Cristhian Stuani: “Em costarà recuperar-me del dolor, però tinc possibilitat de revenja”

GironaD’aquí cent anys a Girona encara parlaran de Cristhian Stuani (Tala, 1986), un dels millors futbolistes que han defensat mai la samarreta blanc-i-vermella. El davanter uruguaià se sincera a l’ARA respecte a les patacades d’un passat massa cruel i afronta amb esperança el tram final del curs, en què l’equip ha presentat la candidatura a disputar el play-off a Primera. Dilluns rep l’Sporting en un duel directe.

Què és el primer que et ve al cap contemplant Montilivi?

— Em recorda els moments d’alegria, les tardes bones que hi hem passat. No és fàcil fer tot el que hem fet aquests anys, perquè el més habitual és perdre. I sí, hem tingut grans decepcions també, però no es poden comparar amb les il·lusions viscudes. Després de tantes victòries i tants gols marcats, aquest estadi és com si fos casa meva.

Tot aquell que s’estima el Girona sent que en forma part. Trobar això és molt valuós.

— M’hi trobo a gust des que hi vaig arribar. Aquest és un club petit que té un cor gegant. Hem fet un viatge molt bonic, un trajecte de quatre anys en què l’entitat ha crescut i el seu nom s’ha fet més fort. A Europa mai havia estat tant temps a un lloc, i el que he gaudit aquí és impressionant. Però no només parlo per mi, també ho faig en nom de la família. És evident que esportivament a tots ens agradaria estar en una millor situació, tot i que estem molt centrats en el present. Pensem lluitar per tot el que vindrà.

Com ha sigut el comportament del club en les dificultats?

— A les persones que es mantenen fidels passi el que passi se les descobreix en els mals moments. Hi ha gent meravellosa al Girona, que s’esforça diàriament. Tot era de color de rosa a Primera, però fa un parell d’anys que ens ha tocat arremangar-nos i aportar positivitat. I la gent no s’ha amagat, ens hem mantingut ferms. Per això diem que som una família. No em vull deixar ningú, però puc incloure un munt de persones anònimes i treballadores a les quals sempre estaré agraït.

Quan es parla de crear un projecte, no se’ns pot oblidar que és impossible rendir sempre de la mateixa manera i a la mateixa intensitat.

— Hi ha factors incontrolables que intervenen durant el procés. Vam començar la temporada amb el cop del no ascens, canviant gairebé tota la plantilla i sense poder fer activitats que uneixin el grup perquè estem en plena pandèmia. Després, sumem-hi les lesions. És inevitable que tot això ens pesi. Ara, la part positiva és que no fa gaire hauríem signat ser on som, entre els sis primers i depenent de nosaltres. Som un equip amb totes les lletres i jugui qui jugui el col·lectiu no se'n ressent. Però si estem així és perquè abans ens ha tocat patir.

Va fer molt mal perdre la final del play-off contra l’Elx d’aquella manera.

— El grau de responsabilitat i compromís varia segons el temps que portes en un club. Com més anys passen més t’hi involucres, perquè el sentiment augmenta i t’obliga a fer que funcioni. Va ser injust i personalment em costarà molt temps poder recuperar-me del dolor, però s’hi ha de conviure i aprendre'n, perquè un amb els fracassos hi conviu i n’aprèn. Ho teníem tot per pujar, tot. Perquè la temporada va ser complicada, però vam arribar amb energia al play-off. De fet, crec que érem el millor equip dels quatre. Però va arribar aquella expulsió que per a mi no ho era; em van fer fora i vam perdre l’últim partit. I vulguis o no, tot allò t’arrossega. Així succeeix en el futbol i en la vida, i quan abans ho acceptis abans tiraràs endavant. Afortunadament, aquest any tenim la possibilitat de revenjar-nos.

Després van aparèixer els maleïts problemes físics, que t’han mantingut fora força jornades.

— Els futbolistes ens espremem tant que no te n’adones i competeixes per sobre del límit. El cos em va donar l’avís, em va dir que m'aturés, que així no podia seguir. I això vaig fer. Però qualsevol curs és difícil, en aquest sentit. També durant les temporades que tot em sortia rodat, a escala individual. No és gens senzill tenir la xifra de gols que he fet, però va arribar un punt que ho semblava. Ara em sento bé i estic content, valorant el moment, sense mirar més enllà.

L’autoestima del grup ha d’estar pels núvols, sumats 22 dels últims 27 punts en joc.

— Tenim molta confiança, però toquem de peus a terra perquè guanyar qualsevol partit costa. Alguns dies hem sigut superiors, tot i que també ens hem defensat bé quan ens ha tocat picar pedra i adaptar-nos a circumstàncies més complicades. El treball que estem fent des del vestidor és bo i hem arribat al moment clau tenint les aspiracions que desitjàvem tenir.

Contra l’Sporting els punts valen el doble?

— És un partit important, però de la mateixa forma que ho han sigut els partits anteriors. Tot ha sigut clau, últimament. Perquè sense tants triomfs el duel contra l’Sporting potser no tindria el pes que actualment té. Si tornem a guanyar, seguirem depenent de nosaltres, però no és cap final. ¿Farem un pas de gegant? Sí, però serà dur i encara quedaran jornades. És una realitat que vivim una gran dinàmica i que estem més a prop de les victòries que abans, però ens equivocaríem si ens pressionem més del compte, i tampoc fa falta.

L’Uruguai t’ha convocat i els partits coincideixen amb el play-off.

— Per a qualsevol uruguaià, l’honor més gran és que et convoqui la selecció. Però no sé què passarà, no puc dir gran cosa. Vull centrar-me en el dia a dia. De moment, pensem en guanyar dilluns a l’Sporting. La resta ja s’anirà veient.