El darrer partit

PollençaEl joc era lent, els jugadors de la Joventut Pollencina pareixien desconcertats i algú del públic ho va atribuir als nervis. L’equip alcudienc ho va aprofitar per atacar i els locals reaccionaren: Álvarez, tot i que gairebé no podia córrer per una lesió de la qual encara es ressentia, animava la davantera amb un bon domini de la pilota i, abans d’acabar la primera part, Cifre i Pont havien tingut dues ocasions claríssimes per marcar, malgrat que no arribaren a consumar-se. Una errada de la defensa va permetre durant el segon temps que l’Alcúdia marcàs l’únic gol del partit, però les forces varen estar igualades i l’entrenador local, Rafael Arrabal, es va mostrar satisfet que els seus jugadors haguessin aguantat els noranta minuts en bones condicions físiques.

Aquell dia era un diumenge de principis de març de 1936 i la Joventut Pollencina inaugurava el seu camp d’esports. L’expectativa que s’havia creat era enorme i encara no hi havia hagut mai tant de públic en un partit de futbol del poble com en aquell. A les tres i quart, puntuals, havien sortit els jugadors, amb camiseta blanca i calçons negres, desfilant en fila índia per la banda: Capllonch, Salas, els dos Mercers, Vensala, Albertí, Cànaves, Pont, els dos Cifres, Álvarez i Campins. Arribats al mig camp, havien fet la volta per la circumferència central i havien saludat el públic. El camp quedava inaugurat i començava el partit. 

Una associació d’esquerres

A Pollença, durant el període de la República, havien aparegut moltes associacions polítiques, sindicals, artístiques i també recreatives. La Joventut Pollencina n’era una però, tot i que aquestes darreres tenien per objectiu únicament organitzar actes recreatius, culturals i esportius, no estaven al marge de la creixent politització de la societat. Precisament, la Joventut Pollencina havia sorgit del descontentament dels socis més joves del Club Pollença, que no estaven còmodes amb la línia conservadora dels directius d’aquesta societat recreativa. Llogaren un local al carrer Major i prest hi entraren els joves de l’esquerra més radical, els quals fins i tot organitzaren una subscripció per als presos de la Revolució d’Astúries. 

Però la Joventut Pollencina, sobretot, seria recordada pel seu liberalisme, pels balls, les festes de carnestoltes i els concerts de jazz –que aviat varen estar en el punt de mira de l’integrisme catòlic–, així com pel seu equip de futbol, que començaria a rivalitzar amb el FC Pollença (l’equip del Club Pollença). Aquest, amb equipament vermell i negre (els colors de la bandera pollencina), el 1935 havia arrendat una finca per destinar a camp de futbol –l’actual Can Escarrinxo– i un any després la Joventut Pollencina seguiria les mateixes passes no gaire lluny d’allà, a la finca de Can Pati, tocant la carretera que va al Port. Així que l’estiu del 36, quan havien passat poc més de quatre mesos d’ençà de la inauguració del camp de la Joventut Pollencina, el futbol local estava en plena efervescència i l’afició anava en augment. Fins i tot, entre el juny i el juliol, els dos equips s’havien incorporat a la Federació Balear de Futbol, amb vista a participar en la competició oficial de la temporada 1936-37. Però encara era temps de batre i quedaven setmanes de marge per entrenar un poc més.  

Comença la repressió

L’àrbitre xiulà i la pilota es va posar en moviment al camp de futbol de la Joventut Pollencina, que aquell diumenge s’enfrontava al Mediterráneo. Els joves pollencins, amb equipament blanc i negre, sota el sol calent d’aquell capvespre de juliol, ja suaven abans i tot de començar a jugar. Aquell dia, però, no era com els altres i faltaven alguns dels jugadors habituals. 

En aquella hora encara pocs sabien que, mentre la Joventut Pollencina jugava el partit, a l’Ajuntament la Comissió Gestora convocava una reunió per decidir com actuar davant les notícies del cop d’estat que arribaven. Al dematí, el gestor Martí Vicens ‘Bonjesús’ s’havia desplaçat a Ciutat amb uns quants més per informar-se i havien intentat –sense èxit– arribar a la Casa del Poble. Moviments estranys i la presència de soldats i falangistes pels carrers els va fer pensar que els feixistes -i no l’exèrcit- havien intentat prendre el poder i tornaren cap al poble. 

Mentre la Joventut Pollencina marcava el primer gol, ben pocs podien imaginar-se el que succeiria: que a l’Ajuntament s’acordaria un sistema de vigilància a càrrec de civils i guàrdies municipals per garantir l’ordre públic; que ja a l’horabaixa les societats obreres també es reunirien per acordar la vaga general; que al vespre una trentena de joves quedaria a passar la nit dins l’ajuntament per custodiar-lo; i que l’endemà s’acabaria de coordinar la resistència amb els carrabiners i els soldats d’Aviació de la base d’hidros del Port. Tampoc podien preveure que tots aquells esforços no serien suficients per aturar no un grup de falangistes revoltats, sinó tot un exèrcit que esclafaria en poques hores tota esperança d’un món més just. 

Els aficionats de la Joventut Pollencina, que acabaven de cantar el segon gol, difícilment podien sospitar que el primer local que clausuraria l’exèrcit colpista en entrar a Pollença seria precisament la seva seu del carrer Major, ni que ben aviat començaria la cacera dels rojos, acusats de rebel·lió militar precisament per aquells que s’havien revoltat. 

Gairebé ningú hauria endevinat, mentre l’equip local dominava clarament el joc, que el president de la Joventut Pollencina, Bernadí Forteza de la Cortera, seria empresonat sense causa judicial i estaria fins al 1941 al camp de concentració de Formentera; que el vicepresident, Biel Muntaner Fusteret, seria enviat al camp de treballs forçats d’Alcúdia i després a Catalunya, d’on s’escaparia per morir a l’exili; ni que el secretari i l’exsecretari de la societat, Pep Cortès Pepe i Joan Vives Borrasseta, serien sentenciats a vint i trenta anys de presó, respectivament.

D’entre els que cridaven d’alegria pel tercer i quart gol del capvespre, pocs podien presagiar que l’entrenador del seu equip, Rafael Arrabal –que també era sergent de carrabiners–, seria condemnat a mort i afusellat; que Felip Vensala Bieló, capità de l’equip i antic membre de la junta directiva de la societat, seria sentenciat a vint anys de presó; que l’extrem esquerre Miquel Campins Violiner, també membre de la junta directiva anterior, moriria ofegat intentant escapar cap a Marsella; que els davanters Pere Cànaves Romí –fill del batle que seria afusellat– i Ramón Álvarez -carrabiner- serien condemnats a trenta anys de presó cada un; ni que l’altre davanter, Josep Pont Ros –i expresident de la Joventut Pollencina–, en el trasllat de la presó de Pollença a Palma, seria assassinat i el seu cos abandonat en una cuneta del camí d’Illetes. 

L’àrbitre xiulà: final del partit. Joventut Pollencina, 4 – Mediterráneo, 1. Era el 19 de juliol de 1936 i la Joventut Pollencina acabava de jugar el seu darrer partit. Començava la repressió.