La croada d’Enric Mas contra la por a caure i decebre
El mallorquí, tercer a la general, ha treballat el seu pànic als descensos
BarcelonaEra una ferida que feia mal. A la sala de premsa del Tour o el Giro, els periodistes espanyols aguantaven les bromes sobre el mal moment del seu ciclisme. De poc servia recordar que francesos i italians tampoc poden treure pit, ara que manen belgues, eslovens, danesos o britànics. Els tres estats que organitzen les tres proves més icòniques del ciclisme masculí firmen guanyar una etapa, en lloc de la general. I el ciclisme estatal portava 668 dies sense un triomf d’etapa en una de les tres voltes grans, un total de 121 etapes de decepcions fins que aquest dimecres el català Marc Soler va guanyar l’etapa de la Vuelta a Bilbao. De sobte, la creu que carregava el ciclisme espanyol sembla pesar menys, i la setena etapa la va guanyar Jesús Herrada (Cofidis) entre Camargo (Cantàbria) i Cistierna (Lleó), un periple de 190 km en què va retenir el mallot vermell de líder el belga Remco Evenepoel (Quick Step). Herrada es va imposar a l’esprint als seus companys de fuga, l’italià Samuele Battistella (Astana) i el britànic Fred Wright (Bahrain), en una etapa sense canvis a la general.
Una classificació general on bona part de les mirades se les emporta el mallorquí Enric Mas (Movistar). Ara que arriben els triomfs d’etapa, el dubte és saber si Mas pot aspirar a una general on Evenepoel treu 21 segons al francès Rudy Molard (Groupama) i 28 segons al mallorquí, de 27 anys. El ciclista d’Artà és juntament amb el basc Mikel Landa l’encarregat d’aguantar cada any les crítiques dels aficionats, frustrats al veure com no poden competir amb Pogacar, Vingegaard o Roglic. Tots dos generen debats pujats de to, fins al punt que en aquesta Vuelta un aficionat impresentable va aturar Mas al final d’una etapa, per cridar-li que era un “paquet”. Enric Mas s’ha vist obligat a conviure amb les crítiques, passant de ser la gran esperança al corredor que en cada etapa d’una gran volta s’enduia crítiques. Tant, que en l'últim Tour el cap del seu equip Movistar, Eusebio Unzué, va arribar a afirmar: “Mas no té fusta per liderar. El bloqueig psicològic que pateix no és normal. Senzillament, no està llest per carregar amb les il·lusions de tot el ciclisme espanyol, necessita temps i paciència per madurar”.
Unzué, però, també va passar per la casa de Mas a Artà, per veure’s amb ell en solitari, per parlar, per ajudar-lo. “Sí, va venir a casa. Va ser un gest que agraeixo”, explicava el mallorquí després de l’etapa d’aquest dijous, quan va demostrar tenir prou cames per competir, de moment, amb els millors. “No tenia un problema físic, jo tenia un problema de bloqueig”, es va sincerar, referint-se especialment a la por als descensos. “He tingut atacs de pànic; no és fàcil baixar a aquesta velocitat quan tens por. Ho he treballat a nivell psicològic i noto una millora; espero que em serveixi en aquesta Vuelta”, admetia un corredor que al llarg de la seva carrera ha patit algunes caigudes en descensos que li han deixat ferides a la pell i l’ànima. “Tot es pot acabar superant amb esforç, i també una mica de sort. Em sento bé i gaudint tot es fa més suportable. I des que ens concentrem per a la Vuelta, ho estem fent”, afegia.
La gran promesa
Durant les setmanes compreses entre el Tour i la Vuelta, Mas es va centrar en rodejar-se de la seva gent i treballar l’aspecte psicològic. “Em vaig sentir molt ajudat: família, entrenador… i també Eusebio Unzué”. No era un escenari fàcil, ja que Mas s’hi juga molt, però l’equip Movistar també, perquè en cas de fer-ho molt malament a la Vuelta podria baixar per primer cop a la segona categoria d’equips de l’UCI World Tour.
El 2018, amb tot just 23 anys, Enric Mas ja va convertir-se en el primer mallorquí que pujava al podi de la Vuelta des de l’any 1948, quan ho havia fet Bernat Capó, de Muro. Cap ciclista de l’illa, de fet, guanyava una etapa d’una cursa gran des del 1976, quan ho havia fet Antoni Vallori. Fill d’un metge i una infermera d’Artà, Enric Mas va entrar al Club Ciclista Artanenc quan tenia 9 anys perquè un amic seu s’hi havia apuntat. I amb 14 anys els germans Contador ja el van descobrir i el van portar a les primeres competicions. Amb 21 anys ja va ser contractat per l’equip belga Quick Step. I van arribar els primers èxits, al Tour de l’Alentejo i el Tour de Savoia. Ràpidament, doncs, va arribar al Movistar, on porta tres anys com a líder de l’equip, en què ha aconseguit una cinquena posició al Tour el 2020 i un segon podi a la Vuelta el 2021, segon darrere de Roglic. El seu estil, sempre a roda, amb pocs atacs, i la por als descensos han fet que sempre rodi acompanyat de crítiques i dubtes. Ara, a espolsar-s’ho tot de sobre.
