El dolor i la glòria olímpica, separats per 100 metres

BarcelonaHi havia massa humitat, aquell 31 de juliol del 1992. Una calor enganxifosa, poc adequada per a una disciplina tan sacrificada com els 20 quilòmetres marxa. L’eufòria ja s’havia apoderat de Barcelona després dels primers dies dels Jocs Olímpics. El Dream Team ja feia de les seves a Badalona i els primers esportistes locals havien començat a guanyar medalles. I el 31 de juliol tocava l’estrena de les proves d’atletisme, amb les primeres sèries dels 100 metres llisos i la final dels 20 km marxa. Amb sortida a un circuit instal·lat a la Zona Franca, abans d’afrontar la cruel pujada a Montjuïc. “Hi havia un 90% d’humitat i gairebé 30 graus, era un clima terrible, no ens feia ser optimistes” admet Dani Plaza.

Dos catalans sabien que tenien opcions de pujar al podi, Plaza i Valentí Massana. La marxa ja tenia prou tradició llavors, gràcies especialment a dos marxadors del Prat de Llobregat: Jordi Llopart, que s’havia convertit en el primer espanyol a ser medallista olímpic en una prova d’atletisme, amb la seva plata als 50 km marxa a Moscou el 1980; i Josep Marín, plata als Mundials del 1983 als 50 km marxa i or als Europeus del 1981. Abans, l’atletisme era un esport destinat a atletes estrangers que semblaven déus grecs, tan alts i forts. Però l’atletisme català va respondre amb marxadors menuts i prims, amb un cor de ferro. Plaza, de fet, era entrenat per Llopart, i Valentí Massana per Marín. La rivalitat passava dels mestres als deixebles. Amb 26 anys Plaza havia estat subcampió europeu el 1990 a Split i tenia al cap el record dels Mundials de Tòquio del 1991, quan va adonar-se que havia estat desqualificat quan ja celebrava la medalla de bronze. En la marxa, els jutges segueixen de prop els atletes i si consideren que la seva tècnica no és la correcta, els avisen. Al tercer avís, els desqualificaven. A la marxa es tracta d’anar el més ràpid possible sense córrer. És a dir, caminar ràpid, amb un dels dos peus sempre en contacte amb el terra, cosa que ha portat a més d’una desqualificació que els marxadors consideren injusta. La diferència entre la felicitat i el drama és ben petita, en aquest esport que ja apareix documentat el segle XVIII a Anglaterra. I Plaza no volia acabar amb el cor trencat de nou a casa, a Barcelona. “Vaig treballar especialment la tècnica per evitar ser desqualificat”, recorda sobre aquells dies.

La Verge Immaculada

La irrupció de Massana, de 22 anys, havia alterat l’escenari. El marxador de Viladecans havia acabat cinquè als Mundials del 1991 i arribava fort, tot i que no volia fer volar coloms. “Fa uns mesos vaig somiar que guanyava l’or, però no serà així. Amb aquest clima, està fotut”, deia espolsant-se de sobre la pressió a la prèvia d’una cursa estranya, perquè, com que es feia tan a prop del Baix Llobregat, per als marxadors era com competir al seu barri. “Per moments sento com si fos una cursa local”, deia de broma Massana, que no era gens supersticiós. “Jo només porto a sobre el meu bon humor” deia rialler quan li demanaven per les supersticions de Plaza. Una herència familiar. De fet, el pare del marxador gairebé es va perdre la final perquè la mare, devota de Maria Immaculada, va exigir-li que tornés a casa al Prat per veure si havia deixat les espelmes davant la marededéu massa a prop de les cortines. Tenia por de provocar un incendi. Al final, l’incendi el va provocar el fill, que va entrar en solitari a l’estadi Olímpic per guanyar la medalla d’or. Amb tots els seus veïns del Prat animant-lo. “Vaig passar del silenci al soroll. Notava aquell xiulet a les orelles previ a acabar fos. I en entrar a l’Olímpic, el soroll va ser espectacular”, recorda Plaza, que sabia que si arribava primer destacat a la pujada final, tenia gairebé fet el triomf. “Per darrere venia Massana, que en un esprint final encara em podia atrapar. Li treia 10 segons, que sol ser suficient, però no les tenia totes. I de sobte, en girar el cap ja no el vaig veure. Vaig pensar que s’havia cansat”, admet.

Però no. Plaza va endur-se la glòria i la primera medalla d’or de l’atletisme espanyol. I Massana, just a la porta d’entrada de l’Olímpic, quan tenia la plata al coll, va ser desqualificat. “Anava massa cansat i no he controlat prou la tècnica”, explicaria després. Pocs metres van separar la glòria de la decepció. Cara per a un, creu per a l’altre. A la porta de l’Olímpic, un jutge va considerar que els peus de Massana havien anat massa ràpid, sense tocar a terra. El marxador de Viladecans es trauria l’espina amb l’or als Mundials del 1993 i un bronze olímpic als 50 km marxa als Jocs del 1996. I ha continuat tota la vida vinculat a l’atletisme, trobant-se de tant en tant amb Plaza, que va marxar a viure a Torrevella, Alacant, on va passar de l’atletisme a la política, fins que va plegar com a regidor d’esport del PP quan es va saber que havia fet servir el telèfon de l’Ajuntament per fer trucades a línies eròtiques.