últims 195 metres, plorant com magdalenes. L’emoció és bàrbara. O entres plorant a la meta o aguantant-te per l’emoció que suposa acabar una prova com aquesta. Els iaios que correm tenim molta sort, perquè per a la gent és una cosa especial veure una persona gran que trota. En aquest sentit, jo em considero un afortunat.

Maratons a part, quina és l’última cursa que has fet?

— Va ser la cursa de la Mercè, al mes de setembre. Però també passa el mateix, cada vegada tendeixen a escurçar més el temps, de manera que als iaios i iaies ens costa molt entrar dins del reglament. 

Imagina’t que algú dels que aquest diumenge fan la seva primera marató et troba i et demana un últim consell abans de sortir. 

— Mira, és molt freqüent que et diguin: “Que tinguis sort”. Jo no l’hi diria mai a ningú, perquè la marató no és una qüestió de sort, no és com jugar a les cartes. Si no estàs preparat, petaràs. El que faig és dir: “Gaudeix-la! I no pensis en els quilòmetres que et falten per acabar-la, sinó en els que ja has fet”. 

Com es dorm l’última nit abans de la marató?

— Malament. Sí, i tant. Almenys jo. El dia que vaig fer el millor temps –3 hores i 14 minuts–, que no és res de l’altre món, no vaig dormir en tota la nit. Va ser a Sant Sebastià. Vaig passar la nit de la banyera al llit. Em posava a la banyera, amb aigua tèbia, per si em relaxava i m’entrava la son. Però no hi va haver manera, dels nervis. 

Què faràs aquest diumenge, per la Marató?

— Estaré al quilòmetre 32, més o menys, de públic. Ho faig cada any, des que no la corro. Me’n vaig a animar els corredors, coneguts o no coneguts, perquè a partir del quilòmetre 30 la cosa es complica. Aplaudint, cridant, dient-los que van molt bé. Tinc la sort de ser una persona respectada i estimada, en aquest món del córrer. És lògic, perquè a mi em passava el mateix, quan vaig començar a córrer, amb la gent gran.

Per què corres?

— He tingut diferents èpoques, en què he corregut per un motiu o per un altre. Ara corro per mantenir-me tan bé com pugui físicament, per no ser una nosa per a la família. Arribarà un moment que serem dependents de la família, de la Creu Roja, de la Seguretat Social o de qui sigui, però vull tenir aquest moment el més lluny possible. Per això corro. O corrinyo, com dic jo al que faig ara.

¿Diries que corres perquè la mort no t’atrapi?

— Home, m’atraparà segur, però espero que trigui molt. M’atraparà, segur. Em sento físicament bé. A vegades em pregunten si penso en la mort. Tothom hi pensa i com més gran et fas, més. Però em poso a trotar i veig que encara m’aguanto, que encara ho veig lluny.

O sigui, ¿corrent tens la sensació que la mort està més lluny?

— Sí, exacte. Absolutament. En canvi, quan vaig començar a córrer ho vaig fer per aprimar-me, perquè estava molt gras. I ja no ho he deixat. Pensa que fa trenta anys que no estic al llit, o més. 

Quan va ser l’última vegada que vas estar malalt?

— Doncs això, fa trenta anys. Una grip, em sembla que era.

¿I tu creus que això té a veure amb el fet que corris cada dia?

— Absolutament, absolutament. He llegit molt sobre el tema: llibres, articles; he parlat amb molts metges i està bastant clar que fer exercici et reporta uns beneficis extraordinaris. Ho recomano a tothom, a l’edat que sigui, però especialment quan ja comences a ser grandet. Quan jo vaig començar a córrer, amb quaranta anys, pesava 84 quilos i en set o vuit mesos vaig baixar fins a 72. De fet, la meva dona va començar a córrer perquè va veure com m’aprimava.

Amb la Felicitat, la teva dona, quants anys porteu junts?

— Doncs, mira, l’any passat vam fer 60 anys de casats, però ens vam conèixer quatre o cinc anys abans. 65 anys junts.

Això sí que és una marató...

— He, he, he!, això és una ultramarató. 

Expliques que a les maratons hi ha un mur cap al quilòmetre 30, que molta gent no supera. ¿En parella hi ha un mur, també? A quin any està situat?

— I tant que n’hi ha, de murs. Però se superen. Que a tots dos ens hagi agradat córrer ens ha unit molt.

O sigui, ¿la parella que corre junta es manté junta?

— Doncs et dic que sí. És una afició comuna que tens. Però fixa’t que mai hem corregut junts. Vam anar a fer la Marató de Nova York, però cadascú anava al seu ritme. Ara, tampoc. Ella se’n va a trotar al Parc de l’Escorxador i jo me’n vaig a la Diagonal. Sortim a la mateixa hora, però un va cap aquí i l’altre va cap allà.

