El crit alliberador de Jordi Alba desferma l'eufòria al Camp Nou (1-0)

BarcelonaTant somiar en aquesta Lliga que per aconseguir-la el Barça ha de patir una mica. I mira que l’escenari semblava el millor per poder-se prendre les coses amb filosofia per un cop, però va haver de ser un xut de Jordi Alba a cinc minuts per al final el que aplani una mica més el camí cap a la tan esperada Lliga, que podria arribar la jornada vinent precisament al camp de l’Espanyol. O abans, si el Madrid punxa contra el Getafe el dissabte 13 de maig i l'Atlètic, que pot enfilar-se a la segona posició, no suma els propers sis punts. Els blancs van caure ahir a Sant Sebastià, facilitant les coses.

Però el que havia de ser una tarda plàcida, els entrants abans d’obrir les ampolles de cava la setmana vinent, va acabar amb nervis. L’Osasuna, malgrat jugar amb suplents i pensant en la final de Copa, va tallar les ales a un Barça massa nerviós, incapaç de pensar clar. La millor notícia per al barcelonisme va ser presenciar en directe quin rival es trobarà el Madrid a la final de Copa, ja que el joc blaugrana no va ser res de l’altre món contra un rival que va jugar més de 60 minuts amb un home menys. Va caldre apel·lar a l’èpica per fer caure la defensa rival amb el crit alliberador de Jordi Alba. Va caldre un altre 1-0, com no. Mai un futur campió havia guanyat tants cops per aquest resultat.

La vermella no va afectar un Osasuna que intentava centrar-se en el present, malgrat que no es pot treure del cap la final d’aquest cap de setmana contra el Madrid. Jagoba Arrasate va sortir amb un equip ple de suplents, amb fins a sis jugadors formats a Tajonar. L’Osasuna jugava amb més jugadors formats a casa seva que no pas un Barça on Xavi no va sorprendre. Per fer un nou pas cap al títol, l’equip de gala, amb Dembélé encara a la banqueta a l'espera d’agafar ritme. Però a diferència del partit contra el Betis, al Barça li va costar obrir la llauna, embussat davant un Osasuna que s’ha convertit en una màquina sempre competitiva, jugui amb titulars o amb suplents. La teranyina defensiva d’Arrasate ofegava Pedri, ajudat per un Sergio Busquets que cedia a De Jong la tasca d’iniciar la construcció de joc. Lewandowski ni apareixia i Raphinha no sempre trobava espais per córrer amb llibertat. Quan ho feia, el Barça semblava un coet. Però més enllà de dues aproximacions de Gavi, entrant de segona línia, poca cosa. La vermella a Herrando va arribar en una acció en què De Jong, aixecant el cap com un mariscal inspecciona un camp de batalla, va avançar uns quants metre entenent-se amb una sola mirada amb Pedri. Beneïdes complicitats, aquestes.

El neerlandès va exercir de líder, i va anar estirant de mica en mica l’equip. Però Pedri encara no gira del tot rodó i Gavi va retirar-se lesionat abans del descans després de rebre un cop. L’afició tenia ganes de veure’ls en acció, amb aquest horari primaveral que omplia les graderies de famílies, de nens i nenes agafats dels seus pares, de mànigues curtes i missatges d’amor. Un partit primaveral, tal com sol jugar Pedri, amb aquella alegria de qui se sap a la flor de la vida.

Un rival gairebé inexpugnable

Ansu, que tenia el seu representant, Jorge Mendes, a la tribuna, es trobava amb una oportunitat d’or per exercir d’obrellaunes. De nou la mala sort d’una persona, Gavi, esdevenia una bona nova per a algú altre. Però l’Osasuna, com canta el seu himne, és fort com un roure. Ni jugant amb un home menys va descosir-se, i es va mantenir ferm en defensa, posant aigua al vi a un Barça que tenia ganes d’anar per feina.

Xavi, de fet, va trigar ben poc a fer entrar Dembélé per Raphinha a la segona part, al veure frustrat com l’Osasuna seguia sense despentinar-se després del descans. Era com fer-li un electroxoc al partit, apostant per l’electricitat del francès, el rei del caos, l’home que millor comprèn el desordre. I el Barça va engrescar-se, tot i que sense punteria. Tant el francès com De Jong, aquest després d’un regal de Pedri, van perdonar el gol quan l’Osasuna ja entenia que el partit se li faria més llarg que un dia sense pa.

Però l’Osasuna seguia aferrat a la vida, i feia perdre els nervis a tot el Camp Nou. Tant, que més d’un aficionat va xiular el joc de l’equip de Xavi. Coses del barcelonisme: liderar la Lliga amb un coixí de 12 punts i rebre xiulets. El rellotge va passar a ser un enemic per als dos equips. Als navarresos els semblava que anava lent, als catalans massa ràpid. I les errades es repetien, amb l’estadi dividit entre els que animaven i els que jutjaven, mentre Dembélé demostrava que no tenia el dia, convertint regals en un nyap. Amb el partit convertit en un desgavell, Lewandowski, murri, va arribar a marcar només per trobar que en l’inici de l’acció Ferran estava en fora de joc.

Al final l’Osasuna va treure la bandera blanca a cinc minuts del final, quan la seva àrea tenia més trànsit que el passadís de metro de Passeig de Gràcia en hora punta, amb tot el Barça atacant. Un gol que gairebé val una Lliga. Un títol que el Barça fa anys que espera i que podria arribar al camp del veí. Una alegria abans del caos, ja que en plenes celebracions, el club va anunciar que el director esportiu Mateu Alemany marxarà. Mai dorm tranquil, el Barça. Un club fascinant on pots guanyar la lliga amb alguns xiulets i quan per fi toques el cel, et marxa una peça clau en el teu èxit als despatxos.