El dia que Messi es va disfressar de Cristiano

BarcelonaSi tots els herois tenen el seu antiheroi, Leo Messi havia tingut com a rival, durant tants anys, Cristiano Ronaldo. Mentre l'aleshores davanter del Barça era elegant en el tracte en públic, discret i centrat només en el futbol, el mític jugador del Reial Madrid era tot el contrari, capaç d'incendiar-ho tot amb les seves declaracions, els gestos o els hàbits a la gespa. Bo o dolent? Això sempre depenia dels ulls que s'ho miraven, normalment condicionats pel color de la samarreta. Per a alguns, la rauxa de Cristiano implicava un lideratge imprescindible en un equip. Per a d'altres, el savoir faire de Messi s'ajustava més a la mentalitat catalana, que no renuncia als objectius màxims però que evita alçar massa la veu.

Precisament, aquest toc discret de Messi era sempre criticat a l'Argentina. Mentre el 10 ho guanyava tot a Barcelona, a l'albiceleste li reclamaven els mateixos èxits, sense tenir en compte que l'equip, la preparació i l'entrenador d'un equip i l'altre eren com la nit i el dia. Sempre comparat amb Maradona, al jugador de Rosario li exigien un lideratge sorollós, dels que es fan veure. No n'hi havia prou amb sostenir ell solet una selecció de nivell mitjà –tirant a baix– a còpia de gols que guanyaven partits a l'últim sospir. Fins que va arribar l'última Copa Amèrica i, finalment, aquest Mundial. Si l'estiu passat va liderar el triomf argentí en el torneig de seleccions sud-americà, a Qatar Messi ha fet un pas més. La seva imatge s'assembla molt més al que esperaven d'ell els més radicals que no pas el que s'havia vist històricament: el davanter va exhibir contra els Països Baixos el seu costat més irreverent. I això que va acabar passant ronda.

Les declaracions i reaccions de Messi, sorprenents i desconegudes

"Vaig sentir molta ràbia quan van empatar perquè em va semblar molt injust i perquè va arribar en una falta que no era. Però bé, va ser així tot el partit", deia Messi, escollit el millor de l'eliminatòria, encara encès després que l'Argentina veiés perillar una classificació que tenia encarrilada a la segona part, amb dos gols d'avantatge, i que va haver de certificar als llançaments de penal. Va rebre tothom, començant per Mateu Lahoz, de qui va dir que era "increïble que la FIFA designés un àrbitre així en un partit com aquest". També es va encarar amb Weghorst a la zona mixta, a qui va dir "bobo". I a la gespa, festejava el triomf fent el Topo Gigio –posar-se les mans darrere les orelles– mirant fixament cap a Van Gaal, tècnic que s'havia limitat a dir que les opcions del davanter argentí eren menors si els neerlandesos aconseguien tenir la possessió de la pilota.

Messi va mostrar el seu costat més vulgar. Una actitud xulesca desconeguda en ell, perquè no és habitual veure'l perdre els papers en públic, ja que acostuma a treure la ràbia en la més estricta intimitat. Però no va ser només cosa seva. Tots els futbolistes argentins van pecar, en algun moment o altre, d'incontinència en un duel que, com tots els de l'albiceleste, transcendia el que és estrictament futbolístic. La selecció argentina s'ha contagiat de l'angoixa del seu país, immers en una crisi social, política i econòmica d'una magnitud majestuosa i que s'ha encomanat a aquest Mundial com si fos la panacea universal.

L'última gran oportunitat de Leo Messi

El davanter de Rosario, que va alçar per fi la Copa Amèrica després de molts anys de frustracions, té a Qatar l'última oportunitat de guanyar un Mundial. Eliminades Alemanya, l'Uruguai, Espanya, el Brasil i Portugal, el camí de l'albiceleste sembla una mica més assequible –que no vol dir fàcil–. Però, a la vegada, això no ha fet més que augmentar l'exigència cap a un equip que supleix amb ràbia el futbol que li falta per competir. Ho resumia bé l'entrenador, Lionel Scaloni: "Tenim jugadors amb aquest caràcter. Un caràcter, per cert, que els ha portat on són. No podem reprimir aquest indi que porten a dins perquè és molt positiu. Però alerta, que tot té un límit". Les semifinals contra Croàcia seran una altra història.