Derrotes injustes i altres mentides

BarcelonaL'àrbitre va xiular i l’enèsima incompetència del Barça va fer campió el Madrid. Just en aquell instant, Míchel es va afanyar a dir-li a Xavi que no sabia com el Girona havia guanyat aquell partit. L'entrenador blaugrana va tornar a proclamar que la derrota era injusta. 

S’equivoquen tots dos: el Barça mereixia la patacada d’ahir, i unes quantes més. M’explico. 

Abans que la defensa blaugrana ens regalés un revival del mes de novembre i abans que Portu entrés en ignició i fes el gol de la seva vida, el Barça rondava l’1-3, havia xutat 14 vegades per quatre del rival. Però el futbol és una qüestió molt més important i complicada que els xuts a porta. El futbol és una alquímia i un esforç col·lectiu que requereix que moltes coses es facin bé per guanyar. Recordem-ho: és futbol professional, tothom vol vèncer i només un pot. 

Comprendran que l’any que ens ha regalat la plantilla blaugrana no és propi d’un campió. Diversos tòtems de l’onze tipus han estat molt lluny de donar un nivell mínim, un nivell de futbolista titular de l’equip que té l’etiqueta de ser el que millor juga de tot el planeta. Cancelo, Araujo, Kounde, De Jong, Pedri o Lewandowski tanquen un any perfecte per anar de pet al Vila-real o a alguna lliga exòtica. I ells són mig equip. 

Per culpa seva o per culpa de Xavi agonitza una temporada en què hem tingut només estones de bon joc en un desert de misèries amanit de diverses humiliacions. Quan un no juga bé, què pot esperar? Som el Barça, i només hem arribat al cim jugant de manera excelsa. 

I, és clar, després hi ha el club. Un club d’on la gent amb prestigi surt per les finestres, un club amb Masip, amb Bojan, amb Deco, que va triar gastar els diners que no teníem en Vitor Roque. ¿De veritat algú creu que ahir no vam merèixer perdre? Si us plau, si us plau. 

Al capítol de l’autoexigència cal afegir-hi una qüestió encara més etèria anomenada karma. La història recent del Girona està plena d’ascensos frustrats de les formes més cruels i injustes. Veritables bestieses. Però, quan un equip fa bé les coses, el futbol acaba pagant el que deu i Iniesta fa el gol al 93. És clar, perquè això passi un ha d’actuar amb professionalitat durant molt de temps, amb un full de ruta, volent-ho molt. I voler-ho molt vol dir no gastar una milionada en la toia de Vitor Roque, ni començar la Lliga sense substitut per a Busquets. 

Reiterem-ho: és futbol professional, un esport grandiós i maleït en què cal fer-ho tot bé per guanyar i en què ni tan sols la perfecció et garanteix res.