El crit de socors del Sisplau, l'animador amb bombo de Montilivi

GIRONAEffah Kingsford (Nkoranza, Ghana, 1982) té un problema. “Em volen fer fora del pis i no sé on anar. A finals d’octubre se’m va acabar el contracte i volien que tornés les claus, però no ho he fet. M’he recorregut un munt d’immobiliàries. Però no hi ha pisos de lloguer, només de compra. I no puc comprar-ne un, no tinc tants calés. Estic espantat, perquè el propietari m’està amenaçant, amb cartes, trucades i missatges”, manifesta a l'ARA, amb el cor encongit. Kingsford viu a Salt i a Girona és conegut com el Sisplau, perquè fa gairebé quinze anys que es passeja pel gol nord de Montilivi vestit de blanc-i-vermell, amb una bandera del seu país penjada al coll i donant suport amb el seu inseparable bombo. El sobrenom de Sisplau li ve perquè així demanava als gironins que animessin l’equip. “Sisplau, animeu-lo”, insistia, amb l’estadi mig buit.

“Tots aquests mesos he continuat pagant, perquè no vull viure de franc. Fa sis anys que visc al pis i mai no he tingut cap incidència. Ningú no pot tenir una mala paraula, d’incompliments o mals comportaments. No entenc per quina raó no em donen més temps per trobar recursos. Tinc tres fills menors. És que ningú no ho entén?”, es queixa. “El propietari va dir-me que necessitava el pis per a un familiar, però el té a la venda. Em van oferir comprar-lo, però no puc pagar l’entrada. Ni d’aquest, ni de cap altre. És desesperant. Fa nits que no dormo i ningú no m’ajuda. Tampoc les institucions, que se suposa que per això hi són, oi?”

Kingsford, que treballa en una fusteria a Fornells de la Selva, admet que és "una persona a qui costa demanar favors": "No ho suporto, no m’agrada. I aquest és dels grossos, però estic al límit". Per aquest motiu va plantar-se en el darrer partit a l’estadi amb una pancarta, en què resumia el seu estat i encoratjava, “sisplau”, a l’afició, que li donés un cop de mà. “He rebut bones intencions, però ningú no m’ha ofert un lloc on viure. El que necessito és un pis, no paraules boniques. Agraeixo l’estima de la gent, esclar, no soc un desagraït, i Montilivi és com una segona família, per a mi. Necessito solucions, no copets a l’espatlla”, exposa.

“Pateixo perquè no vull arribar qualsevol dia a casa, amb els nens, i que no puguem entrar perquè ens han canviat el pany. Després què? Què faran els meus fills? Què li diré a la meva dona?”, es pregunta. Kingsford té dues nenes i un nen: la Benedicta, de 12 anys; la Glòria, de 9, i el Gerard, de 3. El Gerard va néixer a Catalunya i només ha conegut l’habitatge de Salt. “Sempre em diu que aquest és el seu pis. Tant de bo em toqués la loteria per pagar-lo”.

La parella va decidir amagar-los la realitat perquè no pateixin. “Ells no saben res. Bé, la gran sí. Se’n va assabentar fa uns dies. Li van dir a l’escola, perquè algú ho va veure. Quan em va veure, va venir cap a mi, preguntant-me si era veritat que ens farien fora. És molt fotut que un fill et digui això. Li vaig contestar que no, que no ens quedarem sense un sostre. Ens en sortirem. He passat moltes coses perquè ells no hagin de viure malament”. Amb aquestes paraules es posa a plorar. Plora perquè recorda.

Tres anys de Ghana a Espanya

Amb 17 anys, Kingsford va pujar a una furgoneta buscant un futur millor. “Dels que ho vam intentar, només vaig arribar jo. Érem molts, uns 300, però pel camí ens vam anar dividint fins a arribar a un únic grup de 150. L’únic que se’n va sortir vaig ser jo”. Va recórrer Burkina Faso, el Níger, Líbia, Algèria, Mali, Mauritània, el Senegal i el Marroc. Va ser empresonat i va construir una pastera amb les seves pròpies mans. “Molts encara no han tornat ni a Ghana. A mi em va ajudar Déu”.

“He vist molta merda. No teníem menjar, ni aigua. Em bevia l’orina perquè no hi havia res més. Fins i tot li van dir a la meva mare que havia mort. Vaig estar uns tres anys per fer el trajecte de Ghana a Espanya. Incomunicat, lluny de la civilització de qualsevol ciutat. Estàvem a la selva, sense que ningú ens respectés. I la meva família em donava per mort”, repeteix, i continua: "Per això penso en els meus fills. Si fos jo sol, ja hauria deixat el pis. M’hauria buscat la vida, com he fet sempre. Però a ells no els toca tenir aquesta incertesa. Ja la vaig tenir per ells. Ja he lluitat per ells. Són la meva vida sencera".

Kingsford forma part de la Penya Gironina, implicada en el seu cas, i que rumia diferents estratègies per intentar que tot plegat es resolgui favorablement com més aviat millor. Una de les opcions que s’està plantejant és la d’organitzar una recol·lecta. El Girona també és coneixedor de la situació. El Sisplau espera, però el temps se li esgota. “Necessito que se solucioni. De veritat que ho necessito”, finalitza.

El somni europeu del Girona encara no s'ha acabat