No només el VAR explica una nova tempesta de realitat: els apunts en calent de l'Inter-Barça

MilàNova decepció europea del Barça. Els catalans van perdre per la mínima contra l'Inter de Milà i es compliquen força les opcions a Europa quan falten tres jornades per al final de la fase de grups. A continuació, quatre apunts en calent del partit.

Valentia sense urpes. Ja és oficial: el Barça torna a tenir problemes a la Lliga de Campions. La dura derrota al Giuseppe Meazza elimina qualsevol marge d'error per als blaugranes, que ara estan obligats a guanyar els dos partits que els queden al Camp Nou (Inter i Bayern, déu-n'hi-do) per no prendre més mal a la màxima competició. Octubre fa mala cara per als de Xavi Hernández, que no van donar continuïtat al bon joc (malgrat la derrota posterior) de Munic i es van estavellar contra un mur defensiu neroazzurro i una alarmant falta de recursos en atac. A l'hora de la veritat, la "valentia" proclamada pel tècnic egarenc en la prèvia del duel va resultar buida de contingut.

Extrems que fan basarda. Vigiladíssim pels tres marcadors de l'Inter, Lewandowski va tenir molt poc marge per ampliar els seus guarismes golejadors. L'escenari demanava, doncs, que els extrems ajudessin a amenaçar els italians. Però ni Dembélé ni Raphinha van estar a l'altura de la necessitat. El francès no va decidir bé en cap de les accions que va provar des de la banda dreta, mentre que l'ex del Leeds no va trobar vies de perill ni complicitats amb Alonso per l'esquerra. Si el caos del Mosquit decep, la inoperància del brasiler preocupa. On ha quedat l'argumentari futbolístic que justificava el seu milionari fitxatge?

Veni, vidi i Vincic. La derrota no necessita la polèmica arbitral per explicar-se. Però s'ha de dir que aquesta variable, capritxosa malgrat la utilitat del VAR, va caure de la banda llombarda. El Barça va trobar-se amb un gol de Pedri després d'una errada d'Onana. El canari, sempre murri, va aprofitar un desajust per enviar la bola a la xarxa, però Vincic va anul·lar la diana per unes mans prèvies d'Ansu. La infracció és xiulable d'aquella manera. El que no s'entén és que al temps afegit el col·legiat deixés de revisar unes altres mans de Dumfries que haurien significat penal igual que les d'Eric Garcia a la primera meitat, que només van rebre l'indult gràcies a un fora de joc de Lautaro. El criteri de Pol van Boekel, l'encarregat del videoarbitratge, fa pudor i és reincident, ja que tampoc va dir res d'una pena màxima a Dembélé fa tres setmanes a l'Allianz Arena.

Una revolució en pausa. Eric ha de vigilar amb les errades infantils, entre altres coses, perquè les lesions fan que el de Martorell s'hagi quedat gairebé sol a la posició de central. L'últim a caure ha sigut Christensen, que va demanar el canvi a Milà per un esquinç al turmell esquerre. Sense el danès, Kounde ni Araujo, l'ostracisme de Piqué s'acabarà per pura necessitat. És sorprenent que el Barça, després de les palanques i de tants fitxatges, finalitzés el partit al Meazza amb tres dels capitans (tots menys Jordi Alba) a la gespa. Per molt que s'hi esforcin des de la llotja i la banqueta, el guió de la temporada no deixa que la revolució qualli a la velocitat desitjada.