L'últim acte d'amor del vell Camp Nou, la llar de tots els barcelonistes

Barcelona66 anys després, va caure el teló del Camp Nou tal com l'enteníem fins ara. Quan torni a alçar-se, l'escenari serà ben diferent. Serà un estadi modern adaptat a uns temps que van massa ràpid, sense espai per al romanticisme. Ja no hi haurà ni les goteres, ni les taques d'humitat, ni les velles cadires de plàstic descolorides que cal renovar. Però tampoc aquells racons on la passió s'ha transmès de pares a fills, fent del Camp Nou l'estadi on tothom volia jugar, que tothom volia visitar. Un temple, un lloc de pelegrinatge. El millor estadi del món, vaja. L'estadi on Cruyff va volar en un gol impossible, on Maradona va debutar a Europa, on Romario ens ensenyava què és una cua de vaca i on Guardiola feia de director d'orquestra d'un equip on un menut noi argentí demostrava que per regnar no cal ser un gran orador.

Si el 1957 Eulogio Martínez, el davanter paraguaià que obria llaunes i va fer arrels a Barcelona, va fer el primer gol, aquest diumenge de maig del 2023 va ser Gavi l'encarregat de marcar l'últim gol d'un estadi que ja no feia honor al seu nom. De nou no en té res, aquest camp. Perquè sigui nou un altre cop cal marxar a l'exili d'una muntanya màgica que sembla massa lluny, massa freda. Però ja tocarà enfilar aquest camí, ara es tractava de tancar una etapa tal com mana, amb un triomf contra un Mallorca que va posar tota mena de facilitats, com si tingués clar que no li tocava esguerrar la festa. Era el dia per dir adeu a Sergio Busquets i a un Jordi Alba que va retirar-se del terreny de joc plorant, trencat per l'emoció, a 10 minuts per al final. Per tancar una etapa que, en el fons, és tota una vida. Un diumenge festiu amb un munt de menuts a collibè dels seus pares. Riuades de gent, amb samarretes de diferents dècades i noms d'herois del passat a l'esquena, van acostar-se al Camp Nou intentant recordar quin va ser el primer cop que van anar-hi. Recordant aquelles persones que ja no hi són, aquells avis i àvies que van seure a les velles cadires de fusta dels anys 60, quan els treballadors portaven gorra i la graderia era un dels pocs llocs on podies parlar en català. Quantes anècdotes que amaguen els racons d'un estadi que necessita canviar del tot per seguir sent l'enveja del món.

Ansu Fati, un parell de gols

Era un dia per celebrar un camí llarg i especial d'Alba i Busquets, últims supervivents d'una època daurada que va acabar com al rosari de l'aurora. El Mallorca, que va quedar-se amb 10 homes de seguida quan Amath va patir un atac de bogeria puntual i va lesionar Alejandro Balde amb una entrada criminal, va veure com Ansu Fati li feia dos gols en una primera part en què encara haurien pogut acabar pitjor. Però Dembélé, jugant per la dreta, no tenia la punteria afinada. Era un partit estrany, amb bona part de l'estadi més pendent del destí de l'Espanyol i d'altres esperant la festa final quan, a les acaballes del partit, el Barça buscava el tercer amb certa desgana. Especialment Lewandowski, per seguir engreixant les seves xifres de gols. No va tenir sort. Qui el va trobar va ser Gavi, un dels més menuts, amb un xut des de la distància a manca de 20 minuts per al final, quan tot l'estadi, com si fos festa major, cantava amb una sola veu.

"Fa 18 anys que soc aquí i aquest ha estat el dia més feliç de la meva vida", deia emocionat Alba, que va voler recordar la figura de Tito Vilanova, "que va fitxar-me el 2012", en el seu discurs de comiat abans de cedir la paraula a Busquets. "Quina sort ha estat poder jugar aquí", deia emocionat el jugador de Badia, membre d'una de les poques famílies en què pare i fill han saltat a la gespa del Camp Nou. "Posem un punt i a part a l'estadi, tornarem amb el millor estadi del món. Sempre havia somiat aquí, venia a veure els partits, anava a les finals i l'orgull de formar part del millor equip del món és únic. Soc soci, aficionat i ara marxo, però el somni es va fer realitat", deia el vallesà.

No, aquest camp no ha estat només un recinte esportiu. Ha estat una llar, un refugi i el centre de gravetat per a milions de persones. Per a uns, sempre serà el record de la mà forta de l'avi, parlant-li de noms del passat, de Kubala, Ramallets, Basora o el Gitano Biosca. Per a d'altres serà aquell petó esbojarrat a la gespa després de saltar per celebrar una xilena de Rivaldo. Un estadi de cors trencats i esperances desfetes per aquells que pensaven que el seu Barça mai regnaria a Europa, de nits tràgiques i derrotes inesperades. Per a una nova generació, ja era l'estadi de les nits de dolç record, on qualsevol nit sortia el sol i el Madrid rebia cinc gols i marxava amb la cua entre les cames.

Un estadi on s'han fet concerts per reivindicar una llengua i reclamar llibertats. A la festa final, un munt de samarretes gegants van recordar les nits més recordades de l'estadi, mentre sonava la veu de Lluís Llach cantant sobre una estaca que segueix sense caure i segueix massa forta, tal com les eleccions han demostrat. No, no cau, aquesta estaca, tot el contrari. Però tampoc cau l'esperit d'un poble que el 1957 va ballar sardanes i el 2023 les ha ballat de nou, ara que grups moderns la reivindiquen. Un poble on un home que va fer-se soci del Barça quan començava la nit més fosca, el 1939, entregava avui una bandera a dos jovenets per mantenir viva la flama en un gest simbòlic al mig de la gespa. Un estadi que ha estat olímpic i mundialista i on Pizzi va ser macanudo. L'estadi que va plorar Cruyff, Kubala i Tito Vilanova. L'estadi dels mil records que Joan Laporta i Xavi Hernández miraven a la pantalla, emocionats, al final del partit. L'estadi que ha celebrat gols de Messi, però també d'Alexia Putellas. Potser no era un comiat definitiu, ja que en un futur llunyà s'hi tornarà, al Camp Nou. Però ja no serà aquell estadi al qual donava la benvinguda l'enyorat Manel Vich. Quanta gent enyorada, en dies com aquests. Quin camí tan bonic, aquest.