Jèssica Vall: "Dic adeu a una part de mi, però jo no he viscut en una bombolla"

Barcelona"És com preparar un casament, costa gaudir-ho", diu amb una rialla Jessica Vall (Barcelona, 1988) en referència als actes per anunciar que després de més de 20 anys a la natació professional, es retira. Vall rep l'ARA al Club Natació Sant Andreu, rodejada de fotos seves i les medalles guanyades, entre les mirades d'admiració dels joves nedadors d'un club que ja ha preparat que la seva foto quedi per sempre més a la piscina central per inspirar les noves generacions. Considerada una de les grans especialistes catalanes de la braça, amb un bronze als Mundials de Kazan del 2015 als 200 metres braça com a gran fita, ha estat olímpica tres cops. Després de la pròxima Copa d'Espanya de clubs d'aquest desembre, es retirarà. Però no s'allunyarà de les piscines.

Ha arribat l'hora de retirar-se. Per quina raó ara i no després dels Jocs de París?

— És una decisió que tenia molt meditada i l'any passat ja vaig encarar la temporada amb aquesta idea. Era una mica igual quin era l'escenari final, si era a París o era a la copa que es farà d'aquí a uns dies a Sabadell. Ara, sí que és cert que aquest any han passat coses que ho han condicionat tot. Primer, que no vaig aconseguir la marca mínima per anar als Jocs de París per dues dècimes. Aquella setmana va ser dura, ja que s'escapava un somni, però després vaig rebre la trucada de la Federació Internacional i em van dir que aniria a París com a nedadora convidada. De sobte tot canviava. Sabia que les semifinals dels 200 braça serien la meva darrera gran cursa i va ser un moment molt dur de gestionar. Quan va acabar tot sentia que em faltava alguna cosa, però no sabia què era. Me'n vaig anar de vacances pensant-hi. A París molta gent va venir per ser amb mi, però en parlava amb la meva psicòloga i seguia amb la sensació que m'havia sentit massa sola en aquell moment. I jo no soc una persona solitària. Després vaig descobrir que m'havia faltat l'equip. M'havia faltat competir en equip. Així que en saber que la Copa d'Espanya de Clubs es faria a prop, a Sabadell, vaig demanar poder retirar-me així.

Després de París havies seguit entrenant igual o ja feies vida de retirada?

— Ara ja estic treballant a 40 hores a Etixx, una marca de suplementació. Abans ja hi treballava amb jornada reduïda, però després de les vacances ja feia 40 hores i podia entrenar menys. Ara estic intentant entrar dins de grup d'aquestes 14 nedadores que poden anar a la Copa d'Espanya de Clubs, entrenant fort. Evidentment, tinc clar que el meu paper no és fonamental, però vull ser allà si el grup em necessita, sigui animant o sigui nedant. Crec que serà una bona manera de posar punt final a la meva trajectòria, perquè crec que he sigut una nedadora amb molt d'equip.

Ha canviat molt el CN Sant Andreu, en aquests anys. Cada cop amb més pes a la natació d'alta competició.

— Sí, estic contenta d'això. Ens hem fet un espai a la natació d'alt rendiment i el waterpolo. Jo crec que això ha de servir d'inspiració. I em recorda quan jo vaig començar al CN Catalunya. Llavors era l'època daurada del waterpolo masculí i jo veia per allà el Manel Estiarte, el Jesús Rollán... era increïble. Crec que aquí no ha d'haver-hi competència entre disciplines, sinó al contrari, inspirar-nos els uns als altres.

Anem als inicis. Tu et formes al CN Catalunya.

— Els meus pares em van apuntar a un curs d'estiu i una de les entrenadores era una àrbitra internacional, la Marta Soler. Ella va veure que tenia qualitats i em va enviar al CN Catalunya per una prova. I allà van veure que era bona en braça. A la natació pots dominar el crol, l'esquena... però la braça costa molt. A la braça fas una puntada de peu antinatural, costa d'aprendre. Quan veuen que algú ho domina de forma natural, els entrenadors sempre s'emocionen. I jo, sense saber-ho, era bona amb la braça. Vaig quedar-me allà fins que tenia 18 anys, quan vaig passar tres temporades a l'Hospitalet. I després, ja al Sant Andreu.

De la teva carrera amb què et quedes? Els tres Jocs Olímpics?