Però per què no aneu junts?

— Perquè el ritme és diferent i així passem almenys una horeta separats, que tampoc fa mal.

Doncs potser hem de dir que la parella que corre separada és la que es manté junta!

— Ha, ha, ha!, potser sí. A nosaltres ens ha unit molt.

¿Tu et consideres un vell, Miquel?

— Nooo. No vull presumir, però no. La societat sí que m’hi considera. Em considera un ancià, però jo no vull ser-ho.

Què és un vell?

— Un vell deu ser una persona que hi ha moltes coses que no pot fer i que veu que el seu temps s’acaba. Jo procuro estar actiu. Soc a les xarxes socials, quan em vaig jubilar vaig entrar a la universitat a estudiar sociologia, i això m’ha fet estar a l’aguait de les coses que passen, m’ha fet estar en contacte amb gent jove. M’ha anat molt bé i no em sento vell, francament. Tornant al córrer, cada cop vaig més a poc a poc, però jo continuo corrinyant una hora, cinc o sis dies a la setmana.

Hi ha una dona a la Garrotxa, la Maria Branyas, que té 117 anys. T’agradaria arribar-hi?

— Sí, i tant. Saps què passa? Que tinguis l’edat que tinguis, mai vols arribar a vell. Sempre dic de broma que m’agradaria arribar als 100 anys. I m’agradaria. Si físicament estic bé, per què no? 

Has pensat en el dia que sigui l’últim que puguis sortir a córrer?

— No hi he pensat. Tampoc serà d’un dia per l’altre, m’imagino que serà de mica en mica. Però mentre pugui, mentre no la palmi, procuraré sortir cada dia a corrinyar.

Coneixes algú més gran que tu, a Barcelona, a Catalunya, que corri cada dia?

— No. Més gran que jo, no. 

Quina és l’última persona que ha nascut a la teva família?

— Una besneta. Una nena que viu a Andorra, perquè el marit de la meva neta és andorrà. Tenen un nen que farà sis anys i aquesta nena, que ara en farà tres.

Quin món creus que li espera a aquesta besneta?

— Un món complicat.

Però tu vas néixer l’any 1938, en plena Guerra Civil. En principi, t’esperava un món pitjor a tu que a la teva besneta.

— És veritat. Ella es trobarà amb dificultats, segur, per la feina i perquè les coses aniran canviant de tal manera que el que ara em pugui imaginar no tindrà res a veure amb el que acabarà passant. Es trobarà amb coses impensables ara. Per exemple, l’assumpte de la intel·ligència artificial, que a la meva dona i a mi no ens fa gaire gràcia. Però m’ha agradat el que has dit, que tampoc cal cridar el mal temps, perquè, efectivament, jo vaig néixer en un moment molt fotut i, mira, me’n vaig poder anar sortint.

El que coneixem de tu és el que has fet en les teves hores lliures, que és córrer. Però a què t’has dedicat?, de què has treballat tota la vida?

— En aquella època, als dotze anys ja treballaves. Jo vaig començar, amb dotze, en un laboratori de productes químics que feien xampú. A casa feien falta diners. Després vaig anar a fer una prova en una altra empresa, que m’haurien donat més diners, no em van agafar i vaig arribar a casa plorant. I llavors la meva mare em va tornar a posar a l’Escola Industrial, fins als catorze anys. Amb catorze, era aprenent de sastreria i aquest va ser el meu ofici: sastre. A la mili era el sastre de la companyia. No em guanyava gens la vida, ja tenia nòvia, ens volíem casar i vaig fer un gir: vaig començar a fer de comercial i això és el que em va permetre situar-me econòmicament.

Quin és l’últim caprici que t’has permès?

— Un xuixo de crema d’un forn que hi ha aquí baix, que són boníssims. Els he descobert fa poc i cada diumenge em foto un xuixo. 

Les dues últimes són iguals per a tothom. ¿Saps alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Mira, com que sabia que m’ho preguntaries, ho he estat mirant, però no te’n diré cap. Jo soc de l’època de l’Antonio Machín o de Lluís Llach. Del Machín, totes les que vulguis, me les sé totes. Machín era un fenomen. Recordo haver-lo vist al Teatre Victòria, ell sol durant dues hores, ple a vessar, bufetades per entrar. Ballàvem Machín amb la meva dona; Angelitos negros, per exemple.

Les últimes paraules són teves. Acaba-ho com vulguis.

M’ha agradat molt que hagis volgut entrevistar-me perquè, quan es té una edat, fer coses i que algú se’n recordi de tu, que algú pensi que tu modestament pots contribuir a alguna cosa, omple moltíssim. I ho dic molt de debò. Quan tens anys, que hi hagi algun projecte és vital.