Edu Castro: “El més important és no trair-te mai a tu mateix”

BarcelonaEdu Castro (1966, Vigo) té un discurs hipnòtic. El fila des de la tribuna d’exjugador modest -i orgullós-. Primer és sensat, després entrenador i, per acabar, la mà que mou el Barça Lassa d’hoquei. Amant de la lectura, l’advocacia, la seva professió, és “un hobby més”. Porta gairebé 40 anys amb un retolador a la mà dibuixant sistemes. L’eliminatòria de quarts de la Lliga Europa que s’estrena avui a la pista del Noia (19.45 h, Esport3) és la seva nova prioritat. Les del curs passat, el del debut, van acabar amb sis títols al museu del club. És mig matí. El gallec porta des de les 7 davant la taula del seu despatx.

¿Algú li ha dit alguna vegada que treballa massa, que al Barça s’ha de viure més tranquil?

L’altre dia a Vic em vaig trobar un amic de la infància, el Ramon. Em va dir això, que amb aquest equip no cal treballar gaire. Aquesta crec que seria l’errada. El fet que tingui tant talent no vol dir que tu no hagis d’invertir-hi hores. Treballes perquè el jugador tingui tota la informació possible en el moment de prendre decisions. Probablement és un tòpic que s’ha de desmitificar. Ens falten hores de feina. Ho analitzem tot. Quan dic tot és tot.

És bo establir i accentuar les jerarquies?

La jerarquia només serveix perquè tothom tingui clara la seva responsabilitat. Hi ha d’haver molta llibertat per suggerir. Les coses no són innegociables. Els jugadors et donen inputs. Prendre decisions ens obliga a reunir-nos i convèncer-nos entre nosaltres.

Què és més eficient, el diàleg o la mà de ferro?

Es pot treballar des del bon rotllo sabent que, quan toca treballar, es treballa, i quan cal divertir-se, desconnectes. A mi m’agrada que la gent no obeeixi una ordre determinada, sinó que siguin conscients que no poden fallar al grup. Ja no a mi, sinó als companys. Els grups creixen quan es prenen decisions. Hem de guanyar tots en la relació jugador-entrenador.

¿El resultadisme l’ha obligat a canviar algun dels seus principis?

Estem obligats a guanyar sempre en l’esport professional. Ens ho recorda la història del Barça d’hoquei. Som presoners d’una paradoxa brutal, perquè com més guanyem, més fàcil sembla fer-ho. Arribarà un dia que perdem. No es pot mantenir un percentatge del 80% de títols guanyats en dues temporades. Hi ha una pressió brutal, però ens encanta, perquè vol dir que tothom ens veu com el rival a batre.

¿Li preocupa la manca de paciència de l’entorn del club?

Crec que si agafem el famós “Partit a partit” del Cholo Simeone i el transformem en “Bola a bola” a cada entrenament, que em sembla més adequat, l’equip no té sostre, és de vidre. Aquí no et pregunten per què has guanyat tants títols, et pregunten per què vas perdre’n un. Has de preocupar-te de mantenir la gana per seguir guanyant. Ja ens ocuparem nosaltres de fer-li veure a l’entorn que això té el seu mèrit. Nosaltres treballem perquè, quan no puguem ser brillants, siguem molt sòlids.

¿Pesa més la necessitat de guanyar o l’estil?

El més important és no trair-te a tu mateix, mai. El Jordi [segon tècnic] i jo no vam utilitzar la pissarra durant la final de la Copa d’Europa de l’any passat. Vam deixar-la a un costat. Portàvem mesos amb uns principis determinats. Ens els sabem de memòria i el que volem és ser fidels a nosaltres mateixos. I precisament en els moments de màxima pressió, aquests principis han de sortir. No pot ser que el neguit que et genera el partit o el context et faci jugar a una altra cosa.

¿L’equip ha interioritzat el seu llibre d’estil?

Ara estem molt millor que la nostra primera temporada. El missatge ha arribat a la plantilla i s’ha vist reforçat amb victòries, això ajuda molt. La gent està convençuda de la feina que fem. Estem convençuts que tot és millorable. Ara juguem els quarts d’Europa. Només ens hem guanyat el dret de jugar l’eliminatòria i tenir el factor pista a favor, res més. Aquesta fase també és nova perquè ens falta el Sergi Panadero [lesionat]. L’equip ha d’aprendre ja a jugar sense ell.

¿Com gestiona els canvis a la planificació del curs?

La planificació serveix per orientar-te, però el més important és el que passa cada dia. Si un dia un jugador arriba una mica tard per culpa del trànsit i et diu si pot fer la sessió de gimnàs després de l’entrenament, no passa res. És important la planificació, sí, però has de prioritzar. Els jugadors són persones que un dia poden tenir mal d’estómac, una grip o un problema amb la parella o la família. Poden passar moltes coses que poden descentrar-los.

¿El tècnic pot permetre’s tenir frustracions?

No serviria de res. El dia que ens diuen que el Pana estarà fora tota la temporada no pots plorar i fustigar-te. Has de veure-ho com una opció per evolucionar i sobreposar-te. Que això vol dir ser menys competitiu, doncs no pots fer-hi res. On no hi ha dues possibilitats no et pots equivocar. Mala sort, tots junts i endavant. Si no guanyes ningú recordarà que un jugador estava lesionat.

L’escut li pesa a l’entrenador?

Em va pesar una vegada. Jo recordo quan entro al Barça, el 2005, amb l’equip júnior. Vaig venir amb una idea de joc pròpia, diferent de la d’ara. No crec en un entrenador que té el seu pla i els jugadors s’hi han d’adaptar. Has d’aconseguir rendiment, no que llueixi el teu plantejament preconcebut. Recordo que els primers partits eren un desastre. Vaig fer una reflexió personal i vaig veure que m’estava equivocant molt. Aquí sí que em va poder la pressió del Barça. L’obligació de guanyar em va ajudar a fer canvis i millorar com a entrenador. No pots pensar què passarà si perds, sinó què puc fer per guanyar.

¿Un tècnic té menys formació per no haver sigut un gran jugador?

És una errada, com pensar que pel fet d’haver jugat tens l’experiència necessària per agafar un equip. Jo no sé que se sent en un vestidor abans d’una final. No en tinc ni idea. Jo el màxim que he jugat ha sigut la final d’un torneig escolar. El meu somni era jugar a Primera Catalana i no ho vaig aconseguir. Però sé què és dirigir un equip en una final del Campionat d’Espanya. És una qüestió de tenir bagatge i entendre els rols.

És fàcil fer autocrítica?

No és fàcil, però és imprescindible. A ningú ens agrada que ens critiquin. No passa res per assumir-ho. L’autocrítica és fonamental si la fas de veritat.

No perd credibilitat l’entrenador?

Els jugadors poden utilitzar-ho com a eina contra tu. Jo jugo amb l’avantatge de saber que ells, els meus, no ho faran. No sé què passarà en un futur [riu]. Si jo tingués algú al vestidor que pogués actuar així, el meu missatge variaria. Jo sóc jo i les meves circumstàncies.

Es cansa de guanyar?

No et pots cansar de guanyar. És evident. Normalment quan dius que et canses de guanyar és perquè detectes que estàs començant a perdre. Jo vull anar a una muntanya russa perquè sé com funciona, que puges i baixes. I vull tornar-hi si m’agrada. Pots arribar a perdre de vista què et fa guanyar perquè t’has adormit en la teva zona de confort. No has de pensar que guanyes perquè ets bo.