Djokovic recupera el seu millor joc i conquereix Austràlia per novena vegada

BarcelonaNovak Djokovic segueix encaparrat en convertir-se en el tenista amb més títols de la història. El serbi, un geni diferent, ha guanyat per novena vegada l’Open d’Austràlia, el torneig on sol sentir-se com a casa, i ha començat la temporada de la millor manera possible. El rus Daniil Medvédev no ha pogut plantar-li cara i ha caigut en tres sets (7-5, 6-2 i 6-2). Si en la seva primera final d’un torneig gran, el 2019 contra Nadal, el rus va caure en cinc sets després d'aixecar un mal inici de partit, a Melbourne ha acabat traient la bandera blanca davant l’agressivitat del serbi, que en breu superarà el rècord de Roger Federer de setmanes com a número 1 del rànquing de l’ATP. Djokovic ha imposat el seu joc amb una exhibició tàctica, de fortalesa mental. Cada cop que el jugador de Moscou reaccionava, el serbi li tallava les ales. Tocant-se el cap, deixant clar que era un triomf amb el cervell, Djokovic ha aconseguit el títol que portava mesos somiant gràcies al fet que ha retrobat el seu millor joc.

Amb aquest triomf, Djokovic ja suma 18 torneigs de Grand Slam, i se situa a només dos dels 20 de Federer i Nadal. Quan va començar a cridar l’atenció, amb aquell primer triomf a Austràlia el 2008 contra Jo-Wilfred Tsonga, Djokovic semblava destinat a ser un actor important però secundari en la rivalitat entre el mestre Federer i el jove Nadal. Però Djokovic gaudeix tancant boques, esguerrant plans. En una taula amb dos plats, s’hi ha assegut per menjar al costat del suís i el mallorquí. De vegades, a molts els molestava la seva presència. Un duel Nadal-Federer era massa perfecte perquè l'espatllés aquest balcànic que a voltes semblava més pendent de fer bromes a la pista. Federer és l’elegància, la perfecció. Un jugador tan seriós que quan riu sembla incòmode. Li canvia la cara, com si fos una persona diferent. Nadal és el cor del tenis, la lluita, la capacitat de superació. Un jugador que tampoc riu. O pateix, amb la seva eterna ganyota, o plora d’emoció quan guanya. Djokovic, en canvi, riu, bromeja, balla. No, no encaixava.

Però el serbi s’ha enfortit i sempre torna. Cada final d’un torneig gran l’ha guanyat d’una forma diferent. Ara patint, ara passant per sobre dels rivals. Ara aixecant finals perdudes, ara despentinant-se poc. Si Wimbledon és el jardí de Federer i Roland Garros la sala d’estar de Nadal, Djokovic s’ha fet fort sobre la pista ràpida d’Austràlia, a Melbourne, allà on sempre hi ha centenars de serbis a la graderia. Si, la comunitat balcànica d’Austràlia sempre l’ha animat, a Djokovic. També aquest any, que han pogut tornar a les pistes.

Si en l’inici del torneig Djokovic va perdre alguns sets i va arribar a trencar una raqueta, quan ha arribat la final ha demostrat capacitat de centrar-se en el joc aparcant les bromes per al final, sense donar opció a un Medvédev que s’ha anat desgastant amb el pas del partit. Djokovic arribava a la final després d’haver passat 4,5 hores més a la pista que el rus, ja que el seu camí havia fet pujada. Però la final ha estat bufar i fer ampolles. El primer set l’ha guanyat 7-5, després d'una batalla preciosa on el nivell de joc ha estat molt alt a les dues bandes. Però quan Medvédev semblava que dominava, un break del serbi l'ha desconcertat. Més enllà del joc, cal tenir fortalesa mental. I Djokovic fa molt que va trobar la forma de centrar-se en el joc.

El segon set ja ha estat còmode per un Djokovic imperial amb la seva dreta. Medvédev anava de punta a punta de la pista, sense poder arribar als cops agressius d’un serbi que ha dominat des de la ratlla de fons. Al tercer, el rus s’ha fos, desconcertat. El serbi ha arribat a jugar d'una forma més defensiva, esperant l'errada del rival. A la prèvia, Djokovic havia advertit del perill que presentava Medvédev, ja que el rus l’havia derrotat a les finals del Màster de la temporada passada, el primer gran títol de Medvédev. El rus, de fet, encarna la nova generació, la que intenta obrir una nova era més enllà de Nadal, Federer i el mateix Djokovic. Però el futur haurà d’esperar. Djokovic ja té la seva novena corona a Austràlia, on no ha perdut mai cap final. Quan hi arriba, guanya. I, de pas, obté la redempció després d’un any complicat en què va tornar a ser el bad boy quan va organitzar un torneig benèfic als Balcans que va acabar amb positius per covid-19 per no respectar les mesures de seguretat. Amb Djokovic sempre hi ha la sospita que cometrà alguna errada. Però potser aquesta sospita és la seva motivació per tancar la boca als rivals.