— Si... és que els Jocs... a mi els Jocs del 1992 a Barcelona van marcar-me molt. Molt, eh? Pensa que la meva pel·lícula preferida quan tenia 4 anys era la inauguració de Barcelona 92. Els meus pares estaven contentíssims, perquè eren 4 hores de pel·lícula que jo estava enganxada. Mirava un cop i un altre el film... fins i tot la desfilada de les delegacions! De petita ja somiava en els Jocs i he participat en tres. Amb 30 anys de carrera esportiva he tingut molta gent que m'ha acompanyat i molta gent que l'esport m'ha donat l'oportunitat de conèixer. He tingut sort.

Els Jocs de Tòquio, amb la pandèmia, van ser ben estranys...

— Va ser un moment molt dur, no només per la pandèmia. Les mínimes que havíem fet de sobte ja no valien, calia refrendar-les. Els esportistes vam patir molt estrès i jo, que volia arribar a la final olímpica, no vaig aconseguir-ho.

Per això era important poder anar a París?

— En part. Quan vaig pensar que em quedava fora no m'ho podia creure. La gent no sabia el que havia patit, la lesió del 2023 amb una fractura al peu, la gent que dubta de tu... va costar recuperar la confiança. A més, no anar al Mundial de Doha no hi va ajudar, em va treure ritme competitiu i em va treure confiança. Quan vaig dir que volia anar a París sent veterana més d'un no s'ho creia.

Has estat un exemple de com competir a primer nivell, sense deixar d'estudiar. Vas fer biologia humana a la Pompeu Fabra i després, recerca.

— Ha sigut molt difícil, però sempre he tingut gent al voltant per ajudar-me. Quan era a l'ESO la meva vida ja es feia entorn de natació. Jo no ho considerava la meva feina, perquè em divertia. Sí que a la universitat va ser una mica més complicat, però les meves amigues em van ajudar. I va ajudar-me la meva tutora. Si estàs a un centre d'alt rendiment tens la figura de la tutora, que fa de nexe amb els professors, per trobar encaix entre els entrenaments, la competició i els estudis. Vaig fer uns estudis que són exigents, però crec que fer-ho m'ha ajudat a no estar desconnectada del món. No he viscut tancada a una bombolla, volia anar als Jocs però també estudiar. Altres esportistes es retiren i pateixen molt, perquè han viscut desconnectats. Jo tinc clar que patiré per retirar-me, però he fet vida d'estudiant i treballo. La meva vida no és només la competició. És fotut, retirar-te. T'has creat una imatge de tu mateix a través de l'esport i estàs dient adeu a aquesta part de tu. És com un procés de dol i suposo que em passarà, quin remei. És bo saber-ho.

Seguiràs vinculada a la natació, entenc.

— M'agradaria seguir-hi vinculada, cert. De moment faré xerrades, vull que la gent entengui que és primordial divertir-se. Per això he creat una empresa per estar vinculada a la formació, tant dels nens petits com de la gent gran. Es diu Feel the water i la vull fer servir per tornar a la natació el que m'ha donat.

Sempre parles de divertir-te. Sempre rius. No com altres esportistes que parlen de dolor, sacrifici.

— És que per a mi ha estat una diversió, tot i que passes moments fotuts, eh? El 2019 estava bloquejada, a un pas de la depressió, però va anar bé. L'esport d'alt rendiment no és sa. Als Olímpics se'ns posa en el focus d'actualitat només cada quatre anys i esperen que guanyis! Estàs competint amb els millors del món i la gent parla de fracàs si no te'n surts. En lloc de buscar la crítica, hem de parlar d'esperit de superació més enllà de les medalles. Tothom té una història per explicar, a vegades es parla de fracassos sense saber si aquella persona ha patit lesions o problemes personals. Jo arribo a París amb 35 anys, superant una lesió i patint que es fessin brometes dient que no me'n sortiria. Cal parlar de les coses bones i les dolentes. Cal gaudir de tot. Bé, és la meva forma de veure les coses. Vull transmetre això a la gent, que gaudeixi i respecti. M'ha influenciat conèixer la cultura japonesa, és molt respectuosa. Allà, abans d'entrenar es fa una referència a la piscina, s'agraeix a l'aigua que ens deixi entrenar. Aviat faré un clínic amb els més menuts del Sant Andreu i vull començar així: fent una reverència a l'aigua.