El do que converteix Pedri en un jugador tan especial

BarcelonaPau Cubarsí, fascinant com de costum, es va emportar el premi al millor jugador del partit. Potser va sorprendre. La qüestió, en aquest cas, és que ja han deixat de ser notícia les seves meravelloses actuacions. Creatiu amb la pilota als peus, atent i concentrat sense, i sempre amb aquell punt de tensió, tant a l'hora de fer les passades com a la d'intervenir en duels defensius, que el fan un central completíssim a la seva tendra edat. Però dins del bon partit col·lectiu del Barça també va destacar la finesa de Pedri González i, aquesta sí, és una notícia significativa. No pas perquè no l'hagués exhibit en altres moments, sinó perquè com passa sovint de seguida que algun jugador del Barça ho fa bé, encara que sigui sense la regularitat i la constància exigida a l'elit, se'l situa a l'altar dels millors jugadors del planeta futbol.

Pedri, a qui molts fa anys que consideren el millor migcampista del món i una fotocòpia d'Andrés Iniesta, no havia jugat mai de manera continuada al nivell que vam veure contra el Brest i que estem veient aquesta temporada. És probable que el context de l'equip no hi ajudés i és segur que tampoc ho feien les lesions i, sobretot, una cosa molt normal, el mateix procés de maduresa futbolística d'un jugador que acaba de fer només 22 anys.

Pedri té un do boníssim, fonamental en els migcampistes: és molt difícil, gairebé impossible, prendre-li la pilota. No la perd i, curiosament, aquest ha sigut el problema del Barça en els dos últims compromisos de Lliga, a Vigo i també a Sant Sebastià. El conjunt blaugrana en va perdre masses i, sobretot, les va perdre massa ràpid. Quan això passa, quan no has pogut ordenar-te amb ella ni allargar mínimament la seqüència de passades a camp contrari, és impossible fer una bona contrapressió o una pressió alta que ofegui la sortida del rival. Senzillament et falten efectius. Com que no has viatjat de manera agrupada amb la pilota, després, quan la perds, no tens prou jugadors per aplicar la pressió que pertocaria allà on s'ha produït la pèrdua. El rival troba espai per progressar, tu tens una distància de relació poc cuidada entre línies i, en definitiva, correm-hi tots amb la defensa alta… Quan això passa, Iñigo Martínez i Cubarsí estan venuts perquè el passador de l'equip rival sempre podrà aixecar el cap i, amb comoditat, llançar a l'espai als seus companys.

El Barça necessita jugadors que no la perdin i que se la quedin, però que se la quedin amb sentit. Tu te la quedes, atreus la pressió del rival, alliberes companys i fas la passada a l'home lliure en el moment indicat. Lamine Yamal, encara que sembli mentida a la seva edat, és un mestre en això. Dani Olmo, per exemple, també ho interpreta bé. Per la seva banda, Pedri és el migcampista més clàssic de l'equip que, una vegada reunides les seves capacitats tècniques i arguments tàctics, té més eines per poder fer bé una cosa que sembla fàcil, però que no ho és gens. Una acció que, encara més si la pots alternar amb el talent per driblar o deixar enrere a algun rival, en desencadena moltes altres, com per exemple superar la seva pressió, fer que reculi tota l'estructura de l'altre equip, la possibilitat de fer progressar el teu amb pilota, endreçar-te amb ella i, en última instància, aplicar la bona pressió que hem vist del Barça de Flick en aquests primers mesos.