"Després dels partits menjàvem pizza i llaminadures compulsivament per calmar l'ansietat"

BarcelonaEls desplaçaments dels equips de Segona Divisió i 1a RFEF acostumen a comportar hores i hores d'autobús. Adrià Carmona (Igualada, 1992), una de les grans promeses del Barça de fa poc més d'una dècada, en va viure molts quan la seva carrera començava a quedar-se lluny d'allò que prometia. En aquestes categories, la pressió que tenien els jugadors podia ser, fins i tot, més alta que quan el català estava a les files del totpoderós Milan de Silvio Berlusconi. "Després de jugar recordo que a l'autobús menjàvem pizza i llaminadures de manera compulsiva per calmar l'ansietat. Per a nosaltres els partits eren exàmens continus", explica Carmona a l'ARA en un bar de la plaça Universitat de Barcelona, ja alliberat d'aquests patiments des que fa dos anys, quan només en tenia 28, va retirar-se del futbol. Des d'aleshores, la seva vida se centra a ser coach d'esportistes d'alt nivell que porten una motxilla a sobre que no els permet rendir al màxim de les seves possibilitats.

Álvaro Morata, Jana Fernández i Marc Muniesa són alguns dels futbolistes que han passat per la consulta de Carmona. Però l'igualadí no només atén jugadors de l'esport rei. També l'han anat a veure el basquetbolista Pierre Oriola i el golfista Eugenio López-Chacarra, entre d'altres. "Els esportistes d'elit pateixen molt més del que la gent es pensa. La vida d'un esportista professional comporta estar en un escenari diari. Tot el que fas o deixes de fer té una repercussió. No només per a tu, també per als del teu voltant, la teva afició i el teu club. No pots controlar-ho tot i moltes vegades pateixes per coses que la gent no sap", diu Carmona. Amb 22 anys, quan encara estava al Milan, recorda que durant una sessió de fisioteràpia a un dels fisioterapeutes del club li va confessar que, un dia o un altre, es faria coach. Aleshores, encara amb tota una carrera futbolística al davant, no s'imaginava que el seu desig s'acceleraria tant.

Company de Marc Bartra i Thiago Alcántara

Va començar a llegir, estudiar —fa dos anys que cursa la carrera de psicologia— i fer màsters per quan arribés el dia. "En el món de l'esport falten figures perquè l'esportista tingui una mà on agafar-se", sentencia Carmona. Però mentre anava adquirint més coneixements, la seva carrera futbolística, que havia començat al prebenjamí del Barça, no acabava de quallar. En el futbol base blaugrana, Carmona, que jugava d'extrem esquerre, sempre havia destacat i això va provocar que jugués en equips formats per nois un any més grans que ell. A causa d'això, va compartir vestidor amb jugadors com Marc Bartra i Thiago Alcántara, de la generació del 91. "Jo he estat un professional des dels 14 anys. Anava als millors fisioterapeutes i als estius intentava preparar-me millor que ningú. Sempre m'exigia d'una manera diferent dels altres perquè volia ser millor", explica.

Aquesta manera d'afrontar la vida va tenir els seus pros, però no tardarien a arribar els contres. "Amb 18 anys tenia unes expectatives superaltes i una gran autoexigència. Tenia un tipus de musculatura molt forta que em permetia fer uns primers metres molt ràpids. El problema era que patia molts trencaments fibril·lars com a conseqüència que sempre anava amb una marxa més que els altres", exposa. "En 20 o 25 minuts podia solucionar el partit. Ho veia amb normalitat. Això provocava que quan no ho aconseguia jugués el partit a casa set vegades", afegeix. "En el meu dia a dia no hi havia cap moment per gaudir. Quan ho feia bé entrava dins de la normalitat i no em divertia. I, quan ho feia malament, patia". Les repercussions no només van afectar la ment. "Al final, allò que pensem afecta el nostre cos. I ara soc conscient que moltes lesions i trencaments que vaig tenir van ser per una mala gestió".

Luis Enrique no va apostar per ell

Carmona va jugar tres anys al juvenil A del Barça, però, excepte en algun entrenament, Luis Enrique, l'aleshores entrenador del Barça Atlètic, no va apostar per ell. I, l'estiu del 2010, amb 18 anys, li va arribar l'oportunitat de la seva vida. "Quan Ibrahimovic va marxar al Milan procedent del Barça, Adriano Galliani —la mà dreta de Berlusconi— i Ariedo Braida —aleshores el director general del Milan i temps més tard responsable del futbol internacional del club blaugrana— van voler un jugador promesa del Barça i jo vaig veure el moviment amb molts bons ulls", recorda l'igualadí.

Va començar a jugar al filial rossonero amb la idea d'anar creixent, però mai va arribar al primer equip. Així, el gener del 2013 se'n va anar cedit al Saragossa, on va jugar tres partits a Primera. L'estiu d'aquell mateix any marxaria lliure al Girona, on, a Segona, va tenir més minuts. Però les coses seguien sense sortir-li bé i el seu camí va anar fent parades a l'Albacete, també a Segona; l'Espanyol B, a 1a RFEF; i el Lugo, una altra vegada a Segona. El 2018 va agafar les maletes per jugar a l'Índia abans de retirar-se el 2021 a l'Hospitalet, a 1a RFEF.

"Amb 28 anys vaig decidir retirar-me i agafar un altre camí. És evident que l'adrenalina que vius en un camp de futbol amb 60.000 persones és difícil de viure fent una altra cosa. Però conèixer un jugador que no té confiança i que, després de començar a treballar amb mi, als dos partits està fent accions en què gaudeix, també em posa la pell de gallina", explica il·lusionat. "Què és millor o què és pitjor? Cadascú escull la seva vida", conclou Carmona amb un somriure d'orella a orella.