Eloi Amagat: “Assolir tants èxits ha superat tot el que somiava quan era un nen”

GironaDesprés de 9 temporades, 192 partits i incomptables mostres de fidelitat i estima als colors blanc-i-vermells, Eloi Amagat (Girona, 1985), el seu capità, abandona Montilivi. Immers en un núvol de sentiments, és l’únic futbolista de la història del Girona que ha jugat de Tercera a Primera, i ha viscut en primera persona la transformació d’una entitat que sempre portarà al cor.

Aquest dilluns es compleix un any de l’ascens a Primera.

Els dies 4 i 5 de juny del 2017 són els més feliços de la meva vida. Va molt més enllà d’un aspecte futbolístic o de la meva trajectòria, és una qüestió personal. Va ser perfecte, tot va sortir com havíem desitjat. Molts no estem acostumats a viure coses així, encara és molt recent i hem picat molta pedra per aconseguir tenir uns records que no oblidarem mai. Quan un és nen té molts més somnis que quan és adult però assolir tants èxits, amb el club de la meva ciutat, ha superat totes les expectatives que podia tenir.

¿Recorda la primera vegada que va entrar al vestuari?

Tot ha canviat tant... Era un vestuari antic i sense el futbolí que ara és part del patrimoni de Montilivi. Jo era un nen de divuit anys que havia tancat la seva etapa de juvenil i, de sobte, es veia en un club semiprofessional. Estava nerviós, no sabia com aniria ni com em rebrien els companys. El debut també va ser especial, amb tots els ingredients adequats per convertir-lo en màgic: jugàvem a l’estadi contra el Vila-real, en un partit de Copa coincidint amb les Fires. Vaig tenir la sort de fer el gol del triomf, encara en conservo imatges, ho tinc molt marcat a la memòria. Allà es va començar a escriure la meva història amb el Girona.

No es va consolidar fins al 2012, gràcies a Sergi Raset i Rubi, que el fitxen del Llagostera. Abans també havia jugat al Palafrugell, al Gavà i al Llorca.

Volia triomfar aquí, això només s’explica quan ho portes a dins, quan ho sents d’una manera profunda. És el meu club, l’anava a veure quan era petit, m’imaginava jugant amb la seva samarreta. He hagut de marxar i passar moments durs on dubtava si seria capaç de tornar a casa i viure del futbol. Cada vegada que m’he acomiadat del Girona, em deia a mi mateix que faria el que fos per tornar-hi, que lluitaria. Ara és diferent i no soc un il·lús, però prometo formar-me i treballar de valent per poder ocupar algun càrrec en un futur.

Quin paper ha jugat la família i els amics, en tot aquest procés?

Un dels avantatges de jugar allà on has nascut és que tens els teus a prop. Han sigut vitals, sempre m’han empès, no m’han deixat caminar sol en les tristeses. En els moments d’alegria també m’han recordat que som persones normals, que no fem res d’extraordinari. Em costa exterioritzar les emocions però saben que agraeixo tot el que han fet, sense ells hauria sigut impossible.

Li ha tocat viure fins a quatre intents frustrats d’ascens a l’elit, es diu aviat.

Recordo una conversa amb Quique Cárcel quan vam passar el mal tràngol contra el Lugo. Havia perdut la il·lusió, creia que no ho aconseguiríem mai, si amb tot de cara no havia succeït... Va estar molt serè, responent-me que confiava en mi i que necessitava que m’aixequés. Vaig estar a punt de tirar la tovallola.

No hi ha ningú més que hagi jugat de Tercera a Primera vestint els colors del Girona.

Els precedents diuen que hi ha molt pocs casos en el món del futbol. A vegades hi penso, quan estic sol. Me’n sento orgullós, no és gens fàcil haver-ho fet. Un dels motius de l’amor que sento pel club és haver estat present durant les situacions dramàtiques, on un descens hauria impedit viure tot el que hem viscut. Pel bé del club, i no per egoisme, espero ser l’únic nom d’aquesta llista, perquè voldrà dir que l’entitat no torna a trepitjar les categories on nosaltres vam haver d’estar.

Un dels principals actius d’aquesta època és que el futbolista només ha de jugar a futbol.

La situació d’avui era impensable. He viscut etapes tenses i complicades, exercint de capità el millor que he sabut, intentant ajudar els companys que volien que els representés. Això també m’ho enduc i espero que em recordin així. No ens pagaven i em reunia amb els alts càrrecs per demanar explicacions. Cada jugador té la seva vida i una família al darrere, necessita cobrar per viure. Hi ha hagut problemes realment greus, en què la situació esportiva ha fet viable el club quan molts ens donaven per morts.

Qualsevol oblida un homenatge com el que vostè ha tingut.

Han sigut moltes emocions, he viscut dies intensos. No m’agrada ser el centre d’atenció però estic content per les mostres d’agraïment i estima que he rebut: els companys, els amics i l’entitat m’han fet sentir especial. Ara ja tinc ganes de trobar un destí, encara tinc corda per continuar jugant.

Quin futur li vaticina al club?

Encara no hem tocat sostre. S’està portant l’entitat de la millor manera, treballant amb coherència i tranquil·litat. Tot s’ha traduït amb el que s’està veient i el futur és esperançador. Continuaran esforçant-se per fer encara més gran el nostre Girona.