I què diria de tot plegat, Joaquim Maria Puyal?

BarcelonaDe tant en tant em passa. Davant d'una informació rellevant referent al Barça, em faig aquesta pregunta: què hauria dit en Puyal?

L'últim partit que Joaquim Maria Puyal va retransmetre va ser el 2018. Va tenir bona vista, veient tot el que ha passat després. Va ser l'any de la remuntada de la Roma contra el Barça. Llavors, una crisi blaugrana era no poder ser campió d'Europa. Cinc anys més tard, el Barça busca la forma de superar una eliminatòria europea qualsevol com sigui, amb un munt de deutes, un estadi per refer i tants fronts oberts que costa seguir l'actualitat del club. Et perds, en els mil fronts oberts d'una entitat que no deixa de sorprendre.

Què hauria dit en Puyal del cas Negreira? ¿I dels últims mesos de Bartomeu? No m'ho pregunto per evidenciar estar decebut amb el present dels mitjans de comunicació, perquè no ho estic. Sempre he pensat que en totes les generacions hi ha gent brillant i gent que fa vergonya. Gent honesta i gent que es ven per quatre rals. Passava durant el segle XIX i passa ara. Canvien les velocitats, les plataformes, els ritmes i els llenguatges, però l'essència sol ser la mateixa. Qui vulgui trobar gent creant continguts de qualitat a les noves plataformes, la trobarà. Qui vulgui descobrir joves amb talent i ganes de prosperar, els trobarà.

Si enyoro en Puyal és bàsicament per mèrit d'en Puyal. Per alguna cosa era el mestre. Enyoro el seu esperit crític i la capacitat d'analitzar sense estridències. El perfeccionisme, l'ús de la llengua. I el fet que mai tenia pressa per ser el primer a tirar una pedra quan apareixia un nou escàndol. Escoltava, preguntava, reflexionava. I després, hi deia la seva. En l'era del titular fàcil, de l'obsessió per cridar l'atenció, d'opinar del tema de moda al segon, com si en cas de no fer-ho no existissis, enyoro el ritme d'en Puyal.

Els debats generacionals sempre m'han fet mandra. Aquestes trinxeres en les quals els veterans ataquen els joves sistemàticament. Les generacions hem d'aprendre entre nosaltres, en lloc de treure'ns els ulls. Algú que és al mig, com jo, aprèn molt dels joves. Jo el que enyoro són els mestres. Tota fornada de periodistes necessita gent amb experiència convivint amb d'altres que comencen. I jo, cada cop que l'actualitat em supera, penso en quin consell donarien aquells que ja les han vist de tots els colors.

De bons periodistes en tenim a totes les generacions, però de mestres, ben pocs. Tant de bo en les generacions que venen per darrere d'en Puyal puguem tenir nous mestres que no siguin valorats només amb la fredor dels likes, els followers, quatre crits i estadístiques. Tant de bo els mestres del futur, com en Puyal, siguin valorats per les seves idees i les seves preguntes.