"Una i mil vegades tornaria a fer el mateix, perquè els valors van abans que les medalles"

BarcelonaElena Congost, l'atleta catalana que va ser desqualificada de la marató dels Jocs Paralímpics de París després de travessar la línia de meta en tercera posició, reclama el seu premi a través d'una carta. “Hem escrit una carta amistosa al Comitè Olímpic Internacional (COI), el Comitè Paralímpic Internacional (IPC), el govern francès i els organitzadors dels Jocs en què els reclamem la medalla i que aquesta sigui compartida amb l’altra atleta, la que va acabar en quarta posició. Hem donat de temps fins al 20 d’octubre i, si no obtenim resposta, obrirem la via judicial”, diu.

L'ARA ha tingut accés a la carta, que ha estat redactada per Jean-Louis Dupont, el prestigiós advocat que va canviar el futbol europeu amb el cas Bosman. “Hi ha molta gent que em diu que no aconseguiré la medalla, però el que a mi m’anima és que un advocat tan prestigiós com Jean-Louis Dupont s’hagi mullat per defensar-me. Ho té molt clar i es va prestar voluntàriament a portar la meva defensa. No em cobra res i s’ha exposat públicament. Si una persona de la seva experiència ho té 100% clar, em dona molta confiança”, explica l'atleta, que pateix un 95% de ceguesa.

“El nostre advocat argumenta que estic fent una prestació de serveis i que, per tant, no poden limitar els meus drets. Aquesta norma tenia un sentit i una intenció quan es va posar, però la meva desqualificació no té sentit. És una estupidesa molt gran. El propòsit de la norma és evitar les trampes, però és evident que no és el meu cas”, recorda.

La defensa de Congost té molt clara la seva estratègia. "Els fets són coneguts. A pocs metres de la meta de la marató, Elena Congost va deixar anar breument la corda que la unia al seu guia per ajudar-lo. Ell patia rampes, però ella tenia legítimament por que patís una malaltia molt més greu. Elena Congost va reprendre la corda i va ajudar el seu guia a arribar a la meta, a pocs metres de distància. Elena Congost va ser tercera a la cursa i la quarta va travessar la meta uns tres minuts més tard", diu el text.

Les institucions espanyoles van reaccionar ràpidament. “No ho tinc per escrit, però m’han assegurat que la beca la tindré igualment. El que em diuen és que m’hauré d’esperar, però que tindrà caràcter retroactiu. Pel que fa al premi econòmic és diferent, perquè depèn de la medalla”, assegura.

La muntanya russa d'emocions que ha viscut Congost és molt intensa. “Estic tranquil·la i molt agraïda. Sento que he patit una injustícia, però no m’he quedat amb una sensació dolenta. Vaig arribar tercera a la meta i tothom ho va poder veure. M’han arribat missatges de suport d’atletes i especialistes d’arreu del món. Això em reconforta. La medalla ja no està a les meves mans, però he fet el que havia de fer”, recorda.

En un moment en què estava en joc una medalla olímpica, Congost va prioritzar els valors. “Una i mil vegades tornaria a fer el mateix, perquè els valors van abans que les medalles o els diners. Som esportistes i tenim molt clars els valors que cal promoure. Al llarg de la història, per fer avançar algunes normes o lleis ha calgut que algú les lluités abans”, analitza.

"M'han sorgit oportunitats"

La seva història ha servit per sacsejar consciències. “El suport dels mitjans de comunicació ha sigut molt positiu i això m’ha obert moltes portes. Si hagués guanyat una medalla, hauria passat desapercebuda, però ara m’he convertit en una de les imatges dels Jocs Paralímpics. M’han sortit més oportunitats que després de l’or de Rio de Janeiro", reconeix.

L’altre protagonista de la història, el guia Mia Carol Bruguera, té una sensació amarga. “Suposo que se sent responsable, però ningú li ha retret res perquè no cal buscar culpables", demana Congost, que té quatre fills petits i acaba de fer 37 anys. “Estic entrenant-me, però serà una temporada tranquil·la. Aquest any tindrem un Mundial, però encara no sabem ni la data ni la seu. L’objectiu és arribar als següents Jocs per treure’ns aquesta espina”, avança.