El Barça acaba l'agonia d'un final de Lliga per plorar guanyant a Eibar (0-1)

BarcelonaS’ha acabat l'agonia. Després d’anys de lenta decadència, el Barça ha posat un trist punt final a l'última temporada d’una època iniciada amb una directiva que ja no hi és. Un últim partit que resumeix l'estat d'ànim del Barça, malgrat el triomf a Eibar gràcies a un bonic gol de Griezmann en els últims minuts (0-1). Una època en què s’ha passat de lluitar per la Champions a caure fins a la tercera posició de la Lliga. Un campió destronat, una plantilla coixa, uns veterans que han acabat un cicle i un tècnic que va somiar amb seguir quan va guanyar la Copa però que sembla condemnat a fer les maletes per permetre a Laporta fer neteja. De fet, al final del partit Koeman ha deixat anar que aquesta és una plantilla impròpia pel Barça. Mig justificant-se, mig penjant-se medalles per haver guanyat la Copa.

Després de dimitir de la Lliga, el Barça s’ha anat deixant anar i ha entrat en una espiral autodestructiva ben trista. Aquell equip que no fa tant va engrescar amb la final de Copa ha acabat la temporada amb el cap cot, com si els jugadors no tinguessin cap mena de ganes d’evitar la trencadissa final. Com si volguessin engegar-ho tot a rodar, immersos en una perillosa deriva autodestructiva. Conscient que la complicada situació econòmica del club i els mals resultats dels últims anys implicarà que Joan Laporta tregui l’escombra, una bona part de la plantilla sembla haver decidit posar la feina fàcil al president i acabar la Lliga sense esma. Alguns, per sort, han reaccionat a la segona part, com Griezmann.

Un primer temps indigne

Condemnat pels errors, el Barça ha acabat obligat a jugar un paper ben galdós en una última jornada en què l’emoció era lluny, en uns altres estadis. El partit que segurament servirà de comiat a Koeman i una bona part dels jugadors ha servit per constatar el que gairebé tothom sabia. Que viure sense Messi és gris, que sempre és millor caminar de la mà de l’argentí, absent a Eibar en espera de resoldre el seu futur. Sí, no és fàcil encarar un últim partit en què no t’hi jugues res, però els futbolistes de l’Eibar han demostrat més dignitat en la seva manera d’acomiadar-se de Primera, després d’uns anys increïbles en què un club modest ha aconseguit plantar cara als gegants. El Barça, en canvi, ha tingut sort per la poca punteria dels bascos en una primer part en què Neto hauria pogut rebre uns quants gols. De nou amb tres centrals, en aquest cas Araujo, Mingueza i un De Jong desmotivat, l’equip blaugrana no ha aconseguit sentir-se còmode a Ipurua en un partit de tant en tant desesperant, que convidava a trencar la pantalla. Koeman, amb la mirada melancòlica d’un nihilista que accepta que no hi ha futur, ni tan sols cridava quan el seu equip anava perdent pilotes. Només Ilaix Moriba, posant la cama al mig del camp, semblava voler gaudir del fet de defensar la samarreta del Barça. Dembélé ja pensa en les vacances. I Trincão deu tenir un debat filosòfic interior molt interessant, perquè tampoc estava gaire pel joc.

Sense Pedri, el Barça semblava voler demostrar al món que la plantilla que Bartomeu va deixar en herència era coixa, mal construïda. Com si Koeman volgués acomiadar-se amb un partit tan dolent, ensenyant la cara més lletja, perquè es reivindiqui el que ha aconseguit: guanyar una Copa i acabar tercer a la Lliga. El primer cop en més de quinze anys que el Barça acaba tercer. No hi ha més. De fet, al principi de la temporada molts ho firmaven en aquest club sense diners que necessita fer neteja, tant per estalviar com per tancar l’etapa de molts jugadors. Al descans, Koeman va decidir donar minuts a Braithwaite, Umtiti i Jordi Alba, entrant per un Mingueza cansat, un Trincão trist i un Junior Firpo destinat a fer les maletes. Canviant el sistema, també, Koeman semblava sentir-se culpable pel que havia vist a la primera part. Una actuació impròpia d’un club com el Barça.

Però en una temporada dolorosa, Koeman ha perdut Ilaix Moriba per lesió de seguida, cosa que ha permès a Riqui Puig gaudir de mitja hora de joc, quan el Barça ha elevat el nivell una mica. Com si li fes vergonya jugar tan malament. Mentre Correa i Suárez marcaven per a l’Atlètic i el Madrid s’ofegava atacant, el Barça ha trobat el gol gràcies a una maniobra preciosa de Griezmann. Un instant de llum en la foscor. Un gol preciós en un partit lleig. Un triomf en un dissabte en què les errades del Barça dels últims dies han condemnat el barcelonisme a celebrar gols del davanter que van regalar a l’Atlètic, Luis Suárez, com a mal menor. Per assegurar-se que no era el Madrid qui alçava el títol. Aquesta és la realitat del Barça, ara mateix. Se celebra que l’adversari tampoc està gaire catòlic després d’una temporada en què l’Atlètic ha guanyat una Lliga estranya. Tan estranya que el pitjor Barça en molts anys l’hauria pogut guanyar. Per això fa més mal el tram final. En canvi, el final d’una època potser és una bona notícia. Toca mirar al futur.