“La Marató de Barcelona ha de ser una festa per a tota la ciutat”

En el cas de Cristian Llorens, feina i esport han anat sempre de bracet. Es va incorporar a l’organització de la Marató l’any 2006 després d’haver treballat en una cadena de gimnasos, i ha visitat -i en moltes ocasions corregut- moltes de les grans curses del món a la recerca de noves idees. En parlem a tocar de la plaça d’Espanya, principi i final de la Marató, que disputarà la pròxima edició el 15 de març de l’any que ve.

Quin és el principal objectiu que us imposeu per a la Marató del 2020?

Ens agradaria batre el rècord de participació cada any, òbviament, però no és la nostra prioritat; la prioritat és donar el millor servei al corredor popular. Cada marató té la seva identitat. A Berlín hi ha el circuit més ràpid; París ven que és la ciutat més bonica del món; a Nova York creen una atmosfera de festa insuperable; Londres té un vessant solidari molt potent i un cartell d’atletes d’elit superior al d’uns Jocs Olímpics... Nosaltres ens vam adonar que érem bons en tot, però no érem els millors en res. I ara el que volem és que la Marató de Barcelona sigui la que ofereix una millor experiència global al corredor. Els serveis pel que fa a avituallament, dutxes o llebres estan a l’altura de les grans maratons del món, i també tenim una gran oferta de turisme esportiu lligada a la marca Barcelona.

Heu calculat la repercussió econòmica que té la Marató?

Un 50% dels inscrits són estrangers i sabem que cadascun d’ells ve amb una mitjana de 2,4 acompanyants i es queda a Barcelona una mitjana de 2,1 nits. Això es tradueix en un gran negoci per a tota la ciutat.

Però creus que la ciutat n’és prou conscient, d’aquest benefici? A vegades es destaquen més els problemes ocasionats, com per exemple les dificultats per desplaçar-se el dia de la cursa.

Entenc que hi ha zones de la ciutat que es veuen molt més afectades que altres, però crec que amb voluntat i informació prèvia es poden minimitzar aquests problemes. La clau de l’èxit de la marató, de fet, és que es converteixi en una festa de la ciutat; no només per als que corren sinó també per a la resta de ciutadans. La marató de Nova York, per exemple, té una orografia complicada, no s’hi fan bones marques... però el gran valor afegit que té és la festa. També tenim l’exemple, més pròxim, de la Behobia: el circuit és molt dur, de cada quatre anys, tres hi plou; però la gent està boja per anar-hi perquè el caliu que s’hi viu no es viu enlloc.

A Barcelona això no passa.

Hem millorat molt. Fa dos anys la Guàrdia Urbana va calcular que hi havia unes 300.000 persones animant, però encara estem molt lluny de Nova York, esclar.

Seixanta euros per inscriure’s en una marató és molt o poc?

Això és relatiu, però sí que puc dir que respecte a altres grans maratons som una cursa barata. Per a la marató de Nova York de l’any que ve, la del 50è aniversari, la inscripció val 350 dòlars, per exemple.

Cada cop hi ha més gent que s’atreveix amb la distància de la marató. Us preocupa que hi hagi gent que la corri sense estar prou preparada?

No soc metge i només puc parlar des del sentit comú: si et vols enfrontar a un repte important com és una marató, el més lògic és fer-te, almenys, una prova d’esforç per controlar que està tot bé. N’hem de fer pedadogia, d’això. Com a corredor, penso que si prepares una marató és possible que durant la cursa tinguis moments de patiment. Forma part de l’èpica de la cursa. Però si no l’has preparat mínimament, no en disfrutaràs, serà una agonia. Espero que si algú fa aquesta bajanada, no la repeteixi un segon cop.

Personalment, com vius el dia de la Marató?

Amb tensió, perquè hi ha unes 3.000 persones en l’organització, i és com un rellotge: si una peça falla, es nota. Quan arriba el primer atleta baixen una mica els nervis, i descanses de veritat quan arriba l’últim. Que la teva feina ajudi a fer feliç la gent és molt bonic. La Marató és un repte molt motivador, i dins d’una marató hi ha vint mil maratons diferents, vint mil històries vitals.

Recordes alguna edició de manera especial?

Potser la del 2017, quan va guanyar l’atleta paralímpic Jonah Chesum. El gran favorit es va enfonsar en el quilòmetre 32 i Chesum, que feia de llebre i que teòricament no havia d’acabar la cursa, va acabar guanyant. Aquell any vam sortir a tots els mitjans.

¿Qüestions externes com els atemptats de Barcelona o la crisi política a Catalunya han afectat la cursa?

Els atemptats sí que els vam notar. L’any següent vam baixar en 3.000 corredors. A la Marató de París li va passar el mateix quan hi va haver els atemptats. Respecte a la qüestió política, és cert que aquestes coses no ajuden, però no sabem exactament com afecta. Últimament tenim menys corredors de la resta de l’Estat, però també ha coincidit que maratons com les de València i Sevilla han crescut força en els últims temps, i ara tenim més competència.

A banda de Barcelona, quines maratons recomanaries?

Depèn del que busquis. Per passar-hi un cap de setmana i gaudir de la ciutat, la de París és ideal, però com a experiència de cursa la meva favorita és Londres. I de les menys conegudes, recomanaria Amsterdam, que té un circuit ràpid si vols fer marca.