Córrer, un gran exercici físic... També a partir de seixanta anys (2a part)

PalmaL'hàbit de córrer de manera habitual, malgrat tenir més de seixanta anys i fins i tot setanta, augmenta l'eficiència energètica del cos i la fa comparable amb la d'una persona de vint anys.

Aquesta setmana entrevistam un esportista que surt a córrer una vegada superada la seixantena. En Paco és un apassionat de l'esport que aviat complirà 68 anys i que és molt conegut dins l'entorn de les curses populars que es disputen cada setmana a Mallorca.

Paco Blasco dins la vida política

Paco Blasco és campaner, però va néixer a Morella (Castelló) el 17 d'agost de 1951. Du la política a les venes perquè el seu pare va arribar a ser el batle del poble i es defineix com a progressista i d'esquerres. Anys més tard va exercir com a militant de base del PSOE durant més d'una dècada fins a obtenir càrrecs de responsabilitat dins el partit socialista de Mallorca. Va gestionar quinze anys les ajudes europees de desenvolupament rural a Mallorca i això li va permetre viatjar per tot Europa amb visites trimestrals a Brussel·les i fer projectes de cooperació a Romania i Grècia.

L'any 2007, amb l'entrada del segon Pacte de Progrés, va ser nomenat director general de Desenvolupament Rural de la Conselleria d'Agricultura i un any i mig més tard va ser cap de gabinet fins que UM va sortir de l'equip de govern. És al mes de febrer de 2010 quan passa a gestionar l'àrea d'Esports del Consell de Mallorca fins que acaba la legislatura el 2011.

Després d'això, Paco va tornar com a tècnic a la Conselleria d'Agricultura, just quan només li quedaven 4 anys per a la seva jubilació, que va ser el 2016. En l'actualitat, Blasco encara manté una plaça com a regidor a l'oposició de l'Ajuntament de Campos i escriu les memòries del seu padrí.

Paco Blasco, esportista solidari

Paco Blasco va jugar a futbol quan era jove, però les seves condicions físiques el varen empènyer a practicar atletisme. Va ser jugador i entrenador del Campos, però d'ençà que es va jubilar està més actiu que mai i ara és quan gaudeix de la seva passió. Els nets, la dona, cuinar i córrer. Un pòquer d'alegries que vol esprémir a 67 anys, gràcies al seu caràcter afable, conciliador i solidari. Paco suma més de vuitanta donacions de sang i, abans que no li permetin fer-ho, vol arribar a la màgica xifra del centenar.

Paco, quantes curses heu fet aquests darrers anys?

Abans, el 2011 i 2013, només havia fet quatre curses per any, però després, el 2014, em vaig fermar les sabates de córrer d'una manera més seriosa, fins al punt de participar en totes les distàncies possibles, fins que el 2016 debut a una marató. Aquests darrers anys, si fem una mitjana de curses, veurem que he superat la trentena, i la gran majoria amb Elitechip. Tenc el meu rècord en 55 curses en una temporada i enguany ja duc un bon ritme perquè m'han respectat les lesions.

Com és córrer tant a més de 60 anys?

És fantàstic, perquè em trob molt bé. Pensa que a la meva edat no puc dur ritmes molt alts de pulsacions i el que vull fer és gaudir. Una cosa que m'encanta és fer curses noves i apuntar-me a les que no he pogut fer abans, perquè trob que forma part d'aquest món.

Què podeu dir a tota la gent que no corre i que considera que feis massa quilòmetres?

Cada vegada hi ha haurà més gent que farà molta via a seixanta o setanta anys. Hi ha esportistes que volen per la seva edat. Com pots dir a tota aquesta gent que córrer no és bo? Et diré una cosa: encara no hi ha cap metge que hagi estat capaç de demostrar que si no sortim a córrer no tindrem molèsties de cap tipus. Tots tenim un objectiu en comú, no volem quedar al sofà a mirar la tele fins que ja no ens puguem moure. Això sí, cada any o dos anys em faig una prova d'esforç.

Sou conscient que sou una persona estimada?

Pens que els corredors populars tenim la possibilitat de socialitzar i compartir aquesta afició. Podem conèixer pobles nous, clubs diferents. Anam a córrer, però al mateix temps feim altres coses. L'ambient de les curses populars és màgic.

La marató també és màgica. Com decidiu córrer una marató?

Com he dit abans, va ser el 2016. Aquesta era una signatura pendent que tenia perquè sempe em va quedar aquesta espineta de l'atletisme que vaig practicar de jove. Per això em vaig posar en mans d'una entrenadora i a poc a poc he dedicat el temps a fer gimnàs, pilates, natació i ciclisme. Tenc tota la setmana programada per gaudir de diferents entrenaments, i això és el que passa quan et jubiles i tens il·lusió per fer coses. Ara mateix puc contar que he corregut a les maratons de Sevilla i Castelló, i enguany també faré la de València".

Cada cursa va dedicada a una persona molt especial per vós...

[Paco s'emociona i per uns instants s'atura de parlar pensant en Kico]. Tenim un grup que es diu '¡Hay que atacar!'. Un dia va començar a venir amb nosaltres un jove, que corria molt bé i amb qui teníem coses en comú perquè era una persona progressista i parlàvem de política. Ens dúiem molt bé i un dia ens vàrem plantejar fer la marató de Sevilla de 2016. Quico es va lesionar a un genoll i els metges li varen aconsellar que fes bicicleta durant un temps. El mes d'agost de 2015, un cotxe el va atropellar i, després d'uns dies en coma, Kico va morir. En aquell moment jo em vaig inscriure a la marató amb el seu nom en el dorsal, però una lesió em va impedir poder córrer la marató.

Després de la lesió vàreu començar de zero per tornar a Sevilla?

Sí, un any després vaig tornar a Sevilla per córrer amb Kiko. Aquell dia vàrem córrer junts. Jo duia el seu dorsal i dins l'estadi de la Cartuja tot va ser molt emotiu. En el moment de creuar la meta, aixec el dit al cel i decidesc que després d'aquesta en vindrien més. Aquesta és la meva motivació perquè vull córrer una marató cada any fins que no pugui fer-ho. De fet, l'any que compliré 70 anys vull fer la d'Atenes".

Paco continuarà fent el que més li agrada sempre que tingui salut, i com ell ha dit sempre, ho fa per ell i pels que ja no hi són.