La Costera brava: antiga ruta de comunicació

Sóller / Fornalutx / EscorcaGaudirem dels encants -mals de resumir- d’un dels itineraris que més sensacions i records excursionístics ens reporten: el camí de la Costera, antiga ruta de comunicació entre Sóller, Tuent i sa Calobra. Aquesta obra mestra dels caminers ha patit destrosses inexcusables i el perill de desaparició a causa d’un projecte de carretera turística.

Els tres Bàlitx

Proposam iniciar la trescada des del mirador de les Barques, a Sóller -indret clàssic d’aturada de molt excursionistes i turistes-, que permet gaudir de belles vistes de la contrada de Sóller. Ens trobam en el km 44,9 de la Ma-10.

Al costat nord de l’aparcament veurem el portell del camí de Bàlitx i, just a la dreta, l’inici del camí de ferradura, amb el seu rètol. Després d’un ascens empedrat, es replana i ve a convergir amb el camí Vell i la pista moderna en un collet (424 m). A menys d’un quilòmetre de recorregut per l’olivar, apareix la senyorívola possessió de Bàlitx d’Amunt, retirada a mà esquerra. El topònim potser vingui de l’aràbic bâl = terra sense rec.

El camí passa un portell de coll; el puig de la Bassa (818 m) s’alça cap a l’est. Talaiam la clota de Bàlitx i reparam en el marcat coll de Biniamar, entre na Seca i el Castellot, per una banda, i la muntanya de Moncaira, per l’altra. Uns 300 metres enllà ens desviam en un revolt, per l’antic empedrat que ens aproxima a la font de Bàlitx i retorna al camí gran, a tocar de les cases de Bàlitx d’Enmig. Com el primer Bàlitx, basava la seva economia en l’oli, la ramaderia i la caça.

No gaire lluny, quan ja hem afinat el tercer Bàlitx, l’itinerari s’esbranca: deixam a mà dreta la pista que empren els vehicles i torçam a mà esquerra pel camí de la Font Roja. Tot d’una, però, el deixam per continuar pel vell camí de ferradura, prou indicat. En una hora i mitja des del mirador de les Barques, ens plantarem a Bàlitx d’Avall. Hi observam dos brucs principals, adossats a la rústega torre de defensa, a més d’altres edificis auxiliars i la capella, vora el camí. Des del s. XVI el lloc es documenta lligat al llinatge Ripoll.

Na Cavallera i la Costera

A contracor, deixam l’encisadora Bàlitx d’Avall, passam el torrentó i seguim camí per espai d’uns 200 metres, on torçam per un empedrat, l’antic camí de na Cavallera. Retrobam, sullà, la pista que, després de quatre revolts, supera el coster del boscós coll de Biniamar (365 m), portell natural de la Costera. Hem emprat poc més de 2 hores des del mirador.

La pista, excusada pels estudis geològics del transvasament de la font del Verger, destruí part del camí antic. En el cinquè revolt destriarem la sendera, a l’esquerra, que en un quart d’hora comunica amb la humil possessió de la Costera. És senyora, això sí, d’un paisatge que no té preu: la badia que s’estén entre el morro de Cala Roja i el del Forat, coronat per una torre, els espadats de Montcaire, el racó de la Taleca...

Retornam a l’itinerari, que aviat recobra la fesomia original, descendent i sinuós. En passar un collet veurem un penyal penjat sobre el camí; just a baix, arranca el tirany que baixa a les cases del Llum, una central hidroelèctrica, abandonada el 1962, que aprofitava el salt d’aigua de la font del Verger. Ben a prop, hi funcionà una foneria de ferro, a principi del s. XIX.

La Costera, finalment, deixa a la dreta el tirany del pas del Marge i assoleix el coll de na Polla (150 m) per entrar a la possessió de Capapuig. Hem de seguir una pista fins a les cases, del tot austeres i envoltades d’olivar, i hem pres per un caminet a mà dreta que va cap a un portell i desemboca a un vial de la urbanització de Tuent.

Recobram, enllà, el camí antic, que poc després es bifurca: el de la dreta va al racó de la vall, on s’arremolinen les històriques cases de Can Bardí, Can Real i Can Lleig; el de l’esquerra, malmenat, ens servirà per arribar al Vergeret, establiment hoteler plaçat en un balcó natural, tot dominant Tuent. Una drecera escalonada davalla fins a l’ample codolar. Aquest entorn espectacular, emmarcat per cingleres rogenques i barrancs esquerps, rebé l’impacte irreparable d’una urbanització injustificable